Després de no haver fet mai càlculs acurats sobre immigració al país, finalment vaig anar a buscar les dades de població per països d’origen de l’Idescat (gener de 2024). Vaig classificar els països del món en regions, vaig agrupar les dades per regió i vaig ordenar els grups per grandària, per saber, amb números a la mà, quants immigrants tenim i d’on venen.

Com no podia ser d’altra manera, al capdavant hi vaig obtenir els tres grans grups que tothom espera. Per grandària, el primer grup és «Hispanoamèrica» amb un 5,4% del total de població de Catalunya, que inclou els països de parla espanyola del continent americà. El segon grup és «Magreb i Sahel», amb un 3,3% de la població del Principat, que inclou tots els països musulmans del nord d’Àfrica a on hi arriba el Sàhara, amb l’excepció d’Egipte. I en tercer lloc, amb un 2,8% de la població, el grup «Europa occidental i del nord i Mediterrània»; els expats, per entendre’ns. Els altres grups que encara venien al darrere eren, per ordre descendent de presència al Principat: «Europa oriental», «Àsia meridional», «Àsia oriental», «Àfrica subsahariana», «Índia», «Brasil», «Sud-est asiàtic», «Angloamèrica», «Orient Mitjà», «Àsia central», «Austràlia i Pacífic» i «Altres».

Ja sé que aquestes dades consideren tot propietari d’un DNI un no-estranger, així com també soc conscient que se circumscriuen només al Principat. Tanmateix, crec que són útils per fer una reflexió cultural. A banda dels percentatges de més amunt, i de DNI, es calcula que al Principat hi tenim al voltant d’un 10% de residents originaris d’Hispanoamèrica, així com un 8% de musulmans. Si al 8% de musulmans li restem pakistanesos, senegalesos, gambians, bengalís i algun més, obtenim pel broc gros un 6,5% de residents de Magreb i Sahel, aproximadament. El nombre d’expats sortit de l’Idescat probablement sigui més fidel al nombre real, però aquests ni són tan nombrosos ni seran l’objecte de la present reflexió.

És obvi que, després del buit més absolut dels darrers anys, la immigració és i serà encara durant un temps un dels principals temes de l'agenda política i, en vista de la matèria primera que, ara com ara, sembla que tenim disponible per bastir un discurs sobre com relacionar-nos-hi, tot indica que els musulmans en seran els protagonistes i no pas l’altre notable grup que és gairebé un 37% més nombrós, i que suposa un factor hispanitzant de primer ordre.

Actualment, a la Catalunya oficial, ningú s’està dedicant a construir, de manera pública i sistemàtica, un discurs sobre com gestionar la relació dels catalans amb els hispanoamericans. Dels musulmans se n’ha parlat sobre la compatibilitat dels seus valors amb els d’Occident, del paper la dona, del seu concepte de propietat, de la seva taxa de fertilitat i de la d’empresonament, per citar només alguns exemples. No entro a valorar cap de les opinions que se n'expressen al respecte, només constato que, per contra, del principal grup immigratori a Catalunya—ja m’enteneu—i el que allargarà la vida i presència del castellà al nostre país, potser dècades després de la gradual reducció de la presència de castellans, ni de bon tros n’hem fet una radiografia tan completa.

Ja entenc que la situació, de Catalunya, però també d’Europa i d’Occident, reuneix les condicions perquè els musulmans esdevinguin els protagonistes d’aquesta història. No totes les pors s’expliquen amb números. En molts casos, arriben a les nostres contrades amb una cultura combativa, una mentalitat conqueridora i una idea bastant clara de violència. Afegim-hi unes xarxes i teixits socials comparativament desenvolupats, educació financera inserida en les seves tradicions, i un nombre de fills per dona significativament superior al nostre, i obtenim la combinació perfecta per percebre'ls com una amenaça. Ens inquieta també veure el grau de fidelitat que professen per la seva religió, i sospitem que aquesta mai podrà ser superada per llur fidelitat a res que els puguem oferir nosaltres. Fa por que siguin insubornables. Ningú amb afany de discutir de bona fe pot sostenir seriosament que la majoria siguin delinqüents, però, tanmateix, sí que semblen estar sobrerepresentats a batusses, enfrontaments o agressions, fins i tot emprant armes. Per no parlar de la ferida que Catalunya va patir l’agost del 2017 i que lliga inevitablement aquest col·lectiu.

