Basílica de Saint-Denis. 25 de juliol de 1593. Enric de Borbó es prepara per abjurar de la seva fe. Abandonar el calvinisme, la religió en què va educar-lo la seva mare, és l’única forma per aconseguir acabar amb la guerra civil que fa anys que assola França. Fracassats els seus intents per prendre la ciutat de Paris i accedir, d’una vegada per totes, al tron que li pertoca per herència —és el cosí més proper del desaparegut Enric III—, l’aspirant a rei no ha trobat una millor solució. Com el seu nom indica, la Lliga Catòlica només permetrà que la corona es col·loqui sobre el cap d’un membre de la seva confessió i com que els catòlics són aquells que maneguen les coses a la ciutat, caldrà fer-los contents. És en aquest context, convuls i altament complex, en què el futur Enric IV pronunciarà una de les seves frases més cèlebres, l’arxifamosa «Paris vaut bien une messe».

Sobre aquesta sentència se n’han dit moltes coses, tantes com sobre la màxima maquiavèl·lica relativa a la justificació del mitjans gràcies als fins. Del que no s’ha parlat gaire, però, és de l’accent amb què va ser pronunciada. Víctimes com som dels anacronismes del cinema, és habitual que imaginem al primer monarca de la saga dels Borbons com un ciutadà francès capaç d’expressar-se de la forma en què parlen els actuals habitants de la Ciutat de la Llum. Res més lluny de la realitat. Si aquesta frase va ser mai pronunciada —existeixen seriosos dubtes al respecte—, va ser d’una forma absolutament diferent, molt més semblant a la que empraria un català desorientat que prova de recordar les lliçons de francès que va rebre a tercer de l’ESO, que a la que utilitzen els francesos d’avui en dia.

Segons els cronistes de l'època, Enric IV de França i III de Navarra —dos càrrecs que fins al segle XVII anaven separats— parlava el francès amb un accent meridional que faria tremolar qualsevol professora d’acadèmia d’idiomes. Per estrany que pugui semblar, va haver-hi un dia en què els Borbons van ser gascons, és a dir, occitans. Aquest fet, s’explica a causa del matrimoni entre Antoine de Bourbon, un noble del nord de França, i Jeanne d'Albret, reina de Navarra entre 1555 i 1572. Els Borbons eren, aleshores, una branca secundària de la nissaga reial francesa i Jeanne, sobirana d’un estat independent, era la que duia els pantalons de la relació. És per això que, a diferència del que solia passar en aquests casos, va ser ell qui va adoptar els costums d’ella, acceptant que el seu fill fos educat en els costums de la cort navarresa.

La Navarra d’aleshores era quelcom força diferent a l’autonomia foral espanyola que tots tenim en ment. Havent perdut gran part del seu territori a mans de Ferran el Catòlic, que durant els últims anys de la seva vida en conquerí la part peninsular, la Navarra lliure dels temps d’Enric IV (1553-1610) estava integrada per una serie de territoris situats al nord dels Pirineus. El més important d’ells era Bearn, entitat política amb capital a la ciutat de Pau i d’on provindria la nissaga protagonista de la novel·la més famosa de Llorenç Villalonga, vinculada al comte Guillem de Moncada i de Bearn, un aliat de Jaume I que va morir durant la conquesta de Mallorca. Malgrat que gran part dels seus habitants parlaven l’euskera, el tron estava ocupat per membres de la casa dels Foix-Castellbò, coprínceps d’Andorra vinculats al casal de Barcelona. Com en el cas de la monarquia anglesa d’abans del segle XV —totalment francòfona—, al regne existia una profunda situació de diglòssia. Poble i aristocràcia parlaven llengües mútuament inintel·ligibles i el jove Enric, com a hereu al tron que era, s’expressava en occità.

