Com explica el filòsof John R. Searle a The Construction of Social Reality, «En moltes societats democràtiques, una vegada que el nombre de transgressors de la llei arriba a una massa crítica, la força policial és en gran mesura mera aparença». Un dia, el poder de l’URSS va deixar de ser creïble. Durant mesos i anys abans de la caiguda, les notícies que n’arribaven deien que el sistema s’aguantava per un complex entramat d’amenaces de violència i repressió. La sensació era que els tentacles de l’Estat eren més presents del que hom podia concebre i, per tant, combatre. Que no hi havia cap intimitat, ni tan sols entre marit i muller, que no pogués ser penetrada pels serveis secrets. La repressió de l’Estat vivia de franc a la imaginació del poble. Això, i que els intents de reforma —Praga, 1968— eren espectacularment aixafats. Però un dia, per raó de la contínua degradació i ineficiència, la gent va deixar de creure que la repressió era possible de manera prou massiva per cobrir la massiva desafecció amb el règim, i el règim va caure. 

Aquest exemple és l’argument més fort que trobo a favor de l’article de Josep Asensio, Sobre el poder, que va escriure en rèplica al meu El poder importa. Fa dies que hi dono voltes, a l’article, perquè hi ha un cert sentit amb què estic del tot d’acord, i hi ha un cert sentit amb què estic del tot en desacord. Suposo que això segon és més important. 

L’article del Josep Asensio és, en part, una explicació de l’abstenció com a autodefensa. Defensar-se dels polítics. Voler desposseir instintivament els partits catalans de la seva influència sobre la societat —de l’enviliment que la mentida i la ineficiència sistemàtiques escampen. Que no ens contaminin. Diu Asensio: «evitar que la seva somnolència es propagui a la resta del país.» I no tornar a ser «còmplices, corresponsables i ostatges de la seva impotència.» Ignorar els seus xantatges —si no hi vas, els espanyols tornen—, fer-los sortir de les institucions com una marea que s’enretira, i demostrar que tant li fot que governi l’enemic, si l’alternativa són ells. Fer net per poder fer foc nou a partir de tornar a treballar des del món preinstitucional. I, si és el cas, institucionalitzar-se després. Mirar de «cristal·litzar tota una experiència prèvia, una acumulació de força i d’intel·ligència que, un cop oferta al món, es pugui reproduir» com va passar amb les consultes populars d’Arenys de Munt. Fins aquí, si fa no fa, d’acord. 

Al costat d’aquest, hi ha un segon argument, si ho he entès bé. Que la reacció de l’electorat és instintiva, i no «meditada», davant de la manca de poder que els nostres polítics tenen. L’abstenció és «un símptoma de l’absència de poder que hi ha al bell mig de tots els discursos que es fan i es desfan des de 2017.» I és per aquest motiu, diu Asensio, que el problema «no es troba en la Generalitat, en això també estic d’acord amb Graupera, sinó en la incapacitat que tenen els actors independentistes per reunir els suports necessaris: la seva falta de poder. L’acumulació de poder és anterior, els reglaments i les lleis institucionalitzen i sancionen aquell poder.» 

Suposo que és cert que, si els nostres polítics i discursos resulta que no tenen poder, doncs també nosaltres els abandonem —almenys en la dimensió discursiva i social—, i aleshores ells es queden sense poder institucional. Fins aquí, puc més o menys assumir la tesi. El meu desacord, però, comença amb aquest paràgraf d’Asensio, i d’alguna manera acaba contaminant tot el que he exposat fins ara: «Tanmateix, ningú ocupa el poder, com si el poder fos una cosa instituïda, immòbil, un edifici o un vestit que un cop te’l poses t’investeix d’autoritat. El poder no és una cosa que estigui allà plantada, a la plaça de Sant Jaume, disponible per a aquell que sigui més intel·ligent o més just o més valent. El poder reposa en la submissió de l’individu o del grup a les teves preferències. En el debat públic i en les coalicions d’interessos hi batega sempre aquesta lluita per imposar l'opinió, sigui per coerció o per convenciment. El poder, en resum, es crea.» 

Vull explicar aquí que les institucions tenen existència real al marge de les nostres preferències. Les institucions són, per definició, exercicis estables del poder, que no s’aturen mai. Per dir el més obvi: a Catalunya hi ha 380.000 treballadors públics, 250.000 dels quals treballen per a la Generalitat (70.000 per a ajuntaments, 25.000 per al govern central, 25.000 per a les universitats públiques, 13.000 per a òrgans supralocals i 6.000 per a les diputacions). Metges, infermeres, treballadors de residències, policies, mestres, i el funcionari de la taquilla que urgentment necessites que et faciliti la burocràcia en són només els més visibles i els que fan més fàcil d’imaginar què podries fer si tinguessis el mandat de fer-los funcionar. 