Els hispanoamericans, d’altra banda, no venen d’una cultura colonitzadora, sinó més aviat el contrari; venen—potser amb la notable excepció dels que provenen del Con Sud—d’una cultura colonitzada i, en certa manera, percebem que parlen un castellà afeblit. Afeblit perquè el castellà que parlen no és el que ha guanyat la guerra que més ha definit l’Espanya actual i perquè el seu castellà no té darrere la força de l’estat que, de moment, monopolitza la violència a Catalunya—com era el cas amb els immigrants castellans del s. XX. Tanmateix, en són molts, i són, lingüísticament, virtualment inintegrables, tot establint un topall mínim de la quantitat de castellà comunament present a la societat. Volgudament o no, i amb menys capacitat i menys força, fan un paper semblant al que feren els castellans al s. XX: el de policia lingüística per la via ètnica; aprofitar que duen el castellà de sèrie per condicionar la llengua en què es produeixen les converses a Catalunya.

Els musulmans, en canvi, s’autoidentifiquen tant amb la religió, que sembla que, per a ells, la llengua passa a un segon pla. Per això a França parlen francès, a Alemanya parlen alemany, a Itàlia, italià, i als Països Baixos, neerlandès—ço és, entre ells. De fet, n’hi ha prou d’allunyar-se una mica de l’AMB per observar que la seva catalanització—entesa com l’ús de la llengua catalana—és major. Ho sé, no entren a les nostres esglésies ni mengen el nostre menjar, però notem que la majoria d’episodis de catalanofòbia que transcendeixen públicament —darrerament: l’obra de teatre, la dominatrix, la gelateria, o l’episodi de l’aparcament—no els acostumen a protagonitzar pas musulmans. Els musulmans que ens tenen aversió, que són una minoria, ens en tenen generalment per cristians, per ateus, per liberals, per llibertins, per pecadors, per infidels, o combinacions de les anteriors. Però no per ser d’on som ni per la llengua que parlem. Els hispanoamericans, que en majoria tampoc ens tenen aversió, semblen, però, més proclius a tenir problemes amb el català.

Els musulmans, en l’afany d’encabir-los, ens obliguen a fer-nos preguntes difícils. Sospitem que la nostra identitat no és prou flexible per aconseguir-ho, i ens preocupa que fer-ho acabi configurant un entorn en què siguem nosaltres qui no ens hi trobem. Es pot ser europeu sense la noció grega de democràcia? O la relació romana que tenim amb la llei o l’estat? Se’n pot ser sense el pensament racionalista que deriva de la Il·lustració? Es pot ser català o europeu sense ser cristià—o, almenys, postcristià—amb tota la influència que el Cristianisme ha tingut en l’art, la llei, l’arquitectura, l’ètica, o les festivitats? Com d’europeus són els albanesos o els bosníacs? Els hispanoamericans no ens fan fer aitals preguntes.

Els musulmans, tot i ser més integrables que els hispanoamericans en l’ús de la llengua catalana, per causa de les grans diferències en altres trets culturals, ens posaran als catalans davant un mirall en el qual encara no ens hem mirat: que potser no n’hi ha prou de parlar català per ser català. Abans era català qui simplement vivia a Catalunya, després qui l’estimava. Ara «és català qui parla català», i els musulmans, malgrat catalanoparlants, ens faran qüestionar-ho. Tanmateix, el repte de la integració cultural dels musulmans en els nombres en què els tenim nosaltres és un problema comú arreu d’Europa i, per tant, no serem nosaltres els únics que hi estarem pensant i buscant-hi solucions. El problema de la manca d’integració lingüística d’hispanoamericans en els nombres que els tenim nosaltres, en canvi, és un problema únic de Catalunya, perquè en d’altres llocs d’Europa, o no hi ha un jet-lag cultural tan gran (a Castella) o no hi ha tanta immigració provinent d’Hispanoamèrica (resta d’Europa). Aquest problema l’haurem de solucionar nosaltres sols, i no hi parem prou atenció.

