Mishima va escriure Sol i acer: art, acció i mort ritual durant la segona meitat de la dècada de 1960 com una mena de condensació d’una obra viscuda i encarnada per ell mateix. Pel polèmic escriptor nipó, la seva vida era la seva obra i el seu cos, el primer dels escenaris o el primer dels llenços on la representaria —només cal pensar en el seu seppuku. Així, no és estrany que Sol i acer sigui considerat un manifest i alhora una autobiografia. Mishima hi relata, a través d’alguns episodis de la seva pròpia existència, l’evolució de la seva manera d’entendre’s a si mateix i al món, i el pas d’una cosmovisió excessivament intel·lectualista, mental i racionalista —cerebral, gairebé— a una reconciliació amb el seu propi cos i el patiment, banyat pel Sol i forjat per l’acer. 

Mishima era de petit un noi turmentat, malaltís, escanyolit i físicament feble, que, segons ell mateix relata, s’evadia mentalment a través de la lectura i les elucubracions teòriques, reclòs simbòlicament dins el seu propi cap i les parets de la seva habitació. Malgrat que no s’esmenti al llibre, va ser en gran part la seva tirànica àvia la responsable d’aquest isolament del noi, a qui li estava prohibit sortir a prendre el sol, fer exercici físic o jugar amb d’altres infants, unes manies que no eren sinó vestigis o rèmores decadents i pervertides d’un passat familiar de pretensió aristocràtica —potser en el pitjor dels sentits de la paraula. A partir dels dotze anys, el futur escriptor va poder tornar a casa dels seus progenitors, però el seu pare el va sotmetre a un altre tipus de despotisme, impedint-lo llegir o escriure res que considerés efeminat per l’esperit. Aquestes traumàtiques experiències, sumades a la impossibilitat de lluitar per l’Emperador a la Segona Guerra Mundial, essent declarat no apte pel servei militar per un error de diagnosi, expliquen molt de la relació obsessiva que Mishima va tenir amb els cossos en general i amb el seu en particular. I constitueixen el punt de partida de la seva travessa espiritual: el contrast nítid entre una ment privilegiada i un cos paupèrrim. En les pàgines de Sol i acer, Mishima proposa una forma d'ascesi: una història de descoberta i conquesta del cos.

En els seus primers anys de vida, el món de Mishima era, en realitat, per molts llibres que llegís, ínfim, reduït, i contradictori. Tanmateix, «poc a poc estava començant a cansar-me del dualisme de la carn i l'esperit» i començava a prendre consciència del seu cos com a vehicle o com a mitjà d’experimentació de la realitat material. «Hi ha, per descomptat, molts casos de malalties psicosomàtiques en què l'esperit amplia el seu domini al cos. Però el que estava considerant va anar més enllà d'això. Admetem que la meva carn en la infància s'havia fet evident d’una faisó intel·lectual, corroïda per les paraules». Durant els seus anys més tendres, l’autor de Sol i acer havia entès el seu cos racionalment, a través de la seva ment, i l’havia negligit o relegat a un paper subordinat. Però de mica en mica s’havia anat qüestionant si «no seria possible revertir el procés —estendre l'abast d'una idea de l'esperit a la carn fins que tot l'ésser físic esdevingués una armadura forjada del metall d'aquest concepte?»

Mishima inicia, aleshores, un distanciament del racionalisme i de les idees pures i de la solitud de la seva ment —perquè la realitat és en última instància acció i encarnació, tangibilitat. Els mots poden descriure la tragèdia, tan cara a Mishima, però patir-la o viure-la només ho fa el cos. «Perquè les idees són, a la llarga, essencialment alienes a l'existència humana», mers espantalls. I un cos, amb els seus òrgans i el seu funcionament involuntari, amb el sistema circulatori sobre el qual no es té cap control racional, no es pot entendre, doncs, amb la raó. No hi ha dualitat entre el que és racional i no-racional, o entre carn i esperit pel Mishima que comença a madurar i a vesllumbrar la pertinença del seu cos a la totalitat del seu ésser. El cos, com la ment, són facultats d’un humà i de la seva voluntat. En aquesta reconciliació, comença a sospitar que el seu cos compta amb una presència ignorada i que s’expressa a través d’un llenguatge propi i particular, endins i enfora; un llenguatge desconegut o denostat per ell fins aleshores. En aquesta descoberta i exploració d'una terra incògnita hi ha vinculades una dimensió espiritual, d’autoconeixement i de coneixement del món, i una dimensió estètica, perquè el cos és el primer indret on pot expressar-se o plasmar-se una idea de bellesa tràgica. «El tema de l'allunyament del cos i l'esperit, nascut de l'anhel que he descrit, va persistir durant molt de temps com a tema principal en la meva obra. Només em vaig acomiadar gradualment d'això quan per fi vaig començar a plantejar-me si no era possible que el cos també tingués la seva pròpia lògica, possiblement fins i tot el seu propi pensament; quan vaig començar a sentir que les qualitats especials del cos no residien únicament en la taciturnitat i la bellesa de la forma, sinó que el cos també podia tenir la seva pròpia loquacitat».

La malaltia i la lesió del cos poden obrir escletxes a través de les quals aquest exigeix l’atenció que mereix davant la primacia moderna de la ment. «L'allunyament del cos i l'esperit en la societat moderna és un fenomen quasi universal». El record del seu cos insuficient durant la seva primera joventut persegueix Mishima com un fantasma. Cal recuperar el temps perdut. Començar a treballar les facultats físiques permet restablir un equilibri, tot aprenent un llenguatge, el del cos, sovint silenciós o quasi imperceptible. Per Mishima, el cos també té una expressió i, per tant, condiciona l’experiència humana de maneres molt sovint inconscients. «Els grups de músculs que s'han tornat pràcticament innecessaris a la vida moderna, tot i que encara són un element vital del cos d'un home, són òbviament inútils des d'un punt de vista pràctic, i els músculs prominents són tan innecessaris com ho és una educació clàssica per a la majoria dels homes pràctics. Els músculs s'han convertit gradualment en quelcom semblant al grec clàssic. Per reviure la llengua morta, calia la disciplina de l'acer; per canviar el silenci de la mort en l'eloqüència de la vida, l'ajuda de l'acer era essencial».

