El departament dels Pirineus Orientals —ens administratiu francès en què s’inclouen les cinc comarques catalanes històriques de l’Alta Cerdanya, el Conflent, el Capcir, el Vallespir i el Rosselló— ha anunciat recentment la convocatòria d’una consulta a fi que la ciutadania pugui triar el seu nom. Durant el proper mes de juny, els ciutadans hauran d’escollir entre l’actual nom de Pirineus Orientals, o bé optar per Pirineus Catalans o Pirineu Mediterranis. Ens trobem davant d’un esdeveniment històric, que permetria aflorar una referència a la catalanitat d’aquests territoris, silenciada des de 1659. Tot i que la decisió haurà de ser encara corroborada pel Consell d’Estat i pel govern de la República Francesa, l’esperança i l’optimisme s’han instal·lat entre els catalans d’ambdós vessants de l’Albera.

Després de la mutilació territorial de 1659, propiciada pel funest Tractat dels Pirineus i malgrat els incipients envits centralistes de la monarquia francesa, les comarques del nord van encara resistir durant dècades mantenint llengua i institucions. De fet, no és exagerat anomenar aquest territori com l'últim bastió de la catalanitat, capaç de mantenir vigents les Constitucions Catalanes pròpies fins a finals del segle XVIII, més enllà de la seva abolició al sud l’any 1716 a través de la Nova Planta borbònica. Va ser la Revolució Francesa la responsable del trencament definitiu del vincle politicojurídic de catalanitat de les cinc comarques. Els nous vents liberals i jacobins van imposar un projecte polític uniformitzador que, sota el pretext d’igualtat, va liquidar qualsevol singularitat nacional: no només es van abolir els drets històrics, sinó que també es va diluir qualsevol referència a la catalanitat del territori a través de la divisió de la nova república en departaments artificials de nomenclatura abstracta i desnacionalitzant, com és el cas de Pirineus Orientals. Al llarg del segle XIX, aquest model centralista es va consolidar amb la imposició del francès com a única llengua de l’Estat, especialment a través de l’escola, convertint la llengua catalana en residual i iniciant un procés sostingut d’etnocidi. Aquest procés es va acabar consumant durant tot el segle XX a través d’una planificació d’infraestructures marcadament centralista, la promoció d’un esperit nacional francès a través de la unió i lluita contra els enemics exteriors o la substitució demogràfica propiciada per l’heliotropisme i el desenvolupament del turisme. El resultat és que, segons dades d’un estudi fer per la Universitat de Perpinyà l’any 2021, només un 35% de la població comprèn la llengua pròpia, un 15% la sap parlar i tan sols un 5% l’empra de manera regular.

Amb els seus encerts i errors, la història dels catalans i de la catalanitat al nord de l’Albera és una heroica història de resistència. Resistència contra un poderós antagonista, l’Estat francès, que ha emprat totes les armes polítiques, econòmiques, demogràfiques i lingüístiques al seu abast per tal de desarrelar i desnacionalitzar les comarques del Rosselló, el Capcir, el Vallespir, el Conflent i l’Alta Cerdanya. Des del sud, cal primer de tot retrobar-nos amb els fets i, acte seguit, posar-los en valor i reivindicar-los com a propis, des del respecte i l’admiració. 

Dit això, el recorregut polític, institucional i cultural dels últims tres segles, i en particular dels últims setanta anys, a la Catalunya Nord deixa ben clara la necessitat profunda d’un canvi de rumb, de foc nou. Els actors de sempre i les propostes de sempre conduiran als resultats de sempre. És imprescindible assumir les difícils cartes amb què el nacionalisme català ha de jugar la partida al territori —dilució identitària a través de les fronteres administratives, sistema electoral hostil i residualització idiomàtica— i, malgrat tot, presentar batalla amb anhel de guanyar-la. Aquesta victòria passa inexorablement per l’articulació d’una proposta política disruptiva i de mirada pancatalana, basada en dos grans eixos fonamentals: 

Representativitat al Parlament de Catalunya:

Més enllà de l’acció limitada que es pugui tenir a les batllies del nord a través de la inclusió en candidatures de figures afins o tolerants amb la catalanitat, la capacitat real d’influir i capgirar l’actual statu quo no vindrà mai de les institucions jacobines franceses. Els problemes dels catalans no s’arreglaran ni a Tolosa ni a París, ni tan sols al Consell Departamental dels Pirineus Orientals. I no és només una qüestió de capacitat d’influència electoral, molt limitada a causa del sistema majoritari i de segona volta imperant a França, és també un tema de manca pressupost i competències.

El catalanisme polític a la Catalunya Nord ha de virar el seu camp d’acció cap a Barcelona. Per fer-ho possible, caldrà combinar la necessària pedagogia i canvi de xip al nord amb una notable dosi de generositat política i altura de mires des del sud. El seu desllorigador hauria de ser la idea de representativitat, és a dir, la possibilitat que els catalans del nord puguin defensar els seus interessos amb veu pròpia i capacitat real d’influència allà on pertoca, a la seu de la sobirania del poble català: al Parlament de Catalunya. En l’actual assemblea autonòmica catalana s’escullen cent trenta-cinc diputats, amb capacitat legislativa sobre un pressupost que ronda els cinquanta mil milions d’euros. El marc competencial de l’autonomia catalana, tot i ser francament millorable i del tot insuficient pels anhels nacionals de Catalunya, es troba a anys llum del que pot gaudir un departament o regió dins de la República Francesa. 

