A Els orígens ètnics de les nacions Anthony D. Smith explica, de manera minuciosa i extensa, com les nacions que dibuixen el món d'avui en dia tenen, majoritàriament, un origen ètnic premodern. Si bé no totes les ètnies precedents han esdevingut nacions, tal com s'entén el terme modernament, i encara menys Estats, i malgrat totes les altres variables, Smith s'oposa amb documentació a la banalització de les postures de la historiografia modernista que considera les nacions comunitats imaginades sense pes ni matèria abans de la modernitat.

El sociòleg anglès dedica uns quants capítols del llibre, molt pertinents per la qüestió catalana, a investigar les raons que han fet que algunes ètnies sobrevisquessin i d'altres es dissolguessin. Abans, però, apunta algunes de les característiques bàsiques de les ètnies. Smith, en realitat, ens explica una cosa de sentit comú: les ètnies són possibles per les seves dinàmiques de singularització i exclusió. Algunes, en un moment o altre, són més obertes, algunes estan més predisposades a absorbir nous membres o noves influències culturals que les altres, però cap ètnia pot existir sense etnocentrisme, ço és, el fet que els membres del grup es posin a ells al centre del seu univers físic i moral. Sentir-se diferent (singularització) reclama necessàriament l'exclusió i, de fet, es tradueix en la distinció ells/nosaltres. Així doncs, contràriament al que se'ns vol fer creure, aquesta distinció, existent arreu, no és en si mateixa ni racista, ni populista, ni extremista, ni feixista, més enllà dels diferents usos que se'n faci. A més a més, no només és impossible d'eludir, sinó que és necessària per conservar les diferències ètniques (i també: llengües, nacions, ideologies, religions, etc.), és a dir, la diversitat al món. Així doncs, els grups ètnics posen al centre del seu món els seus mites i la seva memòria històrica  i senten que els seus són correctes (i, per això, en volen formar part), mentre que els dels altres són temporals i equivocats. La seva és una visió particularista i genealògica de la història. A diferència de la visió cristiana-il·lustrada que s'abstreu de tot allò particular i pretén comprendre el món des d'una qüestionable universalitat, cada ètnia arrela la seva cosmovisió en la seva interpretació particular i la  lleialtat i la història estan fetes a la imatge i semblança de les diferents famílies, ascendents i descendents, que la formen.

Aquests elements esmentats: singularització, exclusió i visió particularista i genealògica de la història permeten l'existència i la supervivència, si es vol, espirituals de les diferents ètnies. A banda, però, n'hi ha també d'altres condicions que podem anomenarem materials. Smith considera que, contràriament al que n'opinen molts historiadors, la localització —possessió d'un territori geopolíticament ben posicionat—  i la sobirania —autonomia i llibertat respecte a les interferències externes—  tenen una importància relativa en la capacitat d'assegurar la supervivència de les comunitats distintes, si més no en el món premodern. Ni visigots, ni fenicis, ni egipcis, malgrat estar ben protegits i ser independents, van aferrar-se a la seva cultura i resistir a la desaparició. Per contra, comunitats en diàspora, com ara els jueus, que havien perdut les seves pàtries físicament i la seva independència política, van ser capaços de perdurar durant segles i mil·lennis. Abans de la modernitat, les fronteres més o menys delimitades i la respectiva capacitat de defensar-les eren menys importants per assegurar la supervivència ètnica del que ho són modernament. 

La localització, doncs, hauria tingut més importància per la supervivència ètnica en el seu aspecte de reconeixement social —que el grup reconegui cert territori, encara que no hi visqui ni els posseeixi, com la seva pàtria o lloc d’origen on tornar—  que en el de territorialitat geopolítica. La grandària del terreny en relació amb el dels veïns, la capacitat de defensar-ne els límits i fronteres, la distància dels centres de poder i riquesa, i la bona situació geopolítica (ports, recursos hídrics i minerals, etc.), tot i ser de molt pes, tenien menys importància per la supervivència ètnica en l'etapa premoderna que en la modernitat actual. Una ètnia, com dèiem fins i tot en diàspora, podia sobreviure més fàcilment sense sobirania ni territori físic perquè encara no existia la maquinària perfectament igualadora i homogeneïtzadora de l'Estat modern (escoles, l'administració, etc.) ni la globalització. De fet, si ens fixem en l'ètnia catalana i la seva sort fàcilment podem confirmar-ho. Tot i perdre la sobirania, el català i la nostra tradició eren molt més vives i hegemòniques  al segle XVIII que no pas ara. En una societat que no aspirava a la igualtat ni a l'anivellament general, que el català no tingués en prou feines usos cultes no interferia gaire en la supervivència ètnica.

