Després d’una «dura negociació», ERC ha aconseguit fer passar el PSOE per l’adreçador. Els guanys són tals que, en comparació, Jordi Pujol amb el seu peix al cove sembla el propi Winston Churchill. El cas és que els catalans ara gaudirem d’un 6% de les sèries i pel·lícules de Nètflix en català. Si algú hagués quedat en un coma des de l’1 d’octubre de 2017, seria difícil explicar-li que, en realitat, la política catalana també es troba en coma profund des d’aquell dia. La resta d’assoliments no són dignes ni de ser comentats. Però no són els únics pressupostos que s’han desencallat aquests dies: després del previsible no de la CUP als pressupostos de la Generalitat, ERC va trucar els antics companys d’ICV, ara reconvertits en els Comuns. Aquests no es venen tant barats com d’altres i han acordat un canvi de cromos amb ERC per aconseguir salvar el cul a l’alcaldessa Colau. Això sí que és política d’alt nivell! Que lluny queda el Sr. Anguita i el seu famós “programa, programa, programa”, la política actual s’ha convertit en un simple mercadeig on d’una banda hi ha els qui saben negociar i, de l’altra, ERC.
Eudald Calvo

La pressió mediàtica i política sobre les persones que opten per no vacunar-se del coronavirus frega els límits de la persecució. Àustria n’està sent la punta de llança. A Catalunya, tanmateix, l’encalç no és ni molt menys menor. Els principals mitjans de comunicació del país s’han convertit en nius d’artilleria des d’on pràcticament es criminalitza les decisions i conviccions d’una part de la població. En el moment d’escriure aquestes línies tinc el record especialment roent d’infames columnes com les d’Iu Forn o Sebastià Alzamora, així com els comentaris de les tertúlies de Can Basté. Abans de res, vull deixar clar que un servidor duu la pauta completa. Vaig prendre una decisió i tenia els meus motius. Així i tot, res m’impedeix d’entendre i respectar que hi hagi altra gent que pugui expressar-ne d’altres. La pandèmia és una qüestió que amaga més ombres que llums i davant d’aquest escenari és natural, fins i tot necessari, que hi hagi persones que expressin dubtes, temors o rebuig. De moment, la vacuna no sembla impedir la transmissió del virus, ni tampoc és infal·lible per evitar emmalaltir de gravetat. Posar-se-la sembla que ajuda a pal·liar-ne els efectes, però hom ha d’estar disposat a injectar-se un medicament ad hoc que no ha tingut temps de superar els protocols necessaris. De fet, Gibraltar frega el 100% de la població vacunada i malgrat tot patirà restriccions de reunió mobilitat durant les festes de Nadal. Tot plegat em fa pensar que les persones que no es vacunen són el nou boc expiatori per amagar incompetències, males gestions i desconeixement. Antigament ho havíem estat els joves. M’agradaria que els mitjans de comunicació d’aquest país haguessin estat la meitat d’agressius i fiscalitzadors amb personatges tals com Alba Vergés, Chakir El Homrani o Joan Guix; negacionistes avant la lettre de la pandèmia i corresponsables per ineptitud de més d’una desena de milers de morts a Catalunya.
Marc Comerma

Fa uns dies, El Nacional recollia les declaracions d’Ivan Redondo, un dels grans comunicadors de la política espanyola actual. Redondo defensava que «no hi pot haver un retrobament total sense el president Puigdemont». En Marc Comerma va comentar al Metralla de fa mes i mig precisament això. En la construcció de l’Espanya post-Procés la única pedra a la sabata és Puigdemont, per bé o per mal. Totes les altres peces han anat encaixant i les personalitats entrant en cintura, a tot arreu. Fins i tot VOX és part del règim, ho sàpiguen ells o no. VOX és el llop que ensenya les dents i fa que els altres partits, com xaiets, s’apretin els uns amb els altres. ¡Las filas prietas! Per aguantar el fantasma de l’antifeixisme i de la Guerra Civil i la Transició, que beneficia a PSOE i ERC per igual, calia tenir un espantall. La feina de recomposició del règim del 78 la va començar Podemos i la sostenen els processistes, però l’havia d’emprendre el PSOE perquè fos digerible per la major part de la població. Per això havia de caure el govern PP després del Primer d’Octubre. El «retrobament total» de Redondo és ben pròxim, però la política sempre està a flor de pell.
Frederic J. Porta

La ministra espanyola d’Educació, Pilar Alegria, ha anunciat una nova reforma educativa. La llei, que entrarà en vigor aquest mateix curs, posarà totes les facilitats possibles als alumnes per superar els cursos i obtenir el títol. Fins i tot es considerarà un fet excepcional fer repetir algun dels escolars. En una societat mínimament instruïda aquesta notícia hauria d’encendre els ànims i els carrers. No ha estat el cas de l’espanyola—ni tampoc de la catalana. Ni tan sols la comunitat educativa s’ha posicionat de manera unànime contra una mesura castradora del saber. Les institucions promouran activament la desgana, la mediocritat i la ignorància amb un silenci colpidor per part de la ciutadania. Els estralls en qüestions com la cultura, l’economia o la moral seran irreversibles. No obstant això, l’aspecte més tenebrós d’aquesta legislació és que s’alinea decididament amb el nou ordenament que regirà les societats occidentals. En especial, a les classes populars. L’horitzó que ens aguaita és convertir-nos en una massa estúpida i uniformitzada, fàcilment controlable. Per aquesta raó s’anivella socialment a la baixa i se sacrifica la virtut, el talent i l’afany. D’ara endavant no hi haurà distincions per mèrit i vàlua, els rangs i les jerarquies desapareixeran. Els infants, des d’edats molt primerenques, seran induïts en trobar la gratificació en pertànyer al conjunt, en cap cas se’ls estimularà per superar-se a si mateixos i transcendir les limitacions del ramat. Serem dèbils i submisos. Aquests són els resultats dels macabres experiments que la pedagogia moderna elucubra des de fa dècades. Malgrat la retòrica subversiva i de tolerància, els sàtrapes universitaris que defensen aquests models únicament serveixen per enfortir i refinar el sistema que diuen combatre. Mentrestant, els plutòcrates mundials es freguen les mans perquè cada vegada trobaran menys resistències al seu poder i influència.
Marc Comerma