Així, «l'acer em va ensenyar fidelment la correspondència entre l'esperit i el cos: així les emocions febles, em semblava, corresponien a músculs flàccids, el sentimentalisme a un ventre flonjo i la sobreimpressionabilitat a una pell hipersensible i blanca. Els músculs voluminosos, un ventre tens i una pell dura, vaig raonar, correspondrien respectivament a un intrèpid esperit de lluita, el poder del judici intel·lectual desapassionat i una disposició robusta. M'afanyo a assenyalar aquí que no crec que la gent normal sigui així. Fins i tot la meva escassa experiència és suficient per proporcionar-me innombrables exemples de ments tímides encastades dins de músculs voluminosos. No obstant això, com ja he assenyalat, les paraules per a mi anaven abans de la carn, de manera que la intrepidesa, el desapassionament, la robustesa i tots aquells emblemes de caràcter moral resumits per paraules, necessitaven manifestar-se en senyals exteriors i corporals. Per això, em vaig dir, hauria de dotar-me de les característiques físiques en qüestió com una mena de procés educatiu». A través del domini del seu propi cos i d’un aprenentatge dialèctic, Mishima obté un coneixement diferent del que pot obtenir amb la raó, amb el cap entre els llibres. A mesura que va fent créixer els músculs, el seu esperit, relata, s'expandeix també.

A través de la conquesta del cos, l'autor de Sol i acer descobreix, també, el col·lectiu: una pertinença, una identitat; perquè el cos és el grup, es relaciona amb l’altre. Les paraules i la ment l’havien isolat; mitjançant el cos, retrobava, ara, els altres homes a qui volia assemblar-se, els seus iguals. Mishima va entendre en carn pròpia, aleshores, la importància dels ritus, del patiment físic compartit, per la forja de les comunitats. És a través dels cossos i de les seves vicissituds que apareixen les identitats comunes. Per això, diria ell, el fascinaven des de ben petit les processons nipones en què un grup d’homes, extàtics i vinclats pel pes dels símbols religiosos que carregaven a les espatlles, miraven al Cel amb els rostres desencaixats. Allà, l’individu deixava de ser tal i, a través del cos, es fonia amb els altres i amb l’Absolut —encara que fos durant uns instants només. Alguns tipus de patiment físic, induïts amb certs exercicis, privacions o com a part de rituals, obraven vies d’accés, de dissolució dels límits de la consciència individual i d’unió d’altres tipus de consciències, col·lectives o universals.

«L’acceptació del patiment com a prova de coratge va ser el tema dels ritus d’iniciació primitiva en el passat llunyà, i tots aquests ritus van ser, alhora, cerimònies de mort i resurrecció. Els homes han oblidat ja la profunda lluita oculta entre la consciència i el cos que existeix en el coratge i el coratge físic en particular». Mishima posa remei a aquesta absència a través del coneixement del cos i del treball, sobretot al gimnàs, emprant peses i practicant diverses arts marcials tradicionals del Japó, com el iai, el kendo o el karate, en les que va acabar assolint un mestratge. El seu objectiu és forjar-se un cos a l’alçada de la seva manera d’entendre la vida, recuperar forces de temps passats i construir-se un poder que el prepari per una mort tràgica, una de les seves particulars obsessions. Descobrir-se somiant amb les seves creixents capacitats marcials li dona una felicitat tan inmensa com desconeguda fins aleshores. Mishima ha volgut ser sempre un home d’acció, un guerrer, un samurai. Amb la seva experiència i el bushido, Mishima funda el Tatenokai, una societat guerrera que obté el permís d'entrenar amb les forces de defensa del Japó.

Sol i acer està amarat d’aquestes idees i d’una voluptuosa fascinació, gairebé eròtica, per la mort, sempre present de manera explícita a la seva obra —escrita i viscuda. Posar alguna cosa entre el naixement i la defunció, omplir el buit i el pas pel món de significat és una de les preocupacions més acuitants en l’obra de Mishima. Amb el temps, el treball, l’exploració i el culte al cos van contribuir enormement a tot això. «El meu consol es trobava més que en qualsevol lloc —de fet, només— en els petits renaixements que es produïen immediatament després de l'exercici. Moviment ininterromput, morts violentes ininterrompudes, fugida ininterrompuda de l’objectivitat freda —a hores d’ara, ja no podia viure sense aquests misteris. I —no cal dir-ho—, que en cada misteri s’hi trobava una petita imitació de la mort».

«Si el meu jo era el meu sojorn, aleshores el meu cos s'assemblava a un hort que l'envoltava. Podria conrear aquell hort al màxim o deixar-lo perquè les males herbes s'enfonsin. Era lliure d'escollir, però la llibertat no era tan òbvia com podria semblar. Molta gent, de fet, arriba a referir-se als horts dels seus estatges com a "destí"», com quelcom donat i immutable. Però, «un dia se'm va ocórrer començar a dedicar-me a conrear el meu hort per extreure’n tot el fruit. Per al meu propòsit, vaig utilitzar sol i acer. La llum solar incessant i els instruments fets amb acer es van convertir en els elements principals de la meva cria. De mica en mica, l'hort va començar a donar els seus fruits, i els pensaments del cos van arribar a ocupar bona part de la meva consciència».