Però vull també explicar el que és menys obvi. Per què les institucions tenen un poder «immòbil, un edifici o un vestit que un cop te’l poses t’investeix d’autoritat»? Una primera resposta banal és dir: perquè aquesta és justament la seva funció, i per això se’n diu institució, perquè ha de ser estable i oferir una continuïtat per sobre dels vaivens de l’opinió pública, a la qual ha de respondre i canalitzar simultàniament, i sense ruptures que posin en perill la continuïtat de les coses bones de la vida. Però la pregunta em convida a respondre d’una manera una mica menys política i una mica més teòrica.

Les institucions són fets socials, a diferència dels fets bruts de la natura. La principal diferència entre les dues coses és que els fets socials són realitats mentals —ontològicament subjectives, en llenguatge tècnic—, mentre que els fets bruts de la natura són realitats que existeixen independentment de la nostra existència o observació —ontològicament objectives. Això vol dir que els fets socials només existeixen perquè nosaltres existim, cosa que sembla una estupidesa, però no ho és. El paper amb què està fet el diner és un fet brut —hi ha un seguit d’àtoms que el conformen, que hi són independentment de la nostra existència–, però el fet que sigui un bitllet de cinc euros és fruit de la nostra existència, de la nostra consciència, del que el filòsof John Searle anomena «la nostra intencionalitat.» Hi ha moltes menes de fets mentals —el dolor, per exemple—, o el fet que aquest conjunt d’àtoms que tinc al davant siguin un llapis. Però els fets socials tenen la controvertida característica que tenen una intencionalitat col·lectiva: les coses són de determinada manera perquè conjuntament volem que siguin d’aquella manera, o tinguin aquell significat, o aquella funció. Els diners són el cas paradigmàtic, però els governs també en són un exemple vàlid. 

Els fets socials tenen una altra característica: que funcionen com un marcador d’estatus, és a dir, generen un significat i una funció més o menys estable en el temps. No són només aquella cosa mentre l’estàs pensant, o mentre la teva intencionalitat diu que és aquella cosa. També ho són de manera real: esdevenen fets reals fora de les teves intencions. Els diners són diners perquè tu creus que serveixen per intercanviar béns, però si tu creus que no serveixen per intercanviar béns continuen sent diners perquè han adquirit una realitat independent de la teva subjectivitat. És una realitat que s’aguanta sobre la consciència col·lectiva, sí, però que té unes normes pròpies. Les institucions prenen vida pròpia i cal un daltabaix perquè la perdin. És a dir, molts d’aquests fets socials produeixen el que els filòsofs anomenen una «normativitat»: tenen unes normes de funcionament, unes normes per entendre’n els significats, i unes normes de com hem d’operar els altres al seu voltant. 

Però és clar, aquestes normes no les tenim presents tota l’estona. Considerem, per exemple, les lleis, que Asensio esmentava més amunt. Qui coneix la Constitució o l’Estatut o els Tractats de la Unió Europea o el Codi Penal o el reglament de la UEFA? Ningú que no s’hi dediqui de manera professional, a estudiar lleis. Però d’alguna manera les coneixem. Les coneixem perquè en la pràctica social hem anat descobrint, intuint o imaginant els límits i les possibilitats que aquestes normes creen. Searle anomena a això background, en el sentit que, per tal que les nostres accions i expressions verbals literals tinguin sentit i s’entenguin, cal que existeixin un seguit de pressupòsits més o menys públics que ens permetin actuar sense haver de fer-los explícits cada vegada. D’entre aquests pressupòsits, la normativitat institucional ocupa un lloc preeminent perquè és explícitament creadora de regles. 

A The Construction of Social Reality, Searle diu: «No crec que hi hagi cap motivació única per al reconeixement continuat dels fets institucionals. Per a alguns, és temptador pensar que hi ha d'haver una base racional per a aquest reconeixement, que els participants treuen algun avantatge teòric del joc o arriben a una corba d'indiferència més alta, o alguna cosa semblant, però la característica notable de les estructures institucionals és que la gent continua reconeixent-les i col·laborant-hi, fins i tot quan no és òbviament favorable fer-ho. Quan les institucions es mantenen en gran part per hàbit, també poden col·lapsar de manera sobtada, com quan la gent perd la confiança en la seva moneda o deixa de reconèixer el seu govern com a govern».

