Els darrers dies hem descobert que hi ha treballadors que poden seguir guanyant el sou sense anar a treballar. I no qualsevol sou! La xifra de 4.000 euros al mes, per 14 pagues. I no pas personal amb molta responsabilitat o d’un valor afegir excepcional, sinó un simple uixer… un conserge, vaja. Els treballadors del Parlament de Catalunya són treballadors normals, com la immensa majoria de catalans d’aquest país. Ni millors ni pitjors, que diria aquell. Quina és la justificació per la qual aquests treballadors normals han gaudit des de 2008 d’aquests privilegis desorbitats? Doncs que han tingut uns caps que, a diferència de qualsevol altre empresari, jugaven amb diners que no són seus i que han volgut mantenir el Parlament de Catalunya dins allò que abans se’n deia «l’oasi català». Aquesta part de l’explicació és important: alguns es pensen que el Parlament de Catalunya havia de ser quelcom fora de la ordinarietat del món laboral restant. Allà hi va la gent important i, per tant, els treballadors han de gaudir d’unes condicions a l’altura de la dignitat de la institució. Això sí, amb els diners de tots. M’hauria agradat saber com haurien estat els sous dels uixers si s’haguessin pagat des de la butxaca dels diputats i no des de l’erari públic. No tenen vergonya. El poble de Catalunya no es mereix això.

Eudald Calvo i Català

Recentment s’ha retirat de Montserrat el monument al Terç de Nostra Senyora de Montserrat. Els punts a comentar són dos: la interpretació totalitària de la història, sense matís possible, i l’obsessió amb la Guerra Civil que tenen alguns sectors per guanyar-la simbòlicament dècades després d’haver-la perdut. 1) La Guerra dels Tres Anys o Guerra del 1936 va ser en molts aspectes una Quarta Carlinada, que no pas una guerra de les del segle XX. Spain is different, també en això. Molts d’aquells catalans, que van morir a milers, eren nacionalistes i òbviament, ignoraven el que depararia la història de Catalunya de 1939 a 1975. Penso en el germà de l’independentista Josep Maria Batista i Roca, Joan, qui venia, com el seu germà, de l’independentisme paramilitar dels anys vint, que havia estat dirigent jove d’Unió Democràtica i que es va fer falangista després que el vulguessin matar els anarquistes per «burgès» o «missaire» i de veure els assassinats i les cremes d’esglésies l’estiu de 1936. 2) Haver de regirar constantment els traumes i els records de la Guerra Civil, el franquisme i la Transició palesa la petitesa de l’imaginari espanyol (i català processista) actual, que comença el 1931 i viu encara a l’ombra d’aquells anys. L’explotació del mite de la Guerra dels Tres Anys posa de relleu, també, la quantitat de coses que s’han de dissimular després del 2017 i la poca vergonya i moral d’uns polítics que mai serien capaços de lluitar ni morir per uns ideals, ni molt menys mostrar fermesa en els conflictes actuals, però que són tot valentia a l’hora de retirar pedres i plaques d’altres èpoques. El dia que comencem a disseccionar la Guerra Civil de 1936 com un cadàver fred, com ho fem amb totes les altres guerres civils de la nostra història, Catalunya estarà més lluny d’Espanya i més a prop de la independència.

