És força corrent trobar articles en diferents llengües i de diferents països occidentals on es debaten les raons per les quals la natalitat ha baixat tant. En alguns casos, fins i tot, les raons s'obvien, perquè, com hem sentit tan sovint als mitjans catalans, la immigració novament ens salvarà i evitaria el col·lapse demogràfic. Certament, l'argument, si es pot definir com a tal, és absurd i se'l pot respondre tant amb crítiques morals, com polítiques i econòmiques. Sobretot, però, cal remarcar que, reduint-ho tot a càlculs i individus reemplaçables —sense pensar en els efectes culturals—, s'obvia deliberadament un debat a fons sobre quina mena de societat tenim.

De fet, quan es prova d'abordar les raons per explicar la manca de natalitat tan característica de tot Occident i, particularment, de Catalunya, sovint es recorre a reduir la qüestió a un tema econòmic i, a tot estirar, a l'«alliberació» de la dona. Tot i que, amb els matisos pertinents, totes dues raons contenen certa part de veritat, no són ni de bon tros prou explicatives i ens condemnen a una incomprensió de la situació en obviar les qüestions profundes i ideològiques. 

La raó econòmica és insuficient i no només perquè a les regions més pobres del món tenen —i desitgen— més fills que a les més riques, tot i que la baixada de la natalitat és mundial i afecta també a l’Àfrica. Ho és perquè als països anomenats del primer món, no hi ha una correlació clara entre diners i fills, o, més ben dit, la correlació que hi ha és més aviat la contrària: menys nivell econòmic, més fills. Les classes mitjanes i altes tenen menys fills que les més baixes, una cosa especialment comprovable a Catalunya. A més a més, suposant que s’ha respost sí al fet de voler  tenir fills, la resposta a la segona pregunta: «I quines coses i quants diners em calen per tindre un fill?» és significativament ideològica i cultural.

Quan un català mitjà  ha de respondre a aquesta pregunta fa una llista de coses que considera imprescindibles. Aquestes coses inclouen feines estables pels dos progenitors, casa o pis de compra o de lloguer amb certa seguretat i prou diners per pagar les joguines que consideren essencials, la quantitat de roba indispensable,  carros, bandoleres, ioga de nadons, material escolar, excursions, les futures extraescolars d’anglès, música i algun esport i les vacances. Amb l’afegit, és clar, de casals, cangurs, menjador i tot el seguit de recursos que els caldran per compensar que tots dos treballen per poder pagar totes aquestes coses. Quan algú amb una ideologia o arrel cultural diferent del català mitjà es fa aquesta pregunta, si se la fa abans de tenir-ne, no respon el mateix i, per tant, les condicions econòmiques que creu necessàries per tindre fills varien significativament. De fet, i és una simple constatació, hi ha qui no té ni un lloc per viure o està en condicions deplorables i, tanmateix, té més fills. Per alguns això pot semblar irresponsable i, certament, té conseqüències socials, però durant anys ha estat el més normal del món. Els nostres besavis, nascuts a les primeres dècades del segle XX, no s’haurien plantejat ni una quarta part dels dubtes i necessitats que són habituals avui en dia i tenir només una habitació per tres nens tampoc hauria estat gaire problemàtic. 

És cert que, extrapolant les de l’Estat espanyol a Catalunya, la majoria de dones voldria tenir més fills, en concret dos, i que les raons que esgrimeixen per no haver-los tinguts són bàsicament econòmiques i d’estabilitat laboral. També és cert que la diferència entre Catalunya —la taxa de fills per dona (comptant immigrants) és d’1,22 —i altres llocs d’Europa amb una natalitat un pèl més alta —a Alemanya és 1’6— s’explica per una maternitat més tardana, ateses les condicions laborals, i la tendència, sovint no volguda, a resignar-se amb un sol fill. Ara bé, descartant problemes de fertilitat, si finalment no se’n tenen més, és perquè en l’ordre de prioritats ideològiques  tenir fills ha baixat força esglaons. 

