L'any 1906, el mateix any que Eugeni d'Ors encetava el seu Glosari a La Veu de Catalunya i que Enric Prat de la Riba publicava La nacionalitat catalana, Francesc Pujols va donar a la llum un opuscle titulat El mal del separatismo catalán, on justificava la seva oposició a l’independentisme a través de la tesi de l'hegemonia. 

Segons Pujols, Catalunya estava destinada a dominar Espanya, tant política, com cultural, com filosòficament. No era l’únic: el federalisme de Valentí Almirall, l'iberisme de Joan Maragall, l'imperialisme de Prat i d’Ors i l'autonomisme de Francesc Cambó compartien una visió similar respecte a la funció directora dels catalans. L'Estat era el vehicle per a l'expansió catalana. Conquerir Espanya suposava el primer pas per a conquerir Europa, abans d’assaltar el món sencer.

És des d'aquest punt de vista que s’ha d’entendre el rebuig al separatisme de Pujols. Qui es conforma amb un petit estat-nació quan pot comandar una nau imperial? Per què limitar-se a una cantonada peninsular quan s'aspira a reviure aquell reialme en què tots els peixos de la Mediterrània duien lligada la senyera amb les quatre barres a la cua?

Així resulta més comprensible la frase que, al bell mig de la Dictadura de Primo de Rivera, devia deixar els lectors de pedra —si és que algú la va llegir— on Pujols afirmava que la relació de Catalunya respecte Espanya és la de l'opressor envers l'oprimit. Just a la inversa de les teories postcolonials que avui estan en voga i que pretenen equiparar l'experiència catalana amb la de, posem, qualsevol illa saquejada del Carib.

És veritat que això ho escriu abans de la guerra del 36 i per tant es podria matisar que un cop acabada la guerra aquesta dinàmica s'estronca. Ara bé, el més inquietant del concepte d'hegemonia és que, fins i tot després de 1939, podem trobar-hi traces de continuïtat: Joan Sardà i el Pla d’Estabilització Econòmica; Miquel Roca, pare de la Constitució; Jordi Pujol, faedor de governs; Josep Piqué, el pont entre els negocis barcelonins i els madrilenys. Etcètera.

Això sí, aquesta segona onada hegemònica, per anomenar-la així, està marcada indefectiblement per la derrota. És durant el seu regnat quan neix, de fet, el relat victimista o resistencial: l'hegemonia ja no és expansiva, com en temps de l'imperialisme de Prat i d'Ors, sinó que és purament defensiva. Dominar Espanya per protegir Catalunya, en lloc de dominar-la per expandir Catalunya. És una retirada.

El motiu pel qual tot això em fa ballar el cap és que Carles Puigdemont, una de les persones més poderoses d'Europa segons Politico, ha recuperat la corona hegemònica perduda durant els anys del procés. I no puc deixar de pensar que la seva influència sobre la política espanyola ja no és tan sols defensiva, sinó que exerceix el paper d’opressor —com si ungint Pedro Sánchez castigués els espanyols.

Per primera vegada, l’hegemonia catalana es fa servir per a generar el caos expressament. Des de l’anomenada Transició a la democràcia, tots els avenços aconseguits per l’autonomia catalana s’havien escampat a la resta d’administracions. El pujolisme i el maragallisme, com explicava en un article anterior, ni confiaven en l’Estat ni tampoc en el poble baix. Aparcant els somnis imperials, construïen una Espanya més còmoda on encabir-s’hi.

L’independentisme, no cal dir-ho, és un tall amb tot això. Ara, quan el president i el vicepresident que van fer possible el referèndum de l’1 d’octubre es barallen per fer d’àrbitres del règim, es veu més clar que mai que la independència implica renunciar a l’hegemonia. La via gradualista en què es van augmentant les quotes d’autogovern fins que s’arriba a una sobirania plena, és una via morta. Als bascos els va bé perquè són menys i perquè durant un temps van tenir una força armada, però sobretot perquè renuncien a liderar Espanya.

En canvi, cada cop que un dirigent català prova de fer les dues coses alhora —dirigir la política de l’Estat i sobreviure en els seus propis termes— causa un daltabaix. Aquest és el taló d’Aquil·les de la teoria de Pujols. Cap dels líders hegemònics han creuat el Rubicó: ni Prim ni Cambó —ni, en menor mesura, tampoc Companys ni Pujol. Tots ells han deixat un erm a la seva esquena.

Des dels temps de Prat, cap polític català ha sortejat la temptació de dirigir els afers generals mentre aixecava uns fonaments nacionals amb una mirada a llarg termini. Des dels primers temps de Macià, cap polític ha fet el mateix amb l’objectiu de la secessió.

El pèndol de Pujols gronxa de la següent manera: pots aspirar a la grandesa de l’hegemonia responsabilitzant-te del destí d’Espanya o pots renunciar-hi assumint la tasca de dotar d’una estructura constitucional pròpia a Catalunya. Puigdemont, agafant amb una mà les regnes de l’hegemonia i amb l’altra les regnes de l’independentisme, està convençut que pot guanyar la carrera contra la llei del pèndol.

La tirania amb què Puigdemont vol sotmetre l’Estat té un punt destructiu, simètric a l’autohumiliació d’Oriol Junqueras; l’actitud d’ambdós fa pensar en la psicosi del Jòker. L’un i l’altre estan tan lluny de la realitat que només són capaços d’imaginar un edifici en flames. Això és el que els fa tan perillosos i el que fa augmentar les probabilitats que l’amnistia comporti una major repressió policial i jurídica contra l’independentisme —a banda d’una comprensible insubordinació popular.

En resum, el moment actual és delicat. Les solucions imaginatives en què la monarquia jugués algun paper, com Pujols reclamava a la plana major franquista a través del seu amic Salvador Dalí, no semblen a l’abast de ningú. ERC i Junts tenen la major influència dels darrers anys, just quan la popularitat dels seus dirigents ha tocat fons. Europa esgota la paciència amb la frivolitat dels catalans —sembla que ens demanin que assumim d’una vegada la disjuntiva del milió de dòlars: l’hegemonia o la supervivència?

Tot català que pretengui fer política aquests dies ha de respondre la pregunta amb claredat i sense aferrar-se a la primera innovació que s’empesquin els americans, els russos o els xinesos. Cap -isme, ni a la dreta ni a l’esquerra, resultarà tan profitós per a les vocacions polítiques dels lectors d’Esperit com prendre’s seriosament la llei de l’hegemonia de Pujols.