Malgrat que les negociacions per l’amnistia han ocupat portades durant els darrers mesos, jo ho he seguit entre poc i gens. De totes maneres, n’he extret una lliçó important: fins i tot sense la independència, si les correlacions de forces ho permeten i la set d’arribar (o mantenir-se) a la Moncloa és gran, és possible assolir objectius polítics inassolibles a través del marc competencial autonòmic. Per aquest motiu, he decidit dedicar aquest article a fer una apologia, des d’una perspectiva nacionalista, d’un Salari mínim interprofessional (SMI) català, per sobre de l’estatal, que podria ésser obtingut per la mateixa via que l’amnistia, si els negociadors hi posessin el mateix ímpetu i es prioritzés.

La diferència entre un acord entre empresa i treballadors o d’un conveni col·lectiu, amb el SMI és de fonament: mentre que el primer és fruit d’un estira-i-arronsa on cada posició fa valer el seu poder de negociació, el darrer és una decisió política que poc té a veure amb l’ajust de l’oferta i la demanda al mercat laboral. Establir un mínim és especificar un llindar de tolerància d’una societat: tot el que hi ha per sota, per molt que hi hagi mercat, no és tolerable. Tot i això, un salari mínim pot resoldre problemes derivats d’un «monopsoni», és a dir, un mercat laboral on només hi hagi una empresa empleadora i el sou resultant sigui ineficientment baix; en aquest cas, l’establiment d’un salari mínim major augmentaria també la quantitat de treballadors, ja que n’hi hauria més, atrets pel nou sou. La teoria econòmica també ens diu, i així insisteixen els neoclàssics, que un salari mínim major que l’existent en un mercat competitiu durà irremeiablement a l’atur d’un nombre indeterminat de treballadors, car a l’empresa no els compensarà pagar-los el nou sou pel que generen. La realitat empírica és ambigua i se situa en un punt mig; no està gens clar que un augment del SMI impliqui necessàriament més atur.

Emmarcat, doncs, el debat clàssic sobre el SMI, cal passar a les conseqüències que tindria per Catalunya. En un estudi del Departament d’Economia, s’estimava que el SMI català hauria de ser de 1.319,8€ mensuals en cas que fos el 60% del salari mitjà, o 1.124,4€ si es fes respecte la mediana. En aquest mateix estudi, es calculava la incidència d’aquests en un 31% i 16% respectivament. Així doncs, una proporció força rellevant dels treballadors es veuria afectat. La pregunta pertinent és: i de quina manera? A curt termini, o l’efecte estàtic, trobaríem llocs de treball afectats de manera negativa, que desapareixerien perquè el nou sou no compensaria la baixa productivitat dels treballadors; també d’altres que se’n beneficiarien, ja que la seva productivitat no es trobaria per sota d’aquest llindar i l’empresa els mantindria en nòmina ja que, malgrat un menor benefici, li continuaria compensant el cost. No es fa difícil entreveure qui serien aquests treballadors poc productius, els damnificats. A qui dona feina el turisme low cost? Qui fa a Catalunya les feines més precàries? Tal i com mostren les estimacions que he pogut fer a través de les dades de l’Enquesta d’Estructura Salarial, la incidència seria molt major en els estrangers, el doble, de fet. L’arribada massiva d’immigrants els darrers 25 anys ha anat de la mà de l’engreixament de sectors poc productius que els han donat una feina, sovint miserable. El SMI català seria una manera gairebé més eficaç encara que el control migratori per evitar aquest fenomen, tallant de soca-rel aquestes pràctiques que ens han menat a l’enriquiment d’uns pocs externalitzant-ne els costos. Aquests sectors poc productius que han basat el seu creixement en la importació de mà d’obra barata són, de facto, sectors subvencionats: els seus treballadors són receptors nets del sistema de benestar, que ha de compensar la misèria derivada de la seva explotació. Quan es genera un desajust artificial de l’oferta i la demanda limitant el preu, que en el mercat laboral és el salari, guanyen pes altres factors que no ponderaven tant. Els immigrants ni han robat la feina als autòctons, ni fan les feines que aquests no volen fer; simplement, estan disposats a fer la mateixa feina per un salari més baix, ja que en comparació al seu país d’origen pot suposar una millora dels estàndards de vida. Evitant el dúmping social basat en la subhasta a la baixa dels salaris, la competició entre treballadors es fa més justa i no esdevé una cursa cap a la misèria.

No obstant això, cal anar amb compte a l’hora d’afavorir la destrucció de certs sectors econòmics. Segons el mateix estudi esmentat, és en l’agricultura, la ramaderia, la silvicultura i la pesca on la incidència del nou SMI seria major, amb un 62,9% o 43,5% d’afectats en funció de la proposta. Matar aquest sector no seria en cap cas d’interès nacional, per les externalitats positives que comporta i, sobretot, perquè una nació que es vol lliure i sobirana ha de mantenir sempre, en la mesura del possible, un grau alt d’autonomia en recursos i activitats econòmiques essencials (si importes tot el que menges, quina llibertat real tindràs?). Aquí és on entra l’efecte a mig termini, o dinàmic, que tindria un nou SMI català. Tal i com vaig explicar en un article, l’escassetat de treballadors va ser un dels factors que va propiciar la Revolució Industrial a Anglaterra: l’incentiu en invertir en tecnologia que estalviés treballadors era molt gran. El mecanisme, per tant, era el cost de la mà d’obra (el salari). El camp català no pot basar-se en el manteniment artificialment baix dels salaris mitjançant un flux incessant de treballadors africans. Perquè hi hagi catalans disposats a treballar-hi cal tecnificar-lo i augmentar-ne la productivitat, del tal manera que es puguin pagar salaris acceptables que permetin sostenir a famílies arrelades. L’agrotech és una de les vies que permeten connectar innovació i sector primari. Per tal que la inversió en tecnologia compensi calen dos factors: que la mà d’obra sigui més cara (SMI) i que es disposi del capital suficient per a invertir. Aquesta lògica aplica a tots els sectors que haurien de reconvertir-se si no volen desaparèixer. L’estructura empresarial catalana, basada en gran part en petites i mitjanes empreses, fa molt difícil la possibilitat d’inversió privada en R+D. Per aquest motiu, és el Govern qui hauria de jugar el paper de prestador, amb les clàusules i modes que calguessin, per solucionar la manca de capacitat inversora. De fet, amb totes les partides pressupostàries dedicades a instituts per la pau o dèries sectàries com la Conselleria de Feminismes es podrien directament cobrir aquestes inversions.

En definitiva, un SMI català revertiria la tendència actual, on el mercat laboral català augmenta en quantitat en detriment de la qualitat. L’atur que es generaria seria problemàtic en un primer moment, però si una cosa ens demostren les crisis del 2008 i del covid, és que la població desarrelada és com la fulla caduca, que se l’emporta el vent. Mentre que en el primer cas va suposar un descens de la població estrangera en unes 200.000 persones (el 2015, 2 anys després del màxim d’atur), en el segon, tot i ser un període més curt, va suposar un descens de més de 50.000 estrangers. La mesura, a més, tindria la virtut de destriar el gra de la palla, permetent als nouvinguts amb voluntat d’arrelar-se progressar econòmicament i catalanitzar-se, mentre que serien els més aliens a la catalanitat els que cercarien oportunitats en un altre indret.

L’economia no és aliena a la qüestió nacional. La idea convergent de fer diners al marge del país s’ha demostrat fal·laç. A risc de repetir-me, cal entendre que el conflicte nacional és lliura també, i molt especialment, en l’àmbit de les polítiques econòmiques. Tota economia que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.