La tardor del 2002 vaig assistir a una conferència de l’aleshores sindicalista Saoka Kingolo. L’únic que en recordo és que ens va dir que, mentre aquí estàvem tots tan preocupats per una possible guerra a l’Iraq, a la República Democràtica del Congo portaven milions de morts, en el que es va qualificar de «Guerra Mundial Africana», sense que ningú hagués mogut un dit. Tenia raó. Aquest era només un símptoma d’un problema que afecta Europa en general i Catalunya especialment: quan s’esdevé un conflicte armat, aquest s’aborda o es descarta en funció de si hi podem projectar els nostres apriorismes personals i col·lectius. No hi té res a veure la distància geogràfica: si aquest pot ser encabut en la matriu de prejudicis corresponent —sigui de forma més subtil o bé més grollera—, generarà opinions, titulars, activisme i fins i tot acció política.

No es tracta en cap cas de negar les preferències de cadascú, ja que tots tenim uns determinats biaixos. Ara bé, cal denunciar la manca d’honestedat intel·lectual —oimés quan en el cas català ens pot comportar perjudicis en la nostra credibilitat internacional. Dos exemples actuals d’això en són la Guerra Russoucraïnesa i la Guerra de Gaza, però aquest fenomen no és pas nou. Pensem per exemple en el darrer conflicte de l’Afganistan (2001-2021), desencadenada pels atacs gihadistes a les Torres Bessones de Nova York. Independentment de l’opinió de cadascú sobre els Estats Units i la seva política exterior, és impensable que cap altra potència no hagués reaccionat de la mateixa manera. Doncs bé, recordo perfectament com, aquella Diada de 2001, un nombre important dels aleshores companys de militància de les JERC van celebrar els atacs. I això no es redueix a una anècdota personal: la cançó 'Ploramiques', del grup Brams, és un clar exemple d'un marc mental que considerava als Estats Units mereixedors d'aquells atemptats. La idea de fons era que, com els Estats Units eren «l’equip contrari» amb el qual s’alineava l’esquerra catalana —la dissolta Unió Soviètica i el Tercer Món—, tot atac contra aquests estava justificat i qui l’executés passava a ser automàticament «dels nostres». Malgrat haver-lo deixat enrere, continuaven aferrats als «parracs del segle XX».

La invasió de l’Iraq el 2003 va inflar encara més aquest posicionament. Efectivament, l’argument de les armes de destrucció massiva es va demostrar fals. Ara bé, són molts els que encara afirmen que la invasió es va produir amb l'objectiu d'apropiar-se dels pous de petroli iraquians. Argument tant o més fals que el de l'existència d'armes de destrucció massiva. Per obtenir petroli no es requeria cap invasió. L’Iraq ja n’exportava mitjançant el programa «petroli per aliments» així com a través del contraban via Jordània, Tuquia i Síria. Així doncs, per què es va anar a l’Iraq el 2003? L’error rau en la formulació de la pregunta. Les forces americanes mai havien marxat de l'Iraq. Cal desgranar la seqüència dels fets per entendre-ho: l’Operació Tempesta del Desert (1991) conclou amb la derrota i expulsió de les forces iraquianes a Kuwait. Malgrat que la Coalició estava en disposició d’avançar fins a Bagdad, l’objectiu polític no era deposar Saddam Hussein. Tanmateix, el juny d’aquell mateix any es va establir una zona d’exclusió aèria per tal de protegir a kurds i xiïtes de més represàlies baasistes. De forma intermitent es van succeir els combats i bombardeigs, fins a arribar al 2003. L’administració Bush —incapaç d’entendre el concepte de guerra limitada— ho va veure com una opció per rematar la feina de la Tempesta del Desert. Val a dir que tampoc hi ajudava gaire el decantament cap a posicions islamistes —en detriment del socialisme àrab— per part de Bagdad, com a mesura per recuperar la legitimitat minada després de la derrota del 1991. En qualsevol cas, cap d’aquests matisos, ni la complexitat de tot plegat eren presents en els debats públics sobre la intervenció. Cal recordar també que en aquest aspecte l’antiga CiU no va estar especialment encertada, tot comprant el discurs del PP, alineat amb Washington. El mateix president Pujol, en una sessió de control al Parlament va asseverar que oposar-se a una intervenció a l’Iraq era fer costat al dictador iraquià. Ja hi tornàvem a ser: cap matís, bons i dolents, talment com aficions del futbol.

