Els creadors catalans semblen incapaços de crear ficcions versemblants que atenyin la realitat del país.
El derrotisme i el victimisme frenen la consolidació nacional de Catalunya.
La recerca masculina d’un sentit existencial és una expressió de vitalitat.
Lluny del cul de sac on ens porten els maximalismes de la esquerra perduda, Catalunya se sent i sap propera a la nació jueva. Com han escrit savis de la nostra història, cal enriquir-se del nostre mirall a la terra de Sió.
Construir un estat no és tan sols un acte de responsabilitat sinó que exigeix, també, un exercici d’imaginació majúscul.
Per a sobreviure com a poble ens cal un canvi de mentalitat.
El liberalisme i el marxisme coincideixen en ignorar el xocs entre l'ètica indoeuropea i aquella que va guiar les civilitzacions de la Vella Europa.
Tota visió política que pretengui afirmar Catalunya com a potència ha de fer-se responsable de l’ordre inscrit en ella en tant que quelcom propi i indelegable.
La retòrica de la defensa del català, almenys si esdevé el pilar retòric de la lluita nacional, és perniciosa i obvia grans problemes teòrics.
La qüestió de l’autoritat és la clau de volta per a salvar els abismes materials i espirituals que transiten totes les societats occidentals.
El jacobinisme francès, admirat per part de l’independentisme, està a les antípodes de l’esperit que va fer gran a Catalunya.
Una administració autonòmica reparteix, una administració nacional dirigeix i fa política.
Rep cada número, directe a la teva bústia