Aquestes raons ideològiques ens duen a centrar-nos en la segona raó que generalment s’addueix. L’«alliberació» de la dona, la possibilitat de decidir quants fills tenir, ha fet baixar la natalitat.  No és que el raonament sigui fals en si, sinó que, quan es fa servir, s’oculta de nou que aquesta noció de llibertat o alliberament està plenament vinculada a un determinat model de societat. La reducció de la mortalitat infantil i la introducció dels mètodes anticonceptius —gens neutres ideològicament, cal advertir— són, en part, explicatives: ja no cal tenir catorze fills per assegurar-se que quatre arriben a l’edat adulta. Tanmateix, com en el cas anterior, ens poden fer confondre. Els estudis que conclouen que les dones amb més estudis tenen menys fills o que en els països on les dones poden «triar» en tenen menys parteixen d’una noció de llibertat psicològica molt pobra i semblen fets només per validar els propis prejudicis. El fet que les dones amb estudis tinguin menys fills no es deu tan sols al fet que els estudis, que s’allarguen i allarguen l’entrada al mercat laboral, endarrereixin l’assoliment de les condicions volgudes per tenir-los;  ni perquè, tenint-los més tard la fertilitat quedi reduïda; sinó perquè, per a moltes dones, èxit  — i l’èxit a la nostra societat sempre és sinònim d’èxit laboral i/o acadèmic— i maternitat són mútuament excloents. Si se n’ha de triar un dels dos, es tria el primer. Fins i tot, no és estrany sentir dir que una dona llesta no tindrà mai fills. Tenir fills és una càrrega, un impediment per dur a terme tots els projectes laborals i personals que una vol. A quants viatges o a quantes oportunitats laborals, ascensos o conferències s’haurà de renunciar per tenir fills? I, per quant de temps? Els fills són una càrrega de per vida. Si la resposta a la pregunta: «I quines coses i quants diners em calen per tindre un fill?» està prenyada d’ideologia, no n'està menys la pregunta anterior i essencial: «He de tindre fills? Per què?». Les dades més optimistes, que no distingeixen ni per llengua ni per adscripció nacional, i que, per tant, no es permeten fer un càlcul dels efectes lingüisticoculturals futurs, ens diuen que un 25% o 30% dels qui viuen a Catalunya no tindrà fills. Però si es té en compte l’expressat per les franges més joves i l’ordre de prioritats —viatjar i conèixer diferents cultures (73%), prosperar professionalment (65%) i ampliar estudis (50%)—, segurament el percentatge dels qui no en tindran és més alt. La gran majoria de dones ha acceptat la visió liberal i capitalista que solien encarnar els homes: l’èxit només es mesura per la vida pública, laboral, fora de casa. Si el feminisme general no ha aconseguit la implicació masculina en els graus desitjats en les tasques de cures (des dels fills fins als familiars) és, també, perquè, en el fons, no ha cregut mai que tinguessin gaire valor o, si més no, tant o més valor que la feina fora de casa.

Fins fa no gaire, de fet, ningú es demanava per què s'havien de tenir fills i, si es feia, la resposta a aquesta qüestió no es plantejava en termes purament individuals. Tret que s’ocupés alguna posició social que ho   exclogués —com ara, en el catolicisme, ser membre del clergat— els beneficis de tenir-ne eren obvis i era l’esperable socialment. En l’època premoderna i encara els primers segles de la modernitat, sobretot abans de l’estat del benestar, tenir fills tenia incontestables beneficis simbòlics i pràctics. Els fills eren, és clar, una mena de transcendència i la mort individual no era el final. Es podia transcendir en la vida eterna que ens prometia Déu, en el fet de viure per la terra, per la nostra cultura, llengua o els nostres semblants (la comunitat), i, és clar, deixant un llegat en forma de descendència. Tres maneres de transcendència que, de fet, sempre han anat lligades. El mateix Déu que ens donava esperança en una altra vida en demanava procrear i el nom, la família, els llinatges eren no només transcendència individual, sinó també comunitària i particular. Als innegables beneficis simbòlics, que dotaven de sentit l’existència, hi podem afegir els pràctics. Sense descendència la història familiar s’acabava i, també, s'acabava la xarxa que sostenia la família: ningú podria cuidar dels més grans, ni els més grans dels més petits mentre els transmetien el seu llegat cultural.

