Per un d’aquells atzars històrics que tenen lloc de tant en tant, hi va haver un moment que els camins de Francisco Candel i de Manuel Cruells es van creuar. Va ser una topada breu, anodina, després de la qual cadascú va continuar amb la seva vida sense nafres. Aquella intersecció, però, em fa pensar que resseguir les seves trajectòries respectives dona alguna pista sobre la deformació a què et sotmet el poder i les diferents estratègies de resistència que hi oposen els individus.

Nascut el 1925 en un poblet d’una comarca castellanoparlant del País Valencià, de ben petit Candel i la seva família es traslladen a Barcelona, en un d’aquells barris de barraques que toquen al port. Educat en l’escola republicana, la guerra del 36 l’agafa tan jovenet i amb unes condicions tan precàries que, en realitat, en deu sortir amb poc més que unes esgarrinxades. El seu somni és ser novel·lista.

Mentre Candel creix amb l’esperança de fer-se un lloc al món literari en castellà, Manuel Cruells passa les hores mortes a la Model xerrant i fent broma amb presos polítics com Víctor Alba o Pere Carbonell. Cruells, nascut l’any 1910 a Barcelona, sí que pateix el trasbals de la guerra. Com a membre d’Estat Català, forma part de la redacció d’El Diari de Barcelona confiscat a Miquel Mateu i Pla, qui seria el primer alcalde franquista de la capital, just després de la insurrecció militar.

Cruells havia fet estudis d’història medieval i de filosofia després de deixar el seminari dels Caputxins. Els seus anys universitaris li serveixen per conèixer la flor i nata dels intel·lectuals catalans i, ben aviat, mostrà inquietuds per la política i pel periodisme. Durant la guerra es troba en el ple d’una activitat frenètica, inclosa la seva participació al front d’Aragó i de València i l’enllaç matrimonial amb la seva primera dona, Maria Dolors Serra. El seu objectiu sempre serà viure de l’escriptura.

Quan el condemnen a la presó, Cruells ja havia anat i vingut de l’exili unes quantes vegades, havia estat un dels fundadors del Front Nacional de Catalunya, havia escrit a la renovada Revista de Catalunya i havia fet tasques d’informació pels aliats. De fet, aquesta és la causa del seu empresonament, de 1943 a 1945. En aquest període, coneix a qui serà la seva segona muller, Maria Dolors Buron, amb qui també tindrà una filla.

L’any 1957, amb la seva segona novel·la, Donde la ciudad cambia su nombre, Candel acaricia el seu somni per primera vegada. Publicat per Josep Janés, el llibre aixeca polseguera pel retrat en brut de la misèria dels homes i dels carrers que li són familiars, poblats pels al·luvions de famílies vingudes d’arreu d’Espanya. Candel comença a treure el cap. Un any més tard, escriu un reportatge que exprimeix la mateixa experiència dels immigrants a la revista La Jirafa. L’article es diu Los otros catalanes.

A partir de 1950, la família Cruells Buron s’instal·la definitivament a Barcelona. Treballant en oficis diversos, el matrimoni sua tinta per tirar endavant. Cruells, si la Viquipèdia no l’erra, és un d’aquells activistes assenyalats que les autoritats retenen unes hores cada cop que Franco visita Barcelona.

Al jove Candel li fan una proposta: volen que converteixi el seu article en un assaig llarg. Darrere de l’encàrrec hi ha Jordi Pujol, qui troba en Candel un interlocutor de