L’amistat de vegades s’assembla al ressò d’allò que va ser, com la llum d’una estrella que ens arriba quan és morta. En el cas de l’amistat entre Francesc Pujols i Josep Pla, la llum que ens n’arriba és dèbil, un puntet groguenc que fa pampallugues. Es van admirar, es van conèixer i es van tractar fins a la mort de Pujols, l’any 1962. Però al fons d’aquest afecte recíproc i autèntic, hi havia una discrepància que crec que és interessant d’explorar.

La relació de Pujols i Pla explica dues posicions diferents de l’escriptor davant del món. Pla fa passar el món pel sedàs de la seva escriptura i després imposa l’imaginari resultant al lector. En la seva prosa hi ha una voluntat de domini. A Pujols el món se li imposa com si fos una visió i la seva prosa és un mitjà per comunicar-la. El lector en resulta un espectador, un subjecte passiu del diàleg entre les idees de Pujols i l’esforç que fa per comunicar-les.

En aquest sentit, el triomf de Pla és indiscutible. Si hi ha un escriptor que ha aconseguit imposar el seu imaginari a Catalunya, sigui sobre el paisatge, sobre la gastronomia o sobre el caràcter dels pagesos, és Pla. En canvi, allò que ha transcendit de Pujols, més que cap altra cosa, és la seva personalitat fenomenal. En paraules de Pla, «físicament, tant com intel·lectualment, em semblà sempre un home fora de mida, distint del corrent».

En una conversa amb el periodista Lluís Racionero, citada a l’esplèndid treball de Max Pérez sobre la influència de Francesc Pujols en el pensament de Salvador Dalí, Josep Pla va reaccionar de manera violenta quan, anys després de la seva mort, Racionero li va mencionar el filòsof: «Què vol fer de Pujols? ¿Vostè creu que hi ha una filosofia catalana? ¿Com pot ser catalana, la ciència? [...] No parli de Pujols, no agrada a ningú».

L’exabrupte indica alguna cosa estranya que tant Pérez com Alba Padrós, estudiosos i prologuistes de diferents obres del filòsof, ja m’havien advertit.

Ara bé, el Pla jove s’havia encaterinat de la figura de Pujols. El Quadern Gris, el llibre que va donar el tret de sortida a la seva obra completa, està farcit de referències a Pujols. L’octubre de 1918, arran de la lectura del Concepte General de la Ciència Catalana, es fa el propòsit de «conèixer i tractar Pujols sigui com sigui». De seguida entra en contacte amb els elements de la famosa tertúlia de l’Ateneu Barcelonès i, a partir d’aquí, la presència de Pujols al seu dietari és constant.

En Pujols, Pla hi troba una «essència de catalanitat profunda», com l’hi troben l’escriptor Josep Maria de Sagarra o, anys més tard, el crític d’art Alexandre Cirici i Pellicer, entre d’altres. Al llarg del seu dietari, Pla intenta caçar el personatge. Hem de pensar que El Quadern Gris, publicat el 1966, és la pedra de toc de tot el seu projecte. Al ple del franquisme, Pla concep la seva obra de milers de pàgines com un testimoni vital irreductible, un tour de force destinat a vèncer les forces que volen destruir la llengua i el país.

Un dels objectius d’aquest esforç ingent és deixar fixada la imatge de Catalunya, d’una Catalunya mítica —que, com exposava Frederic J. Porta, mai va existir realment— que a través dels retrats dels homenots, dels paisatges i de les tradicions no pugui ser mai oblidada. Com és sabut, El Quadern Gris constitueix un exercici de reescriptura a partir d’unes llibretes de joventut, que un Pla madur retoca per fer-hi encaixar l’imaginari que persegueix.

Per això resulta il·lustrativa l’entrada del 13 de juliol de 1919, on l’escriptor de Palafrugell transcriu una conversa amb Pujols:

«(...) Malgrat les hores passades en la intimitat de la lectura, no em seria pas possible d’afirmar que Pujols s’hagi tret la màscara ni un sol moment. De vegades la seva capacitat d’autodenigració per tal de donar una idea diferent del que realment és, arriba a la pura fatuïtat. Em produeix com un enervament.

–Em permet una pregunta, senyor Pujols? –li he dit avui.

–Digui, digui, no caldria sinó…

–¿Podria dir-me per què està tan interessat a aparentar el que no és?

–No l’hi agafo, francament…

–¿Podria dir-me per què està tan interessat que jo el prengui per un ximple?