El passat 3 de novembre, Crónica Global reproduïa que l’Ajuntament de Barcelona havia encarregat «un estudi per a aprofundir en el coneixement dels motius que generen inseguretat als barris de Barcelona, analitzant l’impacte que poden tenir determinats factors, i en especial el factor gènere». En llegint l’article, em va venir al cap la pel·lícula Child 44 (2015), que està basada en un llibre que no he llegit del 2008. A la pel·lícula, el protagonista, un capità de l’MGB, investiga uns assassintats de nens durant els últims anys de l’estalinisme. Ho té força complicat, perquè a banda de resistir els recels i les envejes dels oficials de la policia i dels més engalanats membres de la nomenklatura, s’ha d’enfrontar a una idea estalinista perversa (dramatitzada en la pel·lícula) que li imposen els seus superiors: els assassinats són una malaltia social del capitalisme. Per tant, al Paradís socialista en construcció és impossible que tinguin lloc aitals crims—crims propis de societats classistes, amb desigualtats i opressions. En conclusió, per les autoritats soviètiques les morts de nens són en realitat accidents de tren. Al final, el protagonista aconsegueix que s’investiguin els casos fent passar que l’assassí és un personatge vinculat al nazisme i, per tant, aliè al món-utopia de la URSS. No crec que l’Ajuntament de Barcelona arribi a fer res al respecte de la inseguretat, encara que ho investigui com una qüestió relacionada amb el gènere. Però no em podia estar d’assenyalar la barra (o el cinisme més vil) dels actuals representants de la meva ciutat.
Frederic J. Porta

Segons va decretar fa no gaire el Tribunal Suprem espanyol, la Generalitat haurà d’impartir un 25% de les classes en castellà. Que aquesta decisió es faci efectiva depèn, en última instància, del TSJC, que no té terminis imposats per fer-ho i que, per tant, no té per què instar-ne el compliment. És previsible que mai ho faci. Però això no és el més important dels fets relatats. Sorprèn, i molt, la facilitat amb què acceptem tals insults per part de les estructures de poder colonial. Sorprèn, també, la normalitat amb què acceptem que forasters es creguin amb el dret de prendre decisions que afecten l’existència de la nostra llengua o l’ensenyament que en fem a les nostres aules. I, finalment, sorprèn, i esglaia, que l’únic que impedeixi el compliment de sentències d’aquesta mena siguin meres correlacions de forces entre partits polítics o meres tecnicalitats legals. La fragilitat del català és avui un fet, i no parlo només de la llengua: els líders que tenim (i els electors que els voten reiteradament) ens han portat on som. La covardia, l’engany i l’autoengany són el pa català de cada dia. La farsa del procés i del Primer d’Octubre han exposat Catalunya com un país que es pot trepitjar amb impunitat; un país que no està disposat a defensar allò que és seu. El castellà, que és una llengua d’imposició i de presència excepcional al nostre país, ens passarà per sobre no per la seva fortalesa, sinó per la nostra penosa debilitat i incapacitat.
Bernat F. Roca

En aquest número en Joan Ruiz escriu sobre la sentència del Tribunal Suprem d’Espanya sobre la immersió lingüística. Els catalans del Nord en van patir una ben semblant la darrera primavera, quan el Consell Constitucional de França esclafava la llei de protecció i promoció de les llengües regionals, aprovada per una ampla majoria parlamentària. Darrere el conflicte nacional que motiven aquestes sentències, s’amaga una tendència que comparteixen gran part dels estats d’Occident. Els seus jutges, enlloc de limitar-se a fer la imprescindible tasca d’arbitrar conflictes, cada dia prenen més decisions polítiques, comportant-se com els vers sobirans dels règims suposadament democràtics. A Espanya, aquests mesos de pandèmia hem vist com els governs de tots nivells, però en especial els autonòmics, s’arrossegaven als peus dels jutges perquè els deixessin aplicar mesures per controlar el contagi del virus, fins al punt que feia angúnia observar les humiliacions i la manca de dignitat de persones amb el títol d’honorable. En parla en Frederic J. Porta al seu article. Aquest fenomen no es limita en absolut al vell continent. El Tribunal Suprem del Regne Unit, establert el 2009, ha causat, en la seva curtíssima vida, estralls en matèria constitucional. El cas paradigmàtic es va produir quan a finals del 2019 va declarar il·legal la pròrroga del parlament, una prerrogativa tradicional de l’executiu, enmig d’un bloqueig institucional mai vist a causa del Brèxit. Als Estats Units d'Amèrica, la tria dels jutges pel Tribunal Suprem s’ha convertit en un espectacle de gairebé tant alt voltatge com unes eleccions presidencials. Sembla evident, doncs, que estem desplaçant-nos cap a un règim on els parlaments i els governs cedeixen, sovint de bon grat, el pes de prendre decisions difícils a l'estament judicial per fer desaparèixer la responsabilitat política i evitar que trontollin els fràgils pilars del poder. O és que algú espera que canviïn les aliances parlamentàries arran de la sentència d’aquesta setmana?

Oriol de Marcos