En el Metralla de l’últim número d’Esperit, Marc Comerma assenyalava Puigdemont com un dels obstacles a un canvi d’època i de cultura política, per bé o per mal. M’agradaria avui dir quatre coses sobre Jordi Cuixart, un dels arquetips del processisme. Cada declaració pública del personatge em deixa entre agitat i al·lucinat. Fa uns dies va dir a Catalunya Ràdio que «els tancs els tenen ells. Que matin ells si volen. Nosaltres no matarem mai a ningú. Però en canvi estem disposats a que [els nostres fills] es puguin passar llargues temporades a presó?» Més enllà que el tall que va circular per Twitter manipulava el missatge original, hi ha qüestions de fons a assenyalar. La reivindicació de Cuixart de la lluita no-violenta i l’explotació del sentimentalisme, que sempre cau en el xantatge emocional, deixa un forat obert en la seva lògica: el saber com es guanya a través del seu mètode. Un catòlic passat de voltes diria que gràcies a Déu o que es guanya el cel, però crec que Cuixart deu pensar que serà l’ONU, la UE, Amnistia Internacional qui farà una intervenció providencial per treure’ns les castanyes del foc. La vocació de màrtir secular que té el president d’Òmnium, amb la qual vol arrossegar darrere tota Catalunya, és digna d’estudi. Cuixart és interessant perquè personifica el pitjor de la mentalitat de gos apallissat (franquista) de l’independentisme que va fracassar el 2017. Si es creu el que diu és, per tant, el producte més perfecte d’aquesta cultura perdedora que tant critiquem a Esperit? O és el més fosc i cínic dels polítics catalans, un mentider patològic?
Frederic J. Porta
***
A pesar del que intenten els altaveus mediàtics nacionals, l’actualitat catalana no hauria de venir mai marcada per l’espanyola, i és que el trasllat d’esdeveniments sempre és capciós. Aquesta setmana hi ha hagut un cas de suposada injustícia comesa per part del Tribunal Suprem contra un diputat espanyol. No en sé gaire més, perquè procuro no parar-hi atenció. Ah, sí: recordo que Gonzalo Boye s’ha afanyat a acceptar la defensa jurídica del cas. Aquesta previsible evolució dels fets demostra, una vegada més, que l’autonomisme ho parasita tot en pro d’una narrativa que legitimi la rendició nacional. Es tracta de fer oblidar el conflicte ètnic de fons, emmascarant-lo en termes de problema merament democràtic o encabint-lo en l’eix dreta-esquerra. Res de nou. Els catalans com a fidels seguidors de la derrota, inseparables ionquis de la superioritat moral, inamovibles federalistes de genolls pelats. La narrativa ha harmonitzat màgicament amb el record llastimós de Lluís Companys. Però a Catalunya, tinguem-ho present, no existeixen les casualitats.
Bernat F. Roca
***
Dies enrere es va celebrar l’acte de graduació de la 34a promoció de l’Escola de Policia de Catalunya. Un dels nous agents de la Guàrdia Urbana de Barcelona, al final de l’acte, va proposar matrimoni a la seva parella. El mateix cos va difondre la notícia per Twitter. D’entre totes les reaccions, em va cridar especialment l’atenció la resposta de Marta Roqueta. En el seu tuit, afirmava que un acte d’aquesta mena «genera pressió ambiental perquè la persona, generalment dona, accepti.» És com a mínim inquietant el crèdit que tenen—i la insistència amb què es manifesten—aquest tipus de visions sobre la societat, l’home i les relacions humanes. Més encara quan es tracta d’un fet joiós i emocionant, tant pels afortunats, com pels qui presencien la clavada de genoll. Em pregunto per quin motiu determinats líders d’opinió, convertits en mestres de la sospita i la fiscalització, cerquen constantment tres peus al gat. Quin inconvenient hi ha en celebrar i manifestar-se l’amor públicament? Han d’amagar-se de res els enamorats? Comentaris així ens han de fer veure que rere certes idees d’aparença transgressora i crítica s’amaga una preocupant involució—amb un deix purità—pel que fa a l’espontaneïtat, l’estima i l’expressió naturalitzada dels nostres sentiments. El masclisme no sempre serveix d’excusa per carregar contra tot. Per si és del vostre interès, ella va acceptar. Desitjo que tot els vagi bé i que l’amor continuï guanyant batalles a l’agror.
Marc Comerma
***
Que les coordenades ideològiques s’estan movent crec que és una cosa que tothom veu (només cal pensar en Zemmour). En un article a The Spectator, Tim Stanley explica que «els conservadors tornen ineluctablement als temes del segle XIX: millors condicions salarials, millora de l’educació i localisme. Fins i tot l’empenta per fer-se verds té una inclinació romàntica, de tornar cap a la terra, fins i tot cap a un paisatge refredat de senglars i llops». No és el conservadorisme l’únic corrent ideològic en transformació. Certs sectors del feminisme estan trencant el moviment. Veiem avui síntesis i evolucions que crèiem impossibles, també en el nacionalisme. «Els conservadors s’adonen que la seva major preocupació és el manteniment de la tradició i, en alguns casos, podrien descobrir que tenen més en comú amb els socialistes–que almenys valoren la comunitat per sobre de l’individu–que els ultra liberals».
Frederic J. Porta
***
Aquesta setmana hem viscut l’enèssim episodi de vergonya aliena vinculat a TV3. En el cas que ens ocupa, els humoristes Peyu i Jair Domínguez, en un gag del programa Bricoheroes, deixaven anar que els faria gràcia «que li xupés la reina Leticia». El gag que va ser censurat per TV3. Hom es podria quedar amb la idea d’una censura pro-monàrquica, però no és el cas. O bé amb la hipocresia d’ERC, que manté en nòmina a Lluís Salvadó, però jo no donaria suport a aquesta tesi. O que la broma era un comentari barroer i innecessari, però seria mirar el dit i no la lluna. En realitat hem de buscar més en el fons de la qüestió: en la neollengua que vol imposar la Conselleri Tania Verge.
Eudald Calvo
***
Àustria engega una campanya per conscienciar els seus ciutadans de la certesa—no possibilitat—d’una apagada durant els propers cinc anys. En alguns estats bàltics i escandinaus, els governs han dut a terme campanyes similars, preparant a la població davant de les possibilitats d’ésser ocupats militarment. Encara que hi ha algun refrany castellà que diu quelcom de les barbes del veí, el govern d’Espanya es manté al marge de la tendència europea. De fet, en un context descontroladament alcista dels preus de l’electricitat, prefereix desviar recursos energètics cap al seu estat germà, el Regne del Marroc, que ha perdut l’accés al gas algerià. Els catalans no podem esperar cap previsió d’uns governs central i colonial incapaços, així que preparar-nos davant les adversitats que els austríaques preveuen com a segures és la nostra responsabilitat. Si estàs llegint això, pregunta’t: quants dies podria sobreviure sense electricitat ni cadenes logístiques? Però la qüestió va més enllà: és l’apagada una finestra d’oportunitat per al nacionalisme català?
Marc Maynou