Què impediria que dos escons del Parlament de Catalunya poguessin ser assignats a representants polítics de la Catalunya Nord? No caldria impulsar cap reforma legislativa, només amb la voluntat d’una força política vertaderament nacionalista i majoritària que cregués en la idea de nació completa i que inclogués aquests dos noms a llocs de sortida en les seves llistes ja n’hi hauria prou. Un per la demarcació de Barcelona i un altre per la demarcació de Girona. Ambdós haurien de tenir nacionalitat espanyola, com preveu la llei, i una forta vinculació amb la Catalunya Nord. A través de l’argúcia de la cessió de diputats a l’hora de constituir els grups parlamentaris —operació de què s’ha beneficiat la CUP a l’actual legislatura—, el partit en qüestió podria prestar temporalment els escons necessaris per tal de permetre a aquests dos càrrecs electes formar un grup parlamentari propi. Per primera vegada en 350 anys, representants de la Catalunya Nord acudirien de nou a les Corts Catalanes, constituirien un grup parlamentari amb veu pròpia i passarien a involucrar-se i decidir sobre els problemes, reptes i agenda política de la totalitat del Principat, de Salses a Alcanar.

El partit nacionalista català que aposti amb valentia i desacomplexament per aquesta proposta no només presentarà una alternativa tangible, concreta i creïble a la societat de les cinc comarques, sinó que ajudarà a revertir el sentiment d’instrumentalització existent al nord a causa dels errors polítics i la manca de visió de les forces polítiques del sud al territori durant els darrers trenta anys. Caldrà fer una aposta decidida i establir certa estructura al nord amb vocació de formar els quadres polítics encarregats de representar les cinc comarques a la seu de la sobirania nacional, sense renunciar a la participació política a nivell municipal, però defugint qualsevol involucració a conteses electorals de nivells administratius superiors. 

Fons Econòmic i Industrial de Catalanitat

Ara bé, tot i que el simbolisme en política és molt important, les necessitats materials, la influència econòmica i la dinàmica de fluxos comercials encara ho són més. L’Estat francès no va desnacionalitzar Catalunya Nord a través d’edictes, sinó a través de l’impacte real sobre el territori. És imprescindible doncs que Catalunya es torni a fer present, com a realitat material i com a actor de pes, dins del teixit productiu al nord. 

Aquesta nova presència s’ha d’articular a través de la creació d’un Fons Econòmic i Industrial de Catalanitat, coparticipat per la Generalitat i entitats privades. La Generalitat de Catalunya destina en l’actualitat la no menyspreable quantitat de 190 milions d’euros a necessitats tan poc estratègiques per «construir nació» tals com la Conselleria d’Igualtat i Feminismes o la cooperació exterior. Reordenant certa despesa supèrflua, es podria transferir a aquest fons una dotació pressupostària molt significativa que, complementada amb l’aportació privada, tindria capacitat d’acció i influència real sobre el territori. Aquesta capacitat es concretaria en la compra d’empreses en dificultats comptables o problemes de relleu generacional, basant-se en el model d’emprenedoria per adquisició (Search Fund) en què escoles de negocis de Barcelona —IESE Business School o ESADE— són pioneres. Seguint aquesta lògica, s’injectaria una quantitat substancial de capital a les cinc comarques, en sectors tan diversos com el turisme, la indústria, la recerca o el comerç. Aquest nou impuls econòmic no només revigoritzaria el seu teixit productiu, sinó que també erigiria la Generalitat de Catalunya i el Fons Econòmic i Industrial de Catalanitat com a principal agent dinamitzador del territori, combinant el talent local amb el talent vingut del sud i entronitzant l’ús i domini de la llengua catalana com a requisit indispensable. De la mateixa manera que al segle XIX i XX el català era la llengua de l’empresari del tèxtil i un requisit indispensable per assolir certa posició social, el català tornarà adquirir aquesta posició de preponderància al territori.

Aquest fons hauria de gestionar-se de forma escrupolosa, garantint la rendibilitat de les empreses participades i la permanència en el temps, amb independència dels cicles econòmics i dels canvis polítics al sud. Els dos diputats del nord presents al Parlament de Catalunya serien els encarregats de monitorar i fiscalitzar l’acció del fons, participant també en el seu consell d’administració. El Fons Econòmic i Industrial de Catalanitat reservaria també una important dotació pressupostària a foment d’iniciatives educatives i culturals, tals com el sosteniment econòmic de la xarxa d’escoles de la Bressola i Ràdio Arrels o una nova versió de la Universitat Catalana d’Estiu.

Catalunya Nord no pot continuar ancorada a una dinàmica de resistència passiva condemnada a l’erosió lenta però constant. Cal transformar aquesta resistència en projecte, en ambició i en poder efectiu. La representativitat al Parlament de Catalunya i la creació del Fons Econòmic i Industrial de Catalanitat no són només propostes polítiques: són eines concretes per revertir tres segles de desconnexió, per restituir vincles nacionals i per tornar a situar el nord dins l’eix de decisió i prosperitat del conjunt del país. El present podrà ser funest, però el futur de Catalunya Nord no està escrit. Depèn, avui més que mai, de la capacitat de tots els catalans de pensar-se com un sol poble i d’actuar amb determinació. Passar de la nostàlgia a la sobirania, de la marginalitat a la centralitat. Aquest és el repte. I també l’oportunitat.