Les ètnies i també les nacions modernes desapareixen sempre per una combinació de motius que sovint s’interrelacionen i, tanmateix, Smith creu que la causa principal és la demogràfica. La Catalunya premoderna i, fins i tot, la Catalunya vuitcentista, ja moderna, tenien l'essencial per explicar la supervivència ètnica: la capacitat de la comunitat de reproduir de manera suficient els seus membres de generació en generació. La continuïtat i el pes demogràfic, escriu l'autor, asseguren la supervivència ètnica, amb ben poques alteracions de continguts culturals. Per contra, la pèrdua d'aquesta continuïtat, «siga per una gradual manca de fertilitat o per una barreja suficientment forta amb poblacions immigrants o a través d'un genocidi parcial» pot erosionar de tal manera la comunitat que suposi la seva fi. Així per exemple les immigracions eslaves a Grècia van alterar, per mitjà d'una barreja massiva de categories ètniques, el caràcter ètnic de les poblacions indígenes. La «preponderància física» de la immigració, encara que sigui molt heterogènia, pot liquidar la cultura indígena. No s’anorrea l'existència física del poble indígena, sinó la consciència de ser una comunitat diferent i amb cultura pròpia, el seu «nosaltres». Smith és molt clar en aquest aspecte i escriu que, tot i que el genocidi pretén destruir físicament un grup nacional, ètnic, racial o religiós, paradoxalment «és menys perillós per la supervivència d'una ètnia que les polítiques governamentals d'"etnocidi" dissenyades per erradicar la cultura d'un grup i la seua transmissió, o les conseqüències inesperades de la conquesta i/o de la immigració».

Deixant de banda que tant la voluntat assimiladora a l’ètnia castellana de l’Estat Espanyol (polítiques d’etnocidi) com el fet que en la modernitat globalitzada actual la localització sembla més important que en època premoderna (la primera modernitat ja va fer que els jueus necessitessin un Estat) i que, per tant, per aconseguir la supervivència ètnica-nacional de Catalunya la independència és molt important, hi ha, com ens ensenya Smith, altres motius que ens posen en una situació de desaparició: Un és la insistència, en part per acomplexament davant del nacionalisme espanyol i en part per manejar-se encara amb conceptes postmoderns altament ineficaços, de qualificar de «maldat» i «extrema dreta» la distinció (i exclusió) necessària entre ells/nosaltres, entre la nostra llengua i costums propis i la llengua i tradicions dels altres (sovint i curiosament les del grup ètnic dominant de l’Estat, el castellà). El segon és, pels mateixos dos motius, la incapacitat d’abordar el tema de la demografia, ço és, la manca de natalitat autòctona i la inassumible immigració rebuda. Catalunya, per més inri, té tots els problemes citats per Smith: una baixa fertilitat, una barreja molt gran de població immigrant (en contextos d’incapacitat d’integrar-la) i un genocidi parcial (pensem en totes les morts i exilis que va provocar la Guerra Civil Espanyola). I, en tercer lloc, la incapacitat de ser etnocèntrics, de posar la nostra cultura i necessitats al centre del nostre pensament i línies d’actuació; d’estimar i creure que, d’alguna manera, som millors que els altres i paga la pena ser català, i de fer tota mena de polítiques —les que depenen del govern, però també les més primàries com la relació entre veïns o l’AMPA— que beneficiïn primer els catalans (i als qui demostren amb fets que en volen esdevenir), és a dir, a nosaltres. 

Fet i fet, només si es tenen clares les qüestions que hem anomenat espirituals, és a dir, si tenim clar i definit qui és el nosaltres, i actuem en conseqüència, podrem pensar les maneres de superar els diferents esculls que tenim enfront.