Per contra, a dia d’avui, la pregunta sobre els fills és estricta i tramposament individual, perquè es considera que és una cosa que ha de decidir cadascú sense influència de la societat i s’accepta, a més, que tenir-ne és una despesa sense cap retorn. Tenir fills és, sota aquesta perspectiva, haver de sacrificar molt de temps i diners en algú que de gran no tindrà cap mena d’obligació d’ajudar-te perquè haurà de fer la seva pròpia vida;  és l’estat qui s’haurà de fer càrrec de tu quan siguis vell. «Que egoista!», exclamarà algú, si un pare insinua que espera alguna cosa del seu fill al futur, ni que sigui, que el visiti a la residència. Perquè el raonament sempre es planteja d’una manera que inevitablement sembli egoista, algú reclamanant una cosa per si mateix, però mai des de l’altre costat: «Quin deure tinc vers els meus pares?».

El mot deure, i, en fi, qualsevol insinuació d’una obligació amb els altres no triada «lliurement» genera tota mena d’escarafalls. Ben de pressa algú altre portarà el debat a les excepcions o les particularitats:  «I si és pare o la mare em maltractaven, també tinc aquest deure?». Al final, l’opció més còmoda, i liberal, tot i que falsa, és acabar el debat amb un «que cadascú faci el que vulgui». Aquest el que vulgui, però, l’acaba dictant les tendències socials. Pràcticament ja no hi ha raons pràctiques per tenir fills perquè part de la seva funció social l’ha manllevat l’estat. Els vincles generacionals es trenquen i fragmenten perquè cada cop hi ha menys ajuda mútua. De fet, que els avis o altres familiars hagin de fer en el nostre país algunes tasques de conciliació es veu com un fracàs de la família nuclear, però, sobretot, de l’estat. Perquè ja no sabríem viure sense estat, malgrat que cada cop sembli més plausible per les noves generacions que l’estat no els podrà garantir la pensió i, per tant, sense xarxa familiar, quedaran desemparats. Tampoc es valoren els beneficis simbòlics de tenir-los, que es consideren caducs i reaccionaris.

Abans, cap comunitat havia cregut que els fills fossin una simple decisió individual. Com que, evidentment, tenien voluntat de sobreviure, van afavorir d'una manera o altra la creació de noves generacions, de fills. Sovint, des del feminisme més general, se'ns ha fet creure que aquesta necessitat és absolutament aliena a les dones, com si les dones no poguessin tenir cap voluntat de fer perviure la comunitat. Potser, en tot cas, el que ha passat és que alguns sistemes no n'han valorat l'esforç o han fet que en fossin les més perjudicades, però ni la maternitat ni la voluntat de transcendència ens són alienes. En el cas de les nostres societats d'estats liberals, la contradicció entre la teoria que els fills són una decisió individual i la pràctica, en què l'estat els necessita per garantir el seu funcionament (si cal, recorre a la immigració) i gelosament en controla l'educació (continguts i llengua), no deixa d'evidenciar l'absurditat d'aquesta reducció individualista. Malgrat això, i malgrat que altres països com Alemanya o els països nòrdics en siguin conscients i l'incentivin mitjançant tota mena de prestacions i ajudes, a Catalunya cada cop més part de la població qüestiona qualsevol ajuda estatal o socialment acceptada vers els qui tenen fills perquè ho senten com una discriminació. No és estrany, és clar, que aquest tancament individualista (afecta també a la cura de la gent gran) es produeixi en una societat com la catalana, que, com està, cada cop té menys interessos i fins compartits.

En el fons, si es vol, la creixent tendència a no tindre fills és fruit de la manca d'esperança. Sense esperança en el futur, no es poden tindre fills, que són l'encarnació mateixa d'aquesta esperança. No hauria de sobtar que a Catalunya, amb les previsions de com ens afectarà el canvi climàtic, un panorama laboral i econòmic precari i depenent de la immigració, sense independència a l'horitzó, una llengua i cultura minoritzades, i, des de fa molt, sense res en què creure, la natalitat sigui tan baixa. De fet, el que més explica una major o menor taxa de fertilitat en les dones és la religió. Els creients, arreu del món, com és palès als Estats Units, tenen més fills, perquè només si es creu en alguna cosa més enllà de l'individu, si, malgrat la llista de motius racionals i la necessitat de tenir-ho tot sota control tan pròpia de la nostra època, hi ha alguna mena d'esperança, es poden tenir fills. Així, mentre a Catalunya no hi hagi esperança, els catalans no tindran fills.