Crec que a partir d’aquestes premisses la conclusió s’escriu sola. La Generalitat és una institució instituïda i com a tal té un poder que és independent de la nostra aquiescència explícita. Forma part de l’horitzó de referències —el background— que fa intel·ligible la nostra acció social actual. I la gent obeeix aquesta institució i els límits del background en mil i una accions que no formen part de la nostra consciència —encara que potencialment es poden tornar conscients. El poder existeix i pren vida pròpia, ens agradi o no. Podem dissenyar una acció política que li prengui poder, o podem imaginar un escenari com el de l'URSS en què la pèrdua total en la fe de la Generalitat fa que caigui el seu element de govern colonial. Però ara per ara, no ho veig. I no ho veig per dos motius.

En primer lloc, perquè la Generalitat no és l’única institució a Catalunya, ni la que té més autoritat última. Un afebliment de la Generalitat, avui, vol dir un increment de l’autoritat del govern central i les Corts Generals. Puc entendre un argument de defensa psicològica segons el qual un govern directament de Madrid té la virtut de revelar la submissió i de deslligar-nos sentimentalment de l’exercici del poder contra nosaltres —mentre que la Generalitat ens en fa còmplices. Però crec que aquest argument és insuficient al costat de l’exercici cru del poder en la nostra economia, escola i gestió cultural, per posar tres exemples. Les comparatives amb el principi del segle XX no em serveixen, en aquest cas, perquè la realitat demogràfica del 1900 no és la del 2024 i no es pot deslligar la sentimentalitat; perquè l'any 1900 el conjunt de les institucions públiques controlaven un 12% del PIB i avui aquest control supera el 42%. El poder ha pres vida pròpia. 

Potser un exemple extern és més revelador encara: entre 1950 i 1973, la despesa pública a França va passar del 27% al 38,8% del PIB, a Alemanya del 30,4% al 42%, i al Regne Unit, del 34% al 41,5%. Són els anys de la construcció de l’estat contemporani europeu, un moment de despolitització transversal, de pseudotecnocràcia i de l’hegemonia del discurs d’economia política per sobre de la política mateixa. Mai cap altra època havia marcat tant el destí dels que havien de venir després: els horitzons mateixos de la política. És una temeritat menysprear el poder de les institucions. 

En segon lloc, perquè l’existència de la Generalitat (Parlament i Govern), és a dir, l’existència d’una institució que hagi de representar els catalans, és un dels instruments més poderosos per alliberar-nos (i mentrestant, per defensar-nos) dels que disposem —fins i tot si existeix només per contenir i domesticar els catalans, és a dir, expressa aquesta necessitat, encara irresolta, de domar-nos. Des d’allò més petit a allò més gran. Des de la idea d’ordre i de justícia que anem construint plegats, això és, la idea de civilització que volem actualitzar encara que hi fracassem, fins a la independència. Diu Ryan D. Griffiths, el teòric de la secessió, que l’existència d’un territori administrat per una institució reconeguda és un dels predictors més sòlids de les possibilitats de secessió. És normal: el costum d’obeir un background permet violentar-ne un altre. 

Des del primer dia he dit que el moment més desastrós del Procés és el 6 i 7 de setembre del 2017. Perquè és el dia que els diputats van deixar de prendre’s el Parlament seriosament. O almenys, el dia que ho van fer de manera més intensa i determinant. Van aprovar unes lleis que sabien que no complirien. Van aprovar-les per amagar que no les pensaven complir. Els parlaments fan dues menes de lleis: les que diuen «heu de fer això» i les que diuen «farem això.» Heu de posar morrió als vostres gossos violents, és un exemple del primer cas. Invertirem mil milions a ensenyar català a immigrants, és un exemple del segon. Si no obeeixen les lleis que diuen el que han de fer ells, el poder de fer complir les que diuen que hem de fer nosaltres s’erosiona. Això és cert també de les tiranies, que sempre es degraden per aquesta contradicció. Recordem que els Fets del Palau que van llançar Jordi Pujol a la presó i a la fama consistien a llançar uns pamflets crítics amb el general Franco que explicaven la viabilitat de l’opressió del règim per la presència de la corrupció. És a dir, l’argument implícit era: és un govern que ens fa complir les lleis que ell mateix no compleix. 

