La idea de democràcia liberal pot ser entesa de maneres molt diverses. Alguns teòrics liberals clàssics (el més notable, John Rawls), han posat l’èmfasi en la democràcia com a procediment formal —i no com una proposta definida sobre com hem d’articular la vida en societat. En altres paraules, han posat l’èmfasi en el com, i no en el què: la democràcia, per ells, és un mecanisme a través del qual els ciutadans ens posem d’acord sobre quina concepció del bé comú volem —i res més.

Atès que, sota aquest punt de vista, la democràcia és un procés neutral respecte de qualsevol proposta de vida col·lectiva, se suposa que negar-se a votar —negar-se a participar del procés deliberatiu compartit— és un exemple execrable d’incivisme i immoralitat: sense vot no hi ha democràcia, seria la crítica, i sense democràcia no hi ha bé comú que organitzi la societat! Tindríem, només, un procés deliberatiu buit, sense resultats, i com a resultat en sorgiria una societat desorganitzada, sense consensos —és a dir: cap societat.

Tanmateix, és difícil acceptar que la democràcia sigui un procés neutral, una eina que no pressuposa cap idea particular sobre com hem de viure junts. És al contrari: la democràcia pressuposa que els éssers humans som sociables i racionals, i que hem tingut lligams de coexistència preestatals —què és sinó, la família o la comunitat ètnica?— que ens han portar a crear la democràcia. 

Els lligams preestatals bàsics de sang o cultura són els vincles que ens fan morals: són la font de les nostres sensibilitats vers la justícia i la moral, i són previs a la creació de mecanismes col·lectius de decisió. Així doncs, per tal que existeixi el procés formal democràctic, cal abans una forma de vida ja ètica que l’instauri. Altrament, com podríem valorar si el procés democràtic que volem crear és just, per exemple? El que això significa és que la idea d’un procés democràtic ja és una idea moral, i per tant no pot ser neutral: ha d’incorporar estàndards de praxi correcta, representativitat legítima i bon funcionament, entre d’altres.

Si això és veritat, aleshores podem qüestionar el deure cívic, sacrosant i sense excepcions de participar en les eleccions, perquè la democràcia no és, tal com indiquen algunes idees modernes, un recipient buit de les propostes que fan els ciutadans sobre com hem de viure, sinó que pressuposa certes intuïcions ètiques mínimes sobre el bé, el mal, o la justícia. Així, hi ha condicions sota les quals és legítim qüestionar el procés electoral des de fora del propi procés: en aquest sentit, l’abstenció no ha de ser entesa necessàriament com una decisió egoista i individualista, sinó que és una posició política més; una posició sobre la resta de posicions, o esmena a la totalitat. Clarament, en circumstàncies en què el procés electoral ha estat viciat, o en les quals les opcions electorals el vicien per manca d’alternatives rellevants, l’abstenció és moral —i, fins i tot, cívicament recomanable.

Però hi ha una altra manera d’entendre la democràcia que també porta alguns a l’acusació que no votar és immoral, o incívic. Neix, altra vegada, d’idees modernes: és la concepció de la democràcia com a implementació dels valors il·lustrats; un codi moral i polític universal que pot solucionar qualsevol problema en el si de les societats humanes perquè és la forma de vida correcta. Seria l’encarnació, per tant, de la llibertat, la igualtat i els drets humans i ciutadans en tota una filosofia política. La modernitat feta política.

Aquesta idea de la democràcia ha estat altament criticada —només cal pensar en les exclamacions jacobines i americanes de voler exportar els valors occidentals— però no per això és menys forta avui dia. Es nota especialment en el terreny de la política de masses: les apel·lacions a la democràcia són inqüestionables; és un valor en si mateix, i el més important, allò que està per sobre de tot, és escollir representants que tinguin actituds democràtiques i, com a poble, tenir actituds democràtiques. Res d’això, esclar, és possible si el poble no vota: el poble que no vota és immoral, mandrós, anti-il·lustrat; es nega a participar de la millor i màxima expressió de la naturalesa humana en comunitat: el diàleg racional, la deliberació, la formació de consensos col·lectius —encara que sigui a través de les urnes.

No obstant, podem veure amb facilitat que aquesta idea encimbellada de la democràcia no es correspon a la realitat de la seva praxi. Els valors de la tolerància, la llibertat individual o la igualtat són ben capaços de fer estralls sanguinis, i la voluntat d’universalitzar qualsevol codi de valors no és només utòpica, sinó mortífera i cega —l’oposat d’una idea racional sobre l’ordenament social.

Davant l’acusació d’antidemòcrata, l’abstencionista pot respondre que sí i negar que sigui una acusació dolenta: la democràcia no és una praxi bona per si sola, ha de dir; no és una forma de vida que es basti amb el seu propi exercici electoral; cal omplir-la de contingut. I, en situacions nacionals de manca de representativitat, el fet de no votar pot ser allò que la doti de contingut, precisament perquè n’eleva els barems d’exigència. Es tractaria, doncs, de negar que els valors democràtics estiguin definits independentment de què facin polítics i institucions: els ciutadans no tenen deures vers un codi de valors en la mesura que aquests valors no són representats per ningú. L’exercici més democràtic, en aquest sentit, pot ser el de no votar. I actualment, a Catalunya —si l’hi demanen a un servidor—; ho és.