Un altre conflicte en què s’ha repetit aquest problema és la Guerra Civil siriana (2011-...). D’una banda trobem la multiplicitat d’actors, quelcom que inicialment va complicar que les respectives «aficions» es posicionessin. Alhora, en no participar-hi Israel ni els Estats Units (al començament), l’esquerra europea no sabia quin era «el seu equip». En tot cas, hi trobem: Bashar al-Assad, l’oposició inicial que posteriorment seria substituïda per gihadistes, els kurds i un incipient Estat Islàmic. Òbviament, ningú d’aquí es va posicionar pels darrers, però no ha estat pas estrany trobar simpaties per Assad. La mateixa lògica de l’antiimperialisme de la segona meitat del segle XX: si van en contra dels Estats Units i Israel «són dels nostres». Que el govern de Damasc hagués facil·litat prèviament el trànsit de gihadistes per combatre a l’Iraq —quelcom que se li escaparia de les mans— era irrellevant en aquesta lògica. Després hi veiem els kurds, amb els quals no resultava difícil empatitzar-hi en tant que lluitaven per no ser exterminats davant d’un enemic —Estat Islàmic— sense límits en la seva crueltat. La qüestió aquí és que malgrat ser un model per l’esquerra catalana, els kurds de Síria van demostrar no tenir cap mena de problema per aliar-se amb els Estats Units. De fet, qualsevol observador sap que cap de les victòries de les Forces Democràtiques de Síria hauria estat possible sense la potència de foc i el material proporcionat per la coalició liderada pels nord-americans. Tot i que, el 2019, Trump va retirar l'ajuda militar, sense el suport previ difícilment els kurds haurien sobreviscut, malgrat la seva valentia. Sigui com sigui, tot i essent assemblearis, socialistes i feministes practicants, van demostrar un realisme polític que difícilment pot encaixar en el tipus de mentalitat estreta que denunciem.  Alhora, els bombardeigs per alliberar la ciutat de Raqqa no van ser precisament quirúrgics: la ciutat va quedar reduïda a runa. Ningú ha criticat pas els kurds per això, tot i que potser no es podia triar cap altra opció.

Finalment, tenim l’actual guerra a Gaza. La successió dels esdeveniments és clara: el dissabte 7 d’octubre, Hamàs aconseguia infiltrar-se en massa al sud d’Israel tot provocant la pitjor massacre de civils israelians des del 1948, enduent-se també més de dos-cents ostatges. En poques setmanes, el Tsahal va mobilitzar la major quantitat de reservistes des del Yom Kippur i va emprendre l’assalt a la Franja de Gaza. Aquest ha tingut un nombre indeterminat de civils palestins morts, que pot ascendir a desenes de milers. El que ens interessa aquí, però, és com s’han projectat les fílies i fòbies. D’una banda, vam veure gent manifestant-se a favor de Palestina el dia següent dels atacs. Cap mena de contenció ni respecte per les víctimes israelianes. De l’altra —i malgrat saber la pràctica habitual de Hamàs d’emprar escuts humans— hi ha una incapacitat per reconèixer que les forces israelianes s’han desentès en bona mesura del respecte cap a les normes d’enfrontament que les havien caracteritzat. Pràctiques com el «roof knocking» (advertir els habitants d’un edifici abans de bombardejar-lo) van desaparèixer. Si hom no hi té persones estimades implicades, costa d’entendre l’abrandament dels posicionaments. Una passió que contrasta amb la indiferència cap al Sudan, on la Guerra del Darfur va causar uns 300.000 morts, o la neteja ètnica de l’Alt Karabakh, on 120.000 armenis van marxar a correcuita per la por a les possibles accions àzeris. Cap manifestació, ni posicionaments comparables als que hi ha davant qualsevol topada entre israelians i palestins. Aquest desequilibri no és més que una verificació de l’argument d’aquest article: no hi ha un interès genuí en els conflictes ni les seves conseqüències, sinó una instrumentalització d’aquests per posicionar-se políticament. 

Per si això fos poc, en el cas de la política catalana això comporta una derivada especialment negativa. Hem vist el Parlament i el Govern realitzant declaracions més pròpies d’activistes que no pas de gent a la qual se li suposaria sentit d’Estat. No es tracta de convertir-se en uns cínics, però antagonitzar-se països gratuïtament —com amb la moció del 2022 que denunciava un suposat «apartheid» israelià— no denota gaire sentit estratègic. Com hem dit, aquest no és un problema català sinó europeu i occidental. No podem pretendre trobar una solució a curt ni a mig termini, però cal ser-ne conscients. Si bé no cal negar les preferències personals de cadascú, és imprescindible denunciar la manca d’honestedat intel·lectual —especialment als mitjans de comunicació. Finalment, si es vol que el moviment cap a la independència acabi reeixint, cal desterrar aquesta mena d’actituds en la política institucional. Val a dir també, que és una de les proves del cotó per distingir entre els qui parlen d’independència i els qui saben què és un estat.