A diferència del que la presumpta decadència de la Corona d’Aragó ens podria fer pensar, la llengua occitano-catalana (que, com les llengües d’Italia, podria haver tingut una gramàtica comuna), mantenia, encara aleshores, un gran prestigi. Partint d’aquesta base, no és d’estranyar que l'il·lustrat Friedrich Melchior, baró de von Grimm, digués, en certa ocasió, que era qüestió d’atzar que Enric IV no hagués imposat el seu idioma, aleshores més fi i reputat que la llengua d'oïl parisenca, en tots els racons de la corona. La història hauria estat força diferent, com també ho hauria estat en cas que Michel de Montaigne, un altre occità il·lustre, hagués decidit escriure els seus Essais en la primera llengua que va aprendre. No va passar i potser és per això que el nacionalisme francès guarda tan bon record del seu primer monarca occità. El rei Enric, també conegut com «el bo», va ser un dels líders més treballadors que hagi regnat mai sobre la terra francesa. Durant els vint anys del seu govern, va reconstruir les infraestructures del país —destruïdes durant les guerres de religió—, fomentar l’agricultura i el benestar del seu poble i establir, gràcies a l’edicte de Nantes (1598), certa tolerància religiosa envers els protestants. També va construir el Pont Neuf, sanejar l’economia i lluitar ferotgement contra els intents d’invasió de Felip II de Castella. El seu lema «un pollastre a les olles de tots els camperols, tots els diumenges», va garantir-li una popularitat entre els súbdits. De fet, la seva estàtua va ser la primera en ser reparada després de la Revolució Francesa i l’himne Vive Henri IV! va seguir gaudint de gran popularitat entres els monàrquics francesos del segle XIX i XX.

Si França existeix encara és, en part, gràcies a la feina d’aquest rei, capaç de frenar el conflicte religiós que impossibilitava qualsevol projecte unitari des del 1562. Els esforços de Francesc I —a qui més d’un considera el pare de la França moderna— haurien estat nuls en cas de que Enric IV no hagués acceptat el catolicisme com a fe. La seva concessió als catòlics del nord va ser, també, una forma de segellar la unitat territorial del regne. Només cal mirar un mapa de l’època per descobrir el punt de balcanització a què havia arribat el territori que ocupa l’actual país veí. De no haver estat per l’abjuració del 25 de juliol, França podria haver desaparegut del mapa, dividida entre un sud occitanòfon de religió protestant i un nord catòlic amb capital a Paris.

Què ens explica això? Doncs que per molt que la lógica victimista de la catalanor ens vulgui convèncer del contrari, França és, en essència, un invent occità, producte de la mateixa força imperialista pirinenca que, des de Catalunya, va aconseguir crear Espanya. Sense els territoris de la Corona i sense la convicció hispànica dels patricis catalans de la industrialització —els Garibaldis de la península ibèrica— Espanya no existiria. Veure les coses des d’aquest angle no només serveix per guanyar un xic d’autoestima, sinó per obrir els nostres ulls a una forma radicalment diferent d’entendre les coses. Des d’aquesta perspectiva, Catalunya i Occitània no són dues nacions oprimides pel fet de ser més dèbils que Castella i les Terres d’Oïl, sinó dues cultures generadores immolades per la supervivència dels seus invents respectius. L’única diferència és que mentre a França el projecte funciona amb força èxit i les gents del sud —des dels borbons navarresos fins al Mariscal Joffre— accedeixen al poder sense gaires problemes, a la nostra banda dels Pirineus els procés queda interromput a mitjans del segle XIX.

No és l’objectiu d’aquest article explicar els motius pels quals Castella ha acabat apropiant-se de la idea d’Espanya, sinó exhortar el lector a entendre que la nostra cultura no ha estat, com a mínim en origen, la d’un poble petit i destinat a la minorització. El Gran País d’Oc, que s'estén des de Clarmont d'Alvèrnia a Guardamar és el nucli de quelcom que va més enllà d’un futurible estat nació, és una idea, un motor civilitzador que tan sols necesita ser recordat per tornar a engegar-se i que, per molt que sembli propi de la ciència-ficció, es concreta, a dia d’avui, en una Euroregió (Pirineus Mediterrània) amb més potencial del que puguem arribar a imaginar. Cal, tan sols, una mica de voluntat política i d’imaginació. Assumir que Espanya i França són invents catalanooccitans és el primer pas per entendre que de la mateixa forma en què varen ser creats poden desaparèixer algun dia. Deia Salvador Dalí que l’estació de tren de Perpinyà era el centre de l’univers i saber-ho implica una responsabilitat.