Per la influència de les visions romàntica, materialista i hedonista que hem vist en les dues primeres parts d’aquest article, avui està estesa la idea que allò que fa referència a l’amor i a la sexualitat de les persones és, en certa forma, incontrolable; són passions que queden fora de l’abast de la llibertat humana. És cert que l’amor de parella té el seu origen en una atracció espontània, però ja Plató ens va ensenyar que l’autèntic amor està lligat a la nostra raó, a la nostra voluntat, al desig de felicitat i possessió perpètua del bé.

Però, en realitat, l’autèntic amor està vinculat al vessant espiritual de la persona i, per tant, la persona quan estima també actua moralment. Des d’aquesta visió, de bon inici, la relació entre un noi i una noia, o entre un home i una dona, que se senten atrets, s’ha de guiar pel desig sincer de conèixer de veritat l’altra persona, i per la norma moral que obliga a respectar la seva dignitat i a no tractar-la com a instrument de la pròpia satisfacció.

Aristòtil distingeix tres tipus d’amistat, en el sentit més ampli de la paraula: l’amistat per plaer (busco la persona que em dona plaer, que satisfà les meves passions); l’amistat per utilitat (em convé ser amic d’aquella persona perquè m’aporta avantatges de diferents tipus); i l’amistat autèntica (en la que valoro l’altra persona en si mateixa). Qui es mou per utilitat o plaer (eros) sol centrar-se en la perifèria de l’altre, en les qualitats del seu cos, en la seva imatge o estatuts social, o en tot allò que l’altre li aporta de satisfactori. 

Però si un home i una dona se senten atrets recíprocament en tota la seva persona i no només pel seu cos, i tenen el desig de conèixer-se bé, i la il·lusió d’iniciar el camí cap a un amor veritable, hauran d’actuar de forma molt diferent. Hauran d’implicar en la relació totes les seves dimensions personals: no només els seus desitjos, emocions i afectes, sinó també la seva voluntat, la seva raó, valors i creences personals. El temps i la paciència són necessaris perquè cada un dels dos vagi discernint interiorment si els seus sentiments cap a l’altre són sincers, i si es basen en una veritable afinitat mútua.

Pel que fa a la sexualitat, la doctrina catòlica anomena castedat a la integració reeixida de la sexualitat en la persona, en la seva plenitud i unitat interior d’ésser corporal i espiritual. La virtut de la castedat significa la plena integració de la sexualitat en la personalitat, la qual cosa permet que el sexe no sigui un cavall desbocat, desequilibrant i fins i tot destructiu per a l’home o la dona, sinó que s’integri en la seva unitat interior, en el seu ésser corporal i espiritual.

La simpatia personal, o feeling, és necessària i fa possible que s’estableixin vincles afectius entre les persones. En el cas de les relacions de parella la simpatia personal va acompanyada de l’atracció sexual. Aquesta atracció afectiva i eròtica no és encara amor, però crea les condicions perquè aquest sigui possible.

Un primer perill és confondre aquesta atracció inicial amb l’amor mateix. Tradicionalment, aquest risc el tenien sobretot els adolescents i joves, però avui s’ha estès a totes les edats. Si la relació de parella s’edifica sobre la passió com a primer valor i criteri principal d’elecció, i la raó i la voluntat queden marginades, quan s'esgoti la passió aquesta relació fàcilment fracassarà. Què cal per passar del feeling a l’autèntic amor?

Cal primer el discerniment, que és allò propi de l’etapa del festeig. La inclinació inicial vers la persona estimada m’ha de portar a descobrir a poc a poc què fa que sigui algú especial per a mi, a valorar si el seu projecte de vida i les seves il·lusions més profundes coincideixen amb les meves, si el seu caràcter es complementa amb el meu caràcter.

Però cal també el compromís. Una bona elecció és molt important, però no és suficient. Per a l’èxit de la relació d’amor cal també la voluntat dels dos, el compromís ferm de mantenir durant tota la vida la promesa d’amor recíproc amb la persona elegida. Per ben fonamentada que estigui una relació de parella, tard o d’hora sorgiran dificultats, i també la passió s’anirà afeblint, de forma que la intimitat i l’entrega que a l’inici apareixen espontàniament, més endavant s’hauran de ser afavorides pels membres de la parella. Aquí radica la fidelitat al primer amor, a no deixar la seva vitalitat a la fluctuació dels sentiments sinó a renovar constantment la promesa d’amor que un dia es varen fer els dos estimats.

Primer, discerniment. Segon, compromís. Pels cristians hi ha un tercer element decisiu: la gràcia que Jesucrist ens ofereix en la nostra vida de fe i, en particular, en el sagrament del matrimoni, que ens fa capaços de mantenir-nos fidels a la promesa d’amor. Avui a l’església catòlica sorgeixen moviments i corrents que ajuden a viure la gran potència espiritual i salvífica del sagrament del matrimoni, de la qual els propis cònjuges cristians en són poc conscients. Un exemple d’això és el “Proyecto de amor conjugal”, avui en plena expansió.

Estem davant dos grans models de relació de parella. Un basat en l’amor autèntic a l’altra persona, en la confiança, en el compromís, i en la responsabilitat envers la parella i amb els fills que neixen de la relació. Aquest amor crea el marc estable i de confiança que necessiten tant els fills com els esposos per a una vida plena. I un altre model en el qual, tot i els sentiments cap a l’altra persona, en últim terme preval l’amor a un mateix, el propi desig, i una llibertat entesa no com a capacitat per a comprometre’s sinó com a absència de vincles forts i definitius.

En el primer model la vida constitueix un relat, un projecte compartit que té sentit i coherència, amb les dificultats, entrebancs i errors propis de tot projecte humà. En el segon model la vida esdevé un seguit d’experiències puntuals i limitades en el temps, sense una perspectiva previsible, sense altre fil narratiu ni cap altre sentit que el de satisfer en cada moment els propis interessos i desitjos.

El filòsof coreà Byung-Chul Han a la seva obra L’agonia de l’eros parla amb encert de la incapacitat del subjecte narcisista de definir clarament els seus límits, i de conèixer i tractar l’altra persona com tal, en la seva alteritat, i no com una projecció d’un mateix. En conclusió, hem de tractar la persona estimada com la pintura d’un gran mestre, que s’ha d’anar descobrint i coneixent a poc a poc. I no com una tela en blanc, on l’amant projecta el seu amor ideal, els seus somnis, i els seus desitjos.