Una de les virtuts de l’estat present de les coses és la relativa facilitat que hi ha per esdevenir part del percentil superior en pràcticament qualsevol àmbit. A mode d’exercici pràctic, considerem per uns instants: quin percentatge de la població catalana no beu alcohol, no fuma, no consumeix drogues, té una dieta equilibrada i practica l’exercici físic de forma quotidiana? Sense cap mena de dubte, es tracta d’una minoria en el sentit més estricte. Aquell lector que vulgui comprovar-ho amb dades ho tindrà complicat, atès que no és fàcil de trobar-ne, i en el cas de fer-ho, cal analitzar amb atenció què es pretén fer passar com a «dieta equilibrada» o «exercici moderat». Si als filtres anteriors hi volem afegir «que empri menys d’una hora al dia el telèfon mòbil», «que no prengui medicació de forma quotidiana», o «que no consumeixi pornografia», la minoria esdevé encara més sel·lecta.

En qualsevol dels casos, no és imprescindible cap demostració estadística quan l’evidència més aclaparadora es troba davant d’un mateix; només falta transitar per una urbs o centre comercial qualsevol. Amb una mica de perspicàcia, hom serà capaç de distingir de forma clara els símptomes del sobrepès i la obesitat, de les deficiències de nutrients, de l’abús de cosmètics industrials, de desajusts i imbalanços hormonals, de les males postures cronificades, de digestions enrarides i condicions estomacals vàries, de la manca de llum solar i exposició als elements i a l’aire lliure. Si hom puja al transport públic, podrà observar també pràcticament tots els transeünts encorbats, amb la vista enganxada a la pantalla del telèfon mòbil. Tot i el risc de caure en el clixé, vivim en una societat malalta.

Aquest fet és especialment preocupant en el context d’una democràcia, en què precisament aquestes són les masses que constitueixen el demos, és a dir, els qui pretesament prenen les decisions sobre el present i el futur de l’estat i la comunitat. Per què és preocupant, doncs, que la societat presenti en el seu conjunt un estat de salut minvat? Perquè si aquest estat de salut és conseqüència de la desatenció, és representatiu sobre una manera més general d’existir en el món. Les addiccions —que són un símptoma de mala salut mental— perjudiquen clarament la capacitat de presa de decisions dels individus. Les drogues, el sucre, els videojocs, els mòbils i la pornografia són verament els genets de l’Apocalipsi de les societats industrialitzades. Moderar-ne el consum o abstenir-se’n completament són els ritus de pas de l’edat moderna, l’exercici de contrició i creuada espiritual interna per antonomàsia de la nostra generació.

I és que, per norma general i en última instància, la salut física, mental i espiritual són —i han de ser— la responsabilitat d’un mateix. D’entrada, tots estem exposats als mateixos riscos morals; tothom pot acostar-se a un supermercat i adquirir per una quantitat irrisòria de diners una llaminadura industrial amb quantitats ingents de sucres i greixos processats que contingui un quantitat significativa de les necessitats calòriques diàries d’una persona adulta. Qualsevol pot adquirir un telèfon mòbil amb diversos ordres de magnitud més de capacitat de processament que els ordinadors que menaven els primers viatges a l’espai per menys d’un terç del salari mínim. Allí, té disponible pràcticament tota la informació que necessiti per aprendre qualsevol habilitat o per resoldre les seves inquietuds. Emperò, també té una línia directa a un reservori il·limitat de xarxes socials amb un feed infinit on fer-hi scroll —ja em perdonareu els anglicismes—, videojocs de tots els gèneres possibles, i entreteniment per als gustos més degenerats.

El preu a pagar, és clar, és fregir-se els receptors de dopamina i perdre la sensibilitat i el contacte amb el món real. Sobreposar-se a aquestes temptacions o pecats —si és que el lector prefereix emmarcar-ho en la retòrica cristiana de la nostra cultura— hauria d’ésser un propòsit no gaire diferent que rentar-se les dents, sortir vestit al carrer, reprimir-se d’exercir la violència de forma gratuïta o de masturbar-se en públic. Al cap i a la fi, el mateix mecanisme que permet l’accés a aquestes aplicacions qüestionables —Internet— permet informar-se de forma raonada dels seus propis riscos, així com dels problemes alimentaris, conductuals i de salut en general de la nostra època. Sigui com sigui, en última instància hom pot controlar el seu consum de processats; hom pot limitar el seu ús del telèfon mòbil i les xarxes socials; hom pot dedicar una part del seu dia a fer exercici —sí, caminar també és fer exercici. Tal vegada això darrer no sigui possible treballant en una maquila infernal del sud-est asiàtic, però sens dubte està a l’abast de la pràctica totalitat de la població occidental. Així doncs, sobreposar-se a aquests estímuls i cants de sirena és una decisió estrictament individual i personal, més aviat relacionada amb l’ascesi, l’autoconeixement i l’exercici de la voluntat que no pas d’un pretès torment o automortificació —no és un procés on es perdi res, ans al contrari.

No voldria negar el fet evident que les persones passem per daltabaixos anímics o de salut; això és natural, i la família i la comunitat han de sostenir a l’individu especialment en aquests moments. Tampoc vull disminuir amb això la parcel·la de coculpabilitat que li pertoca a l’estat i al sistema. Al cap i a la fi, l’home i la dona moderns tenen ordit en contra seu un sistema cultural i d’incentius profundament pervers. És sabut que s’han trobat plàstics a la Fossa de les Marianes i a l’Antàrtida, i microplàstics en placentes humanes. Hi ha nombroses evidències que la majoria de la població mundial té concentracions significatives de forever chemicals al cos, derivats de pràctiques qüestionables per part de la indústria, en alguns casos de forma conscient i fins i tot voluntària. Hi ha additius químics —colorants— amb possibles vinculacions al desenvolupament de càncers que actualment són legals als EUA i la UE. D’altra banda, també han estat provats múltiples vegades els llaços entre pornografia i tracta de blanques, abusos sexuals i consum de drogues; tanmateix, la pornografia segueix essent un negoci legal a Occident.

El sistema capitalista es troba articulat al voltant del mercat i del comerç, ço és, de la lliure provisió i circulació de béns. D’aquesta manera, el negoci sempre es troba per sobre de les conseqüències del negoci, quedant les externalitats, els moral hazards i, en definitiva, la salut de la població en un segon terme. Assegurar la preservació de la qualitat biològica de la societat —o dels ecosistemes dels quals forma part—no és una prioritat del sistema capitalista. Per contra, en el passat, aquesta era una de les raons de ser de l’estat, com clarament es pot copsar en llegir a Plató o Aristòtil. Només el temps ens dirà quines són les conseqüències de l’acumulació de dolències físiques i mentals, i els seus efectes sobre l’esperit i la genètica de les poblacions humanes. Ésser conscient d’aquesta dimensió dels problemes, tant a escala individual com d’anàlisi sistèmic, és essencial per poder transitar de forma sana i saludable el malastruc segle de les llums de neó.