Com a físic de formació i pensador sistèmic per vocació, sempre m’ha interessat ser conscient dels models que faig servir per interpretar el món i comparar-los amb d’altres. De Casablanca vaig aprendre un model de país que, de moment, m’ha resultat útil. Es tracta d’un sistema de capes que resa que «un país és una geografia, que mena a una demografia, que mena a una antropologia, que mena a una economia, que mena a una cultura, que mena a una política». Suposo que, per a dur el concepte de país a les darreres conseqüències i dotar-lo d’un estat, es podria estendre el model un esglaó més i dir que la política mena a unes forces de defensa. Sigui com sigui, aquest model resulta útil perquè dona un fonament per analitzar la capa més visible de totes, la política. Això és quelcom particularment valuós en un país com el nostre, on la política és morta i bellugada amb fils com un titella inanimat que simula romandre amb vida.

El model també té la virtut que les capes més fonamentals són les que canvien més lentament. Així doncs, explorar les capes inferiors ens permet entendre la nostra situació sobre la base d’elements més estables i condicionaments més atemporals. La nostra i la dels nostres veïns. Parlant de veïns, voldria parlar de Castella. Si ens la mirem d’acord amb el model esmentat, començant per la capa més fonamental, la geografia, veiem que aquest regne ha tingut, en comparació a altres pobles que habiten la península Ibèrica, la mala sort de ser el poble amb un pitjor accés al mar, tant en quantitat com en qualitat. Això és un fet cabdal, sobretot si entenem que el transport marítim és, amb diferència, el mitjà de transport de mercaderia més eficient i barat que coneixem: un motor de creació de riquesa i de foment de contacte amb altres pobles. Es podria argumentar que, amb un accés al mar limitat és més difícil desenvolupar una antropologia sofisticada, a banda de riquesa i una economia dinàmica. Una economia més empobrida deixa menys espai per crear alta cultura —ja que el substrat antropològic que l’alimenta és més feble— i, per tant, capital cultural. I una societat amb poc capital cultural no podrà imposar-se políticament sobre les altres per via del creixement orgànic i una convivència i col·laboració comparativament pacífiques.

És entenent això que els castellans arribaren a la conclusió que havien d’evitar, costés el que costés, quedar exposats a la inèrcia d’aquest model de capes i garantir la seva supremacia respecte dels altres pobles de la península Ibèrica. En concret, l’autoritarisme i la força militar han estat les seves tries tradicionals. En la fonamental capa demogràfica, Castella sí que ha tingut històricament un avantatge, que és ser el poble de la península demogràficament més nombrós. Així doncs, podrien haver arribat a la conclusió que, posant tot el combustible de la capa demogràfica en la força física, podien mantenir-se com a poble dominant encara que haguessin de comprometre la salut de capes intermèdies. O, en tot cas, ja farien servir l’aposta per la força per drenar recursos dels pobles atacats per nodrir-les.

Així és com els castellans, tradicionalment, han hagut de menester invasions armades, ocupacions, moviments de població, dictadures o cops d’estat per guanyar i mantenir la supremacia a la península, i impedir que cultures arrelades al mar es desenvolupin normalment, car això seria a mig termini una amenaça per a la  seva cultura i per al seu domini polític. Resulta, doncs, interessant, demanar-se com evoluciona aquest per a ells necessari espai de maniobra per implementar polítiques i accions autoritàries.