Frederic J. Porta

El dia 11 de gener l’excomissari de la Policia Nacional espanyola, J. M. Villarejo, va declarar en seu judicial que el CNI espanyol va permetre, o orquestrar en certa manera, els atemptats de la Rambla de Barcelona i després a Cambrils. Aquesta informació se suma a tantes altres per les quals sabem que l’infecte imam de Ripoll va ser confident del CNI. Tot plegat són una sèrie de punts que només cal unir per arribar a una conclusió difícil d’esquivar: l’atemptat a l’agost de 2017 va ser un cas de terrorisme d’Estat per desviar Catalunya de l’objectiu de celebrar el Referèndum del Primer d’Octubre. El més al·lucinant de tot plegat és que a dia d’avui no s’ha organitzat cap tipus de protesta al carrer o que els partits polítics catalans no hagin fet res més que algunes piulades inofensives a Twitter. Els polítics catalans són mesells i no s’atreviran a aixecar la veu a l’amo de Madrid que ens dona el 6% del Netflix en català. Qüestió a banda mereix el tema dels gihadistes a Catalunya. És ben sabut per qualsevol que s’hagi interessat una mica per la matèria que Catalunya i, en concret Barcelona, és un indret on s’hi passegen sovint elements del terrorisme internacional. És per aquesta raó que Catalunya roman llargues temporades en estat d’alerta terrorista. Barcelona és una ciutat coneguda i, per tant, objectiu del terrorisme islamista. Faria bé la política catalana en dedicar alguns esforços en evitar mals majors, així com també en desconfiar de l’ajuda de la policia espanyola, que ja sabem de quin peu calça.

Eudald Calvo i Català

Els darrers mesos coincidint amb Nadal el wokisme nostrat ha tornat a atacar unes tradicions que, de fet, no entén —ni n'entén el context ni n'entén el sentit—, perquè és incapaç d’entendre el simbolisme inherent a tota cultura. La part bona de tot això és que aquest corrent no és representant de la societat catalana, només representa la necessitat d'alguns mitjans o programes —com Planta Baixa— que viuen del pescaclics (clickbait) i de generar polèmica. Enmig de tot això tradicions com ara el cant de la Sibil·la han tornat a ressorgir amb força. A mitjan segle XVI el Concili de Trento va prohibir l'himne, que es cantava la Nit de Nadal dins de les celebracions que envoltaven la missa del gall, i la tradició, que es feia no només als països catalans sinó també a terres occitanes, va desaparèixer de pràcticament tot arreu. Només va sobreviure  a l'Alguer i a Mallorca. L’any 2010 l'UNESCO va declarar el Cant de la Sibil·la de Mallorca Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO i d'aleshores ençà a Catalunya ha viscut un renaixement i cada cop es pot sentir a més pobles i esglésies de tot el país. El novembre passat, fins i tot, se'n va publicar un llibre Quan canta la Sibil·la (Viena Edicions). Potser és que, malgrat tot, Catalunya no és allò que veiem al Planta Baixa i hi ha un desig, més viu ara que fa anys, de no oblidar la nostra identitat.

Dolors Clotet

A pesar de la propaganda i de l’estat d’ocupació, tan sols un centenar o dos de famílies a tota Catalunya demanaran que el 25% de l’escolarització sigui en castellà. És per això que ara el TSJC ha donat 10 dies per tal que la Generalitat apliqui la sentència.  La xifra de famílies que ho demanaven, absolutament ridícula per se, ho és encara més si tenim en compte la quantitat de fons i d’altaveu que reben les organitzacions-pantalla que impulsen la campanya. Aquestes estan pensades per simular l’existència d’una societat civil unionista organitzada bottom-up: Assemblea per una Escola Bilingüe, S’ha Acabat! i Societat Civil Catalana en són alguns dels noms. Fins i tot hi ha uns Segadors del Maresme, que es dedicaven a despenjar estelades i llaços grocs fa uns anys. Per actuar a Catalunya a 2022, l’Estat s’ha de disfressar amb barretina, parlar en la llengua del país i apropiar-se parcialment de l’imaginari històric de la Renaixença. És curiós que es maquillin emmirallats en el processisme (calcant-ne l’aparença, i també el victimisme) i que, tot i representar el més virulent dels espanyolismes, els seus noms siguin en català. La Catalunya del 2021 ens dona aquestes paradoxes, inèdites en el passat. A més, la Immersió Lingüística mai s’ha aplicat, i el 2018 va estar a punt de ser liquidada per un pla intercultural, impulsat per ERC. Però que no us distreguin els jocs de cartes i els espectacles de putxinel·lis del circ autonòmic. Si el focus és allà, l’important és a una altra banda.

Frederic J. Porta