Els carrers del país no són nostres. Fa temps que ho van deixar de ser. Les viles i ciutats que els nostres avantpassats van aixecar i sostenir durant segles, en molts casos, no són ni l’ombra del que van ser. La seva ànima ha estat suplantada. Passegem per les voreres de casa nostra immersos en un aire enrarit, impropi. L’ambient que s’hi respira és d’hostilitat i llunyania. Mentre passegem, només ens creuem amb estranys de mirada fugissera. La calidesa i familiaritat de la comunitat en la qual ens foníem ara només ens evoca una amarga sensació de nostàlgia i impotència.

La majoria dels pobles europeus han viscut una experiència similar. Les turbulències migratòries causades per la globalització han deixat empremta arreu, per bé que a Catalunya s’han manifestat de manera especialment virulenta atesa la seva condició de colònia. Aquests moviments de població han tingut efectes palpables en les societats receptores, alterant notablement la identitat pròpia. Les reaccions a aquesta problemàtica han estat diverses. En línies generals, s’ha anat basculant de la tolerància i permissivitat generalitzada cap a un rebuig i temor creixents. Per adonar-nos de la magnitud d’aquest problema només cal veure com ha canviat la configuració política dels estats occidentals. Els ordres parlamentaris han presenciat la irrupció de noves forces que exploten les inquietuds que suscita un tema com aquest.

El clam de les comunitats autòctones d’Europa no ha desviat ni un mil·límetre el rumb establert per la plutocràcia governant. Les elits dirigents menyspreen i obvien les preocupacions que senten els seus compatriotes. Fins i tot alguns sectors liberals i progressistes es permeten el luxe de titllar-nos de racistes i intolerants. Com és sabut, la immigració massiva és econòmicament profitosa, políticament complexa i moralment incòmode. És per això que fa temps que es va llençar la clau d’aquest debat al mar i ningú s’ha preocupat de cercar-la. Als de la nostra condició només ens queda assumir «democràticament» el preu d’unes decisions que no hem pres i de les quals n’obtenim un benefici més que dubtós.

Les elits dirigents no solament menyspreen i obvien les preocupacions que senten els seus compatriotes, sinó que les criminalitzen per mitjà de les forces de xoc progressistes.

Els experts ens diran que no tenim motius per preocupar-nos, ans al contrari. Erigits en una ara d’objectivitat liberal que els atorga una autoritat inqüestionable, els científics socials han acabat per convertir-se en un dels flagells emprats per les societats modernes a fi de reconduir les reaccions ciutadanes. Des de les tribunes mediàtiques ens bombardegen incessantment amb dades estadístiques i quantitatives per ridiculitzar el malestar que sentim per les nostres condicions de vida, usant tota mena de justificacions altisonants. És en aquest punt que esclata la dissonància cognitiva entre la nostra experiència i la seva interpretació de la realitat. Aquesta pràctica no es limita a dissimular l’alarmant pèrdua d’identitat de les nostres llars—una qüestió capital—, sinó que és extensiva a les xifres d’aturats, dades macroeconòmiques, llindars de pobresa, delinqüència o al dessagnament de l’estat del benestar.

En l’era del número, la tirania quantitativa ens sotmet per evitar de veure el que veiem i sentir el que sentim. Avui les facultats de ciències socials engendren artificis analítics necessaris per camuflar qualsevol desastre i presentar-lo com una oportunitat. La tempesta de resultats estadístics n’és una mostra clara. La dificultat per accedir a les dades originals i l’ús fraudulent d’aquestes han acabat per convertir una ciència amb pretensions d’objectivitat en una arma de manipulació massiva. Els mitjans de comunicació ens presenten aquesta disciplina complexa, plena de matisos i subtileses, amb interpretacions enganyoses o incorrectes que fan perdre el sentit del que s’intenta d’expressar. L’audiència acaba confosa i així eviten que s’enfronti amb determinació i convenciment als seus problemes.

En l’era del número, la tirania quantitativa ens sotmet per evitar de veure el que veiem i sentir el que sentim.

En un moment com l’actual, de fricció palmària entre el poble i els seus representants, aquests últims han sodomitzat la ciència per sacralitzar les seves decisions. Els informes dels experts són la nova paraula revelada amb la qual colonitzen les nostres ments. Ens presenten una única visió del món possible i desitjable amagant-ne les contrapartides. Així, tal com ho explica Alain Finkielkraut, prefereixen de parlar sobre el formidable potencial de la societat multiracial i no pensen que pot degenerar en una societat multiracista. La llista de temes que han anat escombrant sota la catifa només provocarà un espetec de conseqüències imprevisibles.

La nostra obligació és la de no deixar-nos ensibornar pels seus cants de sirena. Hem de denunciar efusivament la figura del publicista disfressat de científic. També ens cal reconstruir la confiança perduda amb els nostres propis discerniments subjectius. És urgent de fer caure el filtre distorsionador que ens separa de la realitat i ens impedeix de prendre consciència dels perills que ens assetgen. La base de la nostra comprensió ha de basar-se en l’experiència. La superació d’aquest estadi d’enterboliment requerirà la presència d’homes formats, convençuts i amb instint, capaços de sobreposar-se a una atmosfera adversa de negació. Per aquest motiu hem de desenvolupar la nostra acció en espais de confiança on ens puguem sentir vindicats i compresos, tot evitant d’exposar-nos sense protecció a la propaganda intoxicadora. Serà a partir d’aquests pilars que podrem distingir-nos i, lentament, anar-nos recuperant com a comunitat. Només així els carrers seran veritablement nostres.