En els àmbits demogràfic i antropològic, Castella ha patit una desfiguració notable. Actualment, la Comunitat de Madrid té, si fa no fa, la mateixa població que l’any 1960 tenien tots els territoris que actualment correspondrien a Madrid més les dues Castelles. En el mateix període de temps, les dues Castelles han passat de representar vora el 16% de la població d’Espanya, a representar-ne només el 9%. Aquest buidament i concentració de població a la ciutat de Madrid ha afeblit un hinterland castellà que pugui protegir les seves tradicions i la seva identitat de la desaparició a què estan exposades en una ciutat globalitzada. Més encara, Madrid ha patit un fort procés de miamització: la ciutat està sent comprada a pes per grans capitals llatinoamericans, i nous actors no castellans capaços d’exercir influència apareixen ràpidament. A Catalunya tenim molt present el nostre 8% d’habitants originaris del Magreb, però parem poca atenció que a la Comunitat de Madrid ja hi viuen un 15% d’habitants nascuts a Hispanoamèrica. A més, i a diferència del que passa a Catalunya, una part petita però clau d’aquesta immigració llatinoamericana a Madrid ve amb diners, educació, les seves pròpies xarxes i els seus propis objectius. Arriben directament a ocupar el territori de l’elit local.

Mentrestant, cada cop més gruix de castellans ja ha nascut en democràcia i busca una vida tranquil·la, hedonista i globalitzada, com tots els occidentals. A poc a poc, ja estan passant massa anys des de Franco, i anàlogament a com ens preocupem a Catalunya pel trencament de la transmissió generacional de la llengua, a Castella s'està trencant la transmissió generacional de llur necessitat de bastir un estat autoritari com a única manera que els castellans puguin surar.

Pel que fa a la capa econòmica, veiem un estat on el PIB ja només creix a còpia de l’increment de població. L’única ocupació que creix és la pública, el deute sobre el PIB es redueix gràcies a la inflació —i no baixa del 100%— i a mig termini es trobarà un problema gairebé irresoluble amb les pensions públiques. En un afany per situar Madrid al mapa, es van fer les obres faraòniques de l’AVE, un servei deficient que va camí de convertir-se en quelcom semblant a Rodalies de Catalunya. Financerament, ja no s’aguanta, i les poques línies que donaven benefici ho han deixat de fer des que Europa va obligar l'obertura a la competència. Els queda la bala que el corredor mediterrani passi per Madrid, però com més delicada esdevingui la situació econòmica, més creixeran les pressions perquè passi per on ha de passar. Com a context, mirem les barbes del veí francès i els darrers anuncis fiscals i financers que ha fet.

Quant a la cultura, el mateix procés antropològic de miamització ha contribuït a fer que el centre de la cultura hispànica ja no sigui Castella. Lola Flores, Alaska, Hombres G o La Oreja de Van Gogh han estat substituïts per Luis Fonsi, Bad Bunny i Karol G. Això ha fet que la identitat castellana sigui menys central al món hispànic, i que, per tant, altres nacions d'Espanya, com els catalans, tinguin menys incentiu o necessitat d’adoptar-la per accedir al món hispànic i al món en general. És així que veiem com Rosalía o Bad Gyal, artistes de fama mundial, naturals de Sant Esteve Sesrovires i Vilassar de Mar, ara fan veure que són al Carib i canten amb accent.

Així, a poc a poc, la llengua castellana, per als no castellans, passa de ser una llengua amb connexions emocionals i identificació familiar a ser una llengua cada cop més simplement utilitària. Com l’anglès, però ordres de magnitud menys útil que l’anglès. Ja surten veus que observen que el castellà està perdent la seva capacitat aglutinadora. Un exemple el vam veure a la darrera conferència de presidents autonòmics, on Díaz Ayuso va intentar organitzar un motí «antirregionalista» dels que tan bé funcionaven als 90 i 2000, i va quedar marginada i amb presidents autonòmics del PP intervenint en català, euskera i gallec.

És així com, ascendint a la capa política del nostre model, arribem a 2025 a una Espanya que, en el seu afany modernitzador i d’equiparar-se a Europa, i amb una política construïda sobre les afeblides capes anteriorment esmentades, ha perdut un llençol a cada bugada en el seu objectiu de mantenir obert l’espai de maniobra que li permet exercir l’autoritarisme necessari per burlar la lògica del model de capes. Com vam veure el 2017, els castellans ja no poden organitzar operacions militars en provincias rebeldes, s’han de conformar amb operacions policials. No tenen capacitat d’imposar una dictadura monolingüe. Ja no són la darrera instància judicial de la seva jurisdicció —fins i tot hi ha ara un grup d’advocats que fa servir el seu sistema judicial en la seva pròpia contra. Per no ser, ni tan sols són, demogràficament i política, autosuficients dins la democràcia ètnica que han muntat. Necessiten els representants dels indígenes per governar Espanya. Ves, quines coses.