Ja vam comentar que una part de la immigració hispanoamericana que aterra a Madrid arriba a menjar-li part del terreny a l’elit autòctona. Amb diners, contactes i una agenda pròpia, s’estan comprant barris de Madrid a pes. Però tinguem present que quan acabin de fer compres a Madrid, començaran a fer-ne a Barcelona. Els castellans només tenen un grup migratori principal per al qual elaborar un discurs, i nosaltres, centrats només en els musulmans, ens trobarem en algun moment amb una pressió hispana insostenible i sense un discurs al respecte. I què farem? Comprar el discurs ja muntat que tinguem a l'abast. I quin serà aquest? El dels castellans, fet a la seva mida i per servir els seus objectius. Això ens exposa als catalans a un risc molt clar, que és que un discurs hispanista castellà ens acabi atrapant en un demos hispànic hibridat, que sembla que és el què s’està desenvolupant. Un escenari on passem a formar part d’un hispanisme global americanocèntric hispanoparlant, on els sud-americans siguin menys vistos com a forans, i on les seves elits es comprin les nostres ciutats.

No és només una qüestió d’autoprotecció, que també; aquesta situació també ens ofereix algunes oportunitats i posa de manifest algunes eines que tenim. Els castellans comencen a patir les conseqüències de tot plegat. Tant és així, que darrerament, amb l’avinentesa d’algun dels darrers episodis de catalanofòbia que han transcendit, hem vist treure el cap a un tímid neotecnocarlisme, castellà i jove, que s’ha posat del nostre costat. Atents amb això: els castellans ens duen avantatge per tenir només un grup immigratori que gestionar, però, irònicament, sembla que la solució la busquen en nosaltres.

A la Comunidad de Madrid el percentatge de població d’origen hispanoamericà s’enfila ja al 15%, i en competició amb el discurs panhispanista de les elits intel·lectuals i polítiques de tradició imperial, molts castellans, segurament més aviat els joves, buscaran on puguin eines per diferenciar-se dels nouvinguts i romandre europeus. I els catalans en tenim. No només la llengua, sinó també les estretes connexions de la nostra història i la nostra cultura amb Europa seran cada cop més un valor cobdiciat. Per això, darrerament, a Casablanca parlen tant d’Itàlia.

Per manca d’un estat, els catalans potser tenim problemes addicionals per integrar immigrants, però, tanmateix, tenim eines per reconèixer clarament quins ho han fet i quins no. A Madrid, els immigrants hispanoamericans poden romandre sense integrar-se i els castellans no tenen formes tan clares com nosaltres de reconèixer-ho. No tenen una altra llengua ni una bateria d’enquestes periòdiques d’usos del castellà que permeti descobrir problemes aviat. En lloc d’això, es troben un dia que la seva ciutat s’ha convertit en Tegucigalpa, la llengua roman gairebé intacta, però ja no reconeixen el seu entorn. Aquesta incertesa els genera angoixa, i fins i tot alguns juguen amb la idea de demanar català a tota Espanya. El català, que quan jo era jove fins i tot es volia presentar com un dialecte del castellà, és ara l’eina que alguns castellans veuen útil perquè els hispans no els desposseeixin de la seva identitat.

A nosaltres, òbviament, ni ens interessa el discurs hispanista ni el neocarlista, perquè ni volem formar part d’un demos panhispànic, ni estem per lluites compartides, encara que vinguin de la dreta. Aquí sabem diferenciar batalles nacionals d’ideològiques. Sobretot, no podem permetre que els castellans capitalitzin la situació i la converteixin en una bomba de rellotgeria que exploti a casa nostra quan els hi convingui. De manera estratègica i instrumental, el discurs neocarlista ens permet generar divisions dins la hispanitat. Que els castellans i els hispanoamericans de Catalunya formin un grup avingut i homogeni xoca amb els interessos dels catalans. Facilitem que el català esdevingui la llengua en què els hispanoamericans reprenguin el contacte amb les seves arrels precolombines. Parlem de què hi feren allà els castellans; que aquesta sigui la nostra influència directa a Amèrica Llatina. Que corri el neocarlisme entre els castellans, i que en aquest escenari, en una societat amb catalans, castellans, expats, hispans i musulmans, el català esdevingui una eina de diferenciació per als castellans, i una per passar davant dels castellans per als hispanoamericans.

En aquesta casa ja s’ha reflexionat sobre la necessitat de tenir un discurs propi, ajustat a la nostra situació, i a les eines que tenim i a les que no tenim, no pas important receptes d’altres indrets amb altres constel·lacions. Si el discurs que es desenvolupi aquí respecte de la immigració ho fa en termes de confrontació i se centra només en els musulmans, no ens serà útil per tractar la situació de la totalitat de Catalunya. Acabarem parlant només de religió, de radicalisme religiós, i d’Islam contra Occident, i estarem donant de facto carta blanca als hispanoamericans perquè no s’hagin de catalanitzar. «Almenys són cristians, ergo dels nostres».