Fa dos anys, el Ministeri de Presidència de Pedro Sánchez va publicar el document España 2050. Fundamentos y propuestas para una Estrategia Nacional de Largo Plazo, en què es traçaven les estratègies a seguir de cara als futurs escenaris econòmics i socials. Emulant el mateix estil, aquest estiu l’Observatori de la Indústria del Departament d’Empresa i Treball ha publicat un document anomenat Transicions: algunes mutacions de l’economia catalana en l’horitzó 2050. Tot i no tenir la mateixa extensió que l’espanyol, les 131 pàgines d’aquest darrer document tenen teca i mereixien dedicar-hi un article.

Aquest estudi el firma Miquel Puig Raposo, que és, des de finals de l’any passat, alt càrrec de la Generalitat —concretament, secretari d'Afers Econòmics i Fons Europeus del Departament d’Economia. Prèviament havia estat regidor per ERC a Barcelona, el tercer a la llista, darrera d’Ernest Maragall i Elisenda Alamany. L’autoexpulsió de Junts del Departament d’Economia, a desgrat de Jaume Giró, va permetre trobar-li una sortida al senyor Puig. Així doncs, l’informe en qüestió implica i consta amb el vist-i-plau implícit de dues Conselleries, tot i que amb tota seguretat Roger Torrent no se l’ha llegit.

Després d’una introducció contundent, l’estudi dibuixa set «transicions» que definiran l’esdevenir de Catalunya d’aquí al 2050: la transició demogràfica, la transició energètica, la transició aeroportuària, la transició ferroviària, la transició hidràulica, la transició turística i la transició industrial. A La Talaia ja vam fer esment de l’apartat referent al turisme, i malgrat que tots i cadascun d’aquests capítols valen la pena de ser llegits, en aquest article volia centrar-me en el primer, el que té com a protagonista la transició demogràfica, ja que és el punt menys tècnic i més polític.

Al document s’analitzen 4 possibles escenaris migratoris, de més a menys immigració. En el primer, el de nul·la immigració, es planteja el model japonès: com que els nous ocupats són autòctons (i pocs per la baixa natalitat), d’una banda disminueix la massa laboral i de l’altra millora la seva estructura qualitativa. Això suposa un creixement molt reduït del PIB (0,6% anual) però és l’escenari que implica un creixement major del PIB per càpita. En 30 anys Catalunya passaria a tenir 350.000 ocupats menys, especialment en feines poc formades, que perdrien la meitat de treballadors, mentre que les d’alta qualificació gairebé mantindrien el nombre de treballadors.

El segon escenari, assumeix un flux migratori que mantingués el nombre d’ocupats, mentre que en el tercer i el quart escenari, parteix d’un flux migratori fort i massiu respectivament. En el darrer cas, Catalunya augmentaria en 850.000 el nombre d’ocupats i l’estructura qualitativa de l’ocupació es deterioraria considerablement: les feines d’alta qualificació passarien del 47% al 38%. Això sí, aquest escenari dibuixa el major creixement anual del PIB (1,5%), per bé que seria via quantitat a expenses de la qualitat.

La tònica es podria resumir en que com més immigracionanista és el paradigma, major és el creixement del PIB però és menor (o decreixent) en termes per càpita. La productivitat, per tant, es ressent de l’influx d’individus pitjor qualificats que els autòctons.

Curiosament, l’autor de l’informe bateja l’extrem immigracionista com el “model andorrà” (oposat al model japonès), ja que el país dels Pirineus “és un dels països occidentals amb la població laboral pitjor formada (...) és un país on la població ha crescut enormement gràcies a la immigració, però on el PIB per càpita gairebé no ha augmentat en els últims 50 anys malgrat l’enorme expansió del seu PIB”. Els contraexemples, malauradament, sempre els trobem als Països Catalans.

Un dels detalls més rellevants de l’estudi és el torpede en la línia de flotació del pensament hegemònic de la gent d’esquerres en matèria d’immigració: els immigrants no venen a fer les feines que els autòctons no volen, sinó que fan per menys salari els treballs que els autòctons farien. Parlem de llocs de feina que, per la seva baixa productivitat, no podrien ser remunerats de manera acceptable per un autòcton; si no hi hagués immigració es veurien obligats a tecnificar-se o desaparèixer. Per tant, l’abundància de mà d’obra barata sempre serà un impediment als salaris dignes i a l’alça de la productivitat. De fet, un dels motius pels quals la Revolució Industrial va succeir a Anglaterra i no a altres països amb institucions similars o iguals (l’Índia, per exemple), era l’escassetat de mà d’obra: l’incentiu en invertir en tecnologia que estalviés treballadors era molt gran.

En aquest sentit, l’estudi explica com la manca d’immigració faria menys competitiva l’agricultura (no hi hauria temporers mal pagats) i els productes «km0» esdevindrien gairebé de luxe. De la mateixa manera, també esdevindria luxós disposar d’una cuidadora personal per a ancians, com ja succeeix als països escandinaus. Al mig termini, però, la tecnologia es podria obrir camí, tot i que abans alguns empresaris de sectors improductius s’haguessin arruïnat, especialment aquells que viuen del turisme.

Malgrat la disrupció que suposa a la Catalunya autonòmica un estudi com aquest (que òbviament no ha tingut ressò), l’autor fa malabars per no tractar la casuística nacional a la seva anàlisi: coses de la generació del baby boom, actuen com si no fóssim un país ocupat. A més a més, caldria furgar més al fons per escatir si la baixa natalitat és un problema sense remei i, sobretot, si cal tractar la immigració com un joc d’atzar on no saps què et tocarà (quin escenari?). Que el País Basc, que tampoc té competències en estrangeria, hagi pogut mantenir una demografia més harmònica que Catalunya i la resta dels Països Catalans el que portem de segle no és fruit de la sort. El problema és que el model japonès, o en menor mesura el basc, implica reduir el ritme de creixement del pastís. Els ajuntaments tenen més pressupost si augmenten els habitants, el deute públic es dilueix si augmenta el PIB, i un llarg etcètera.

Com hem vist, les tesis d’aquest estudi disten molt de l’oficialitat; ERC manté un discurs prou oposat. Es tracta, doncs, d’un canvi de paradigma? S’està guanyant una guerra cultural? Hi ha indicis que apunten cap a una extensió d’aquestes idees en altres alts càrrecs. El Secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, va fer participar a Miquel Puig al Pacte Nacional per la Llengua l’any passat. Tot i que la jornada de conferències va ser poc lluïda, vaig poder notar l’interès del Secretari de Política Lingüística per les tesis de Puig. És evident que el màxim responsable de la política lingüística del país li convé que s’imposi l’antiimigracionisme econòmic de Miquel Puig: dues dècades més de fluxos massius i la qüestió del català estarà vista per sentència.

Com un rellotge espatllat, que l’encerta dues vegades al dia, els partits processistes de vegades es despisten i nomenen alts càrrecs amb pensaments divergents dels seus discursos oficials. No cal posar gaires esperances en les batalles culturals internes d’aquests partits, però que Puigdemont i alguns secretaris comencin a adoptar postulats que abans estaven totalment desterrats, és un signe que les coses es mouen. Convé estar amatents i no sucumbir als cants de sirena, però cal reconèixer els èxits d’aquells que hem picat, piquem i picarem pedra per renovar la nostra nació ideològicament i espiritual.