La mentida del 6 i 7 de setembre és greu perquè treu a la Generalitat, al Parlament, el poder de fer de background, d’horitzó de referències. Erosiona el seu poder. Per això he dit sempre que la cosa no aixecaria el cap fins que no quedés cap diputat dels que hi eren aquell dia, al govern o a l’oposició. I per això fa 7 anys que treballo, primer per generar un mecanisme de legitimació que netegi aquell pecat i torni el poder a les institucions, és a dir, que les purgui, relligant-se amb l’electorat (Primàries). I després per fer-los fora i posar l’Ajuntament, la Generalitat, i tot el background institucional, en el primer pla de la consciència, en foreground, al servei de les nostres aspiracions civilitzatòries, que passen pel trencament d’Espanya. I per això crec que confondre l’abandonament dels partits amb l’abandonament de la institució és un error greu. Entenc que pugui estar al servei de protegir l’espai intel·lectual dels que sí que mediten en aquestes coses: per evitar que els fiquin mà aprofitant els tentacles institucionals. Però amb tot l’amor que els tinc, em sembla que és un preu massa alt a pagar per poder continuar escrivint columnes. Aviat veurem com el govern del PSC, per molts sorollets convergents que faci, serà implacable en la ressignificació de la Generalitat i les seves institucionalitzacions prendran vida pròpia i haurem de fer molta més feina de la que caldria fins i tot per tornar a l'odiosa situació dels darrers anys, com si fos una victòria.

Consti que empatitzo amb el gest. Però mentrestant crec que cal anar preparant altres coses. Hem fundat un partit per aquest motiu. Les possibilitats d’èxit electoral eren i són escasses. Però la raó és aquesta: cal poder-nos articular políticament i els partits actuals són un obstacle per aconseguir-ho. Potser no ens en sortirem d’entrar a les institucions, però els que vinguin darrere no hauran de començar de zero i els nostres errors seran els seus encerts. Res d’això no em fa perdre el son. Diu Asensio que no sap si ara és millor fer una cadena de gimnasos o un partit. Només puc dir que endavant, feu una cadena de gimnasos on es faci CrossFit i boxa en català. Segur que suma. Però el que tindrem al final del camí és una cadena de gimnasos. Tindríem gent catalana forta i combativa, o gent forta i combativa que entendria el català. Són guanys nets, que ens donen poder. Ens beneficien. Endavant les atxes. Però, parem un moment a preguntar-nos: per què ens beneficien?

Perquè augmenten la quantitat i la qualitat del nostre cos electoral. I aquest és el meu darrer argument: el principal obstacle, repte, problema, digues-li com vulguis, de la independència de Catalunya, i en general, de la política, és la coordinació col·lectiva. Costa molt coordinar molta gent per fer una cosa. Per això sempre mirem els líders no només pensant si ens convencen a nosaltres sinó si pensem que convenceran també els altres —i ho anomenem carisma. I per aquesta mateixa dificultat de coordinar-nos, el problema mai no és exactament quin és el mecanisme triat per fer una cosa, i.e., la independència. Segur que el lector ha llegit, com he llegit jo, un miler de propostes: des de votar tots en blanc o posar una papereta de l’1O al sobre, fins a crear institucions paral·leles (es diguin Consell per la República, cens català o el que sigui que proposen altres juristes), aquestes sí,  lleials al mandat del Primer d’Octubre. Cadascuna d’aquestes coses podria arribar a funcionar si tothom —o prou gent— les fes. Posar un tros de llonganissa en una urna també. O una vaga general indefinida. O cremar tots els contenidors de Catalunya. O muntar un exèrcit popular. Tot podria funcionar si tothom hi estigués coordinat alhora. 

El problema, així, és trobar la cosa que coordina tothom. Per això l’abstenció té un punt de trampa o d’autoengany. Explicat en els termes que Asensio ho fa, no com una cosa meditada sinó com un instint, un rebuig, m’hi sento del tot alineat, ja ho he dit. Però com a estratègia de coordinació és una passa enrere perquè és indistingible de l’abstenció sense significat o amb altres significats. Només com a exemple d’una conversa que mereix un altre article o conversa: a l’Europa occidental, l’abstenció s’ha doblat des de 1970. Dels que voten, prop del 25% ho fan per partits d’extrema dreta o d’extrema esquerra. En les economies industrials o postindustrials, només un de cada tres expressen confiança en els governs. Només el 20% dels nord-americans creuen que als polítics els importa la seva opinió —el 1950, eren quatre de cada cinc. A França, Alemanya i el Regne Unit, la proporció és encara menor, entre el 10 i el 15%. A les determinantíssimes eleccions nord-americanes del 2016 entre Donald Trump i Hillary Clinton, la suma dels vots del partit republicà i del partit demòcrata va ser el 45% del cens. Quin efecte té l’abstenció en el desgast del poder? Qui en recull els fruits? Quines idees fa surar?