Evidentment, aquesta situació té conseqüències que també s’observen a Catalunya. Demogràficament i antropològica, la castellanitat a Catalunya perd, calculat ràpid i malament, i per ordre decreixent d’adscripció nacionalista, uns 30.000 votants l’any. Ells, és clar, en són conscients, i ho intenten pal·liar a través de la immigració, nacionalitzant uns 30.000 forans cada any perquè tinguin dret a vot. Els nous forans que van arribant, però, no poden, d’entrada, votar, no han fet la mili, i no tenen darrere la força de l’estat per a dir-nos que estamos en España, com s’ha vist darrerament en un famós sketch de teatre o en les conseqüències patides per una fatídica gelateria. No poden dir-nos que el castellà «fa de més sofisticat», perquè és la llengua que fan servir per venir a fer les feines menys qualificades. No tenen pas cap lligam emocional amb Castella i, de fet, la majoria se senten més dels seus països d’origen. Una cambrera italiana té un rampell catalanòfob el divendres, i el dilluns ja l’han acomiadada. Això ja no són els 90.

I els castellans immigrants del segle XX, a poc a poc, comencen a desaparèixer per causes naturals, i els seus descendents, en la seva majoria, o s’han integrat en la catalanitat a un nivell raonable o, en tot cas, no ha estat possible que desenvolupin a Catalunya una castellanitat equiparable a la de Burgos o Salamanca. Ja es va veure el primer d’octubre que, a excepció d’algun grupuscle, no estan disposats a moure ni un dit per evitar la independència de Catalunya.

De l’altra banda queden els catalans, en procés creixent de replegament nacionalista, de resistència a la manipulació i colonització mentals, on els joves dels anys del procés i del primer d’octubre ja comencen a tenir fills. Una Catalunya on s’està produint més cultura en català que mai —lluny queden els escriptors de la Escuela de Barcelona, Loquillo, o Crónicas Marcianas— i on el decorat de cartó pedra que sustentava el teatret de l’autonomisme i l’incentiu dels polítics nostrats a mantenir l’statu quo és ja visible a ulls de tothom.

Com estem veient en el cas de Nova Caledònia i França, quan una potència colonial no té disponible la via dura per reprimir els problemes —o la té en menor mesura— les inestabilitats causades per minories organitzades i per la diversitat cultural esdevenen difícils de contenir. Al colonitzador se li van drenant els recursos i en algun moment el compromís esdevé l’única opció disponible. Quina explicació té, si no, que polítics madrilenys s’hagin de prendre la molèstia de fer veure que defensen un finançament singular per a Catalunya? O que un ministre espanyol d’exteriors hagi de dir que no admetre el català a les institucions europees és «una discriminació a la identitat nacional de l’Estat espanyol»? En el passat no els calia fer aquest tipus de teatrets.

Els catalans tenim problemes greus als quals hem de posar remei aviat si volem romandre dempeus. Problemes de colonització mental, de manteniment militant de la llengua en societat, de natalitat, de relació amb la immigració, de pèrdua de patrimoni de mans catalanes, i de sobreideologització política, entre d’altres. Però és necessari assenyalar que els castellans també afronten dificultats serioses. Ells encara tenen principalment una palanca a Catalunya, i és que la majoria dels catalans encara consideren el castellà una llengua útil i volen que els seus fills l’aprenguin i la parlin. Tanmateix, i encara que molts catalans no siguin encara decididament independentistes, ni molt menys nacionalistes, sembla que, cada cop més, Espanya, a Catalunya, ja no té ningú que la defensi.