–Això mai de la vida, amic Pla! Per mi, no hi ha res com un amic. Jo em presento davant de vostè amb la mateixa sinceritat que si m’acabessin de parir…

–I si jo em resistís a prendre’l pel que vostè pretén, què passaria?

–No s’ho prengui tan a la valenta, cregui’m a mi!…

–De vegades el trobo francament enervant…

–Doncs jo, a vostè, el trobo simpatiquíssim…

Ha dit la darrera frase com si representés una comèdia. Impossible de no somriure. Hom queda desarmat —i totalment a les fosques, com al començament de la conversa. Pujols s’esmuny com una anguila, produeix constantment la impressió de buscar sempre la sortida, d’estar disposat a representar tots els papers de l’auca per tenir sempre segura l’evasió del seu pensament».

L’escena revela la naturalesa de la seva relació. De fet, Pujols s’esmuny de tothom, no només de Pla. Però la gràcia de la conversa és que descriu amb força exactitud la distància que els separa.

L’any 1930, Pla aconsegueix un contracte per publicar dos llibres, un dels quals sobre Pujols. La seva idea és fer-ne una semblança similar a la que havia fet de l’escultor Manolo Hugué a Vida de Manolo, publicat el 1928. Es tractaria de confegir una biografia a partir de les converses amb Pujols, extreure el suc del personatge. En lloc d’això, mig ensarronat pel filòsof, acaba escrivint El sistema de Francesc Pujols. Manual d’hiparxiologia, un compendi de les idees de Pujols que esdevé el primer fracàs comercial i literari de Pla. Aquest llibre, no el voldrà reeditar mai més.

Després de la guerra del 36 i de l’exili, quan Pla i Pujols es refugien cadascun al seu mas, un a Martorell i l’altre a Llofriu, l’autor empordanès insisteix en l’antiga obsessió d’escriure’n el retrat. Pujols, ja vell, li respon amb efusió i li fa saber els progressos dels seus estudis. A la proposta de Pla, però, li dona allargues. Seria magnífic poder passar hores de lleure junts, li ve a dir, vingui a veure’m quan vulgui. De la resta, res.

És com si Pujols es resistís a passar pel filtre de Pla. Com si sospités que el convertiria en un personatge més de la seva Catalunya mítica, una figura immòbil del pessebre, en lloc de projectar-lo cap al futur, que és el lloc al qual aspira a pertànyer. Pla s’emprenyarà com una mona quan el llibre que sempre havia volgut escriure amb Pujols el publiqui un desconegut, Artur Bladé i Desumvila, amb qui el filòsof havia passat xerrant les hores mortes de l’exili a Montpeller. El llibre es diu Francesc Pujols per ell mateix i surt a la venda pràcticament al mateix moment que Pla publica finalment la seva biografia amb el títol de Francesc Pujols. Notes, l’any 1968.

Els milers i milers de pàgines de l’obra de Pla actuen com una mena d’atac DDoS, en què els hackers fan servir nombroses màquines a la vegada per fer que un servidor trigui més a processar la informació i col·lapsi. O dit d’una altra manera, hi ha el Pla qualitatiu i també hi ha el Pla quantitatiu, que a còpia de paraules et deixa estabornit. En aquest cas, el servidor que  col·lapsa és una imatge operativa de la Catalunya del primer terç de segle diferent a la seva. Però Pujols, per bé que faci aparicions arreu dels seus llibres, s’escapoleix dels intents que fa Pla d’immortalitzar-lo. La meva biografia definitiva, li diu en una carta, l’escriuran d’aquí molts anys, quan se’m reconegui per les meves idees i no per les meves facècies.

L’ambició dels dos és extraordinària. Pla vol erigir-se en el millor escriptor català de la història i treballa perquè fins a l’última pedra del llogaret més petit dels Pirineus dugui la seva signatura. Pujols vol esdevenir el profeta més gran del planeta i omple els fulls amb desfici, sense esperar que ningú el segueixi. Un necessita deixar l’obra escrita més voluminosa en la nostra llengua per sentir que ha complert el seu deure; l’altre en té prou entaforant els seus milers de papers manuscrits en un armari.

A finals de 1918, Pla anota al seu dietari: «El «Concepte» de Francesc Pujols és un gran llibre, però és massa patrioter». A estones penso que aquesta frase resumeix perfectament el contrast entre els dos. El regust excessiu que Pla li retreu a Pujols és una manera d’expressar que aquella essència de catalanitat, que forma part del misteri i de la fascinació que suscita Pujols, se li escorre dels dits. El que el filòsof li podria retreure, tot i que no ho fa mai, és que Pla llegeixi la seva obra com la resta dels seus contemporanis: com si fos una broma.