En canvi, el mecanisme de coordinació més eficient, ràpid i explícit és el vot. Funciona com un tret. I si a més es tradueix en una assemblea de representants, ja és dòmino perquè admet flexibilitat i retiment de comptes.  Això mateix es veu clarament en el fracàs d’Alhora a les passades eleccions. Ningú discutiria que és un fracàs electoral. Perquè vam obtenir menys de 14.000 vots. És un número molt petit per un partit que es presenti a les eleccions catalanes. Però és un número immens per qualsevol altra associació, especialment una fundada per sis persones sis setmanes abans. Aquesta discrepància entre «això són molt pocs vots» i «això és molta gent coordinada» és tan gran perquè les eleccions són un mecanisme increïblement eficient coordinant gent i polint-ne les diferències. Per això crec que necessitem partits, necessitem articular-nos políticament, i necessitem entendre que les institucions poden ser molt imperfectes, però són una eina de poder al nostre servei i que ens hi hem d’acostar pragmàticament per fer el màxim forat possible. Deixar-les als espanyols és lliurar-los armes. I aquí arribo a la discrepància final. Diu Asensio: «La sortida que propugna Graupera és això que ell anomena un “pragmatisme de fons”. Considera que cal jugar la carta de la governació de les institucions catalanes “per lluitar per cada cèntim que Espanya ens espolia”. Es tractaria de posar el conflicte amb l’Estat en primer pla gràcies a les mil batalles que plantejaria un poder català sostingut en les institucions. Aquest plantejament és similar al que encara avui, si pares l’orella, se sent en l’entorn de la CUP: aprovar lleis socials i econòmiques revolucionàries al Parlament per desafiar l’Estat i carregar-se de raons. Tant un com l’altre funcionen per la inèrcia del moviment pre-2017; són intents de rellançar l’hegemonia anterior, de moure-li els braços al cadàver per fer-lo sortir a la foto».

No. L’estratègia de carregar-se de raons és un cul-de-sac. No volem aprovar lleis que tombi el TC per carregar-nos de raons perquè això només revela que no tenim el poder i volem raons angèliques. A més a més, incentiva els diputats a aprovar lleis irresponsables perquè saben que no haurem de viure amb les conseqüències de les seves decisions. 

Nosaltres existim perquè volem girar l’esquema de la desescalada segons el qual sembla que el conflicte li interessa a Espanya i la pau a nosaltres, quan és a l’inrevés. El conflicte existeix i ens interessa explicitar-lo —o si no, el perds en silenci. I volem fer coses concretes: una doble xarxa escolar, per exemple. Executar-la. I si aleshores volen no sé què, que ho suïn als jutjats i ho posin per escrit i es mengin qualsevol recurs, protesta, moviment, alternativa, concertació, etc. Posar el capital polític al servei de la llibertat.

Lluitar per cada cèntim és això: fer fricció sempre a la maquinària. Els nostres polítics creuen que fer política bona a Catalunya consisteix a fer lleis que ja prevegin què diran els tribunals i adaptar-s’hi perquè no t’ho tombin. És a dir: cedir-los la victòria d’entrada imaginant què volen. Hi ha un munt de coses que es poden fer que són legals, però que posen el conflicte al centre de l’escena, incloent-hi el conflicte entre els residents a Catalunya. Ara per ara patim aquests conflictes igualment, en silenci, la gent que els vivim, mentre les administracions se’n renten les mans. No els encaren perquè no volen problemes. Doncs nosaltres sí que els volem. Polititzar el problema, dur-lo a la institució. Tornar les nostres solucions en part de l’horitzó de referències i sobre la fricció del conflicte encendre el foc que ha de poder coordinar-nos per fer el que faci falta i etcètera.

Els buits no existeixen. Hem fundat un partit per omplir el que ara omple la mena de política que deixa via lliure a l’espanyolisme. No crec que l’abstenció, meditada o no, pugui aconseguir de frenar-lo. Però si mai la gent torna a votar, que hi hagi alguna cosa que ho pugui coordinar, o un fracàs tan estrident que se sàpiga almenys què cal no fer. La cita que obre aquest article és la paradoxa que la nostra posició defensa: en el nostre context nacional, per poder deslegitimar l’Estat ens hem de poder coordinar en institucions. Puc estar equivocat, però si aquest posicionament ha de poder donar fruit, per acció o omissió, ha de ser clar en els seus plantejaments, sense ambigüitats.