En el seu últim article a Esperit, Miquel Vila ha començat una sèrie sobre el subjecte polític (partit, elit) que li ha mancat a l’independentisme en la última dècada. En absència de lideratges (i, per tant, de rumb i objectius), en el campi qui pugui existencial en què s’ha convertit el nostre país després del 2017, cal retrobar les eines, els mapes, les idees i a nosaltres mateixos. Són idees que hem anat exposant aquests últims mesos els autors d’Esperit. Penso en El replegament de Marc Comerma (juliol, 2021), Refundar el nacionalisme català després de la derrota de Marc Maynou (octubre, 2020, en el primeríssim número d’Esperit) o en el meu article El quart moviment secessionista (agost, 2021). En aquest número d'Esperit, Asensio fa també la seva contribució al debat. En l’últim podcast-tertúlia Rom Cremat que vaig gravar amb en Pol Bragulat i l’Enric Vila, tant a en Pol com a mi ens va venir al cap el llibre de Curzio Malaparte Tecnica del colpo di Stato (1931). El llibre de Malaparte va servir com a manual de capçalera pels anarquistes, perquè analitzava diversos cops d’Estat, fallits i reeixits, dels catorze anys anteriors. Que tots els qui anem reflexionant als marges del règim autonòmic estiguem en una sintonia similar és quelcom que no deixa de ser curiós. I el desgast i desorientament dels partits, esgotats i sense idees, deixa tot un camp obert per jugar en aquesta apassionant aventura intel·lectual.

Frederic J. Porta

Colòmbia aquesta setmana va votar despenalitzar l'avortament fins a la setmana 24. El país llatinoamericà ha passat de considerar l'avortament com un delicte al codi penal a tindre uns dels terminis d'avortament més ampli del món. Mentre que a molts estats europeus l'avortament —deixant de banda els motius mèdics— se situa entre les dotze o catorze setmanes —fins a la dotzena setmana, a França o Bèlgica, i la catorzena, a Espanya, per exemple— a Colòmbia s'arriba més enllà del segon trimestre. De fet, al dellà de la meitat de l'embaràs. Com és habitual, independentment de la posició a favor o en contra, en prou feines hi ha un debat ètic al respecte. Que és vida i que no ho és i si hi ha dret de treure-la o no es redueix a l'arbitrarietat d'unes setmanes a un lloc i unes a un altre. Uns el consideren viu si té el còrtex cerebral format, els altres amb un altre criteri, tot i que, en realitat, els nadons humans neixen molt immadurs i sense estar formats del tot. Sota el principi que el nostre cos ens pertany, sabem que qui ha de decidir són les dones, però no sabem ben bé que decidim perquè, simplement, s'eludeix la qüestió de si l'avortament és un infanticidi acceptat o no. Mentrestant a França s'ha aconseguit que s'avortin pollets mascles a la setmana 15 de la incubació, però, tenint en compte que l'eclosió se situa sobre els vint-i-un dies, els animalistes consideren que és massa tard i que hauria de ser el setè dia com a màxim. Diu molt de la societat en la qual vivim que hi hagi més debat i interès sobre els problemes ètics per l'avortament en animals (legítims) que en persones.

Dolors Clotet

L’agressió contra Ucraïna és aquests dies el gran tema candent de l’actualitat. En el món hiperglobalitzat i ultraconnectat d’avui, els conflictes locals es projecten més enllà de la seva realitat immediata i aviat esdevenen virtualitats cibernètiques per la població occidental, amb les corresponents i superficials polèmiques a xarxes, la proliferació abundant d’experts i el posicionament en bàndols que segueixen i arbitren el conflicte com si es tractés d’un partit de futbol. Tot plegat és inevitable i natural: la invasió russa ha tocat algunes tecles sentimentals clau en el si de les societats europees, que senten el conflicte de prop i reconeixen la identitat ucraïnesa i la seva establerta entitat nacional, i per tant en lamenten el trontollar.  Per altra banda, la por del gegant rus, fred, misteriós i magnificat pels mitjans de comunicació, també és un factor d’aquest interès generalitzat. Amb tot, les comparacions amb Catalunya són més aviat odioses;  no per l’escala de la repressió (cosa que només té a veure amb les possibilitats que permet cada context), sinó perquè Catalunya encara s’ha de començar a entendre a sí mateixa com a país en estat d’ocupació. Contraposar els líders processistes amb els governants ucrainesos és, doncs, un exercici fútil, un fer volar coloms absurd i facilot que no aporta res a la discussió nacional. Faríem millor de centrar-nos a extreure les lliçons rellevants que la contesa ens ofereix: entendre que l’OTAN és una estructura obsoleta i hipòcrita que ha d’obrir pas a una reconfiguració de les aliances geopolítiques occidentals (UK+bàltics?), o concentrar-nos a veure que els problemes de depèndencia energètica (especialment al centre d’Europa) necessiten una solució a mitjà termini, que segurament haurà de passar per les impopulars centrals nuclears. Entre moltes d’altres coses, esclar: coses que en Miquel Vila o en Pol Molas us explicaran molt millor que jo.

Bernat F. Roca

La memòria de vegades és curta. Alguns ja han oblidat l’abús de les mesures d’excepcionalitat que vam patir durant la pandèmia. Malgrat que fa pocs mesos vam veure que es van voler utilitzar mesures com el toc de queda per a tractar problemes d’ordre públic tan trivials com els botellons alguns estan celebrant la prohibició a l’accés als mitjans estatals russos a Europa. Aquesta mesura es pren en el marc de la invasió russa sobre Ucraïna, i es justifica dient que evitarà que Rússia pugui emetre propaganda. La mesura s’ha pres quan tècnicament cap estat de la UE, ni de l’OTAN està en guerra amb Rússia. Tampoc s’ha proclamat cap règim d'excepcionalitat que suspengui llibertats civils —cosa que com a mínim sí que es va fer durant la pandèmia. Ningú amb un mínim de sentit comú pot descartar que això obrirà la porta a extendre aquesta mesura per aquells que presentin informacions incòmodes en el futur. A més en termes estratègics, la contraresposta russa no hagués pogut ser més esperable. Rússia ha bloquejant xarxes socials i mitjans occidentals del seu territori, fent més difícil que la informació alternativa pugui arribar als seus ciutadans. Només aquells que estan totalment segurs de que sempre diran el que el poder vol escoltar es poden sentir comòdes amb aquesta mesura. 

Miquel Vila 

L’oracle terapèutic, Oriol Mitjà, ha anunciat que d’aquí a sis o vuit mesos caldrà tornar a les restriccions per l’enèsima onada de Covid. Fa uns dies, a TV3 apareixia la notícia que no tots els joves volen treure’s la mascareta, encara que no sigui obligatòria. Molts adolescents argumenten que se senten insegurs o que s’hi han acostumat i, sense portar-la, senten que els falta alguna cosa. En vistes a un afluixament previsible del règim aquests pròxims mesos —una breu presa d’aire abans de tornar a capbussar-nos-hi, sempre segons les profecies de Mitjà— cal insistir, de nou, en què les transformacions que ha comportat l’emergència sanitària no són temporals, i que tota situació humana, per molt que es vulgui aïllar com si s’examinés en un laboratori, no es pot separar del seu context. L’actual situació té conseqüències epidemiològiques i sanitàries, sí, però també psicològiques (efectes dels confinaments i de les mascaretes), polítiques (prohibició de les protestes, govern per decret, estat d’alarma, mesures d’excepció) o econòmiques (crisi i transformació de l’economia), a més de socials (distanciament, alterització, digitalització de les relacions). Al final, mots com economia, epidemiologia o sanitat són conceptes que fem servir per trossejar, examinant-la millor, una realitat que és entera, completa. Val la pena de recordar-ho constantment, no fos cas que oblidessim que tota decisió o mesura presa per un govern és política, encara que es creïn fantasmagòrics consells assessors d’experts (qui els tria?). O encara que economistes providencials amb vestit i corbata i sacerdots amb bata blanca, que s’expressen en un críptic llenguatge científico-tècnic, ens alliçonin als mitjans sobre un realitat objectiva i unes mesures ineludibles.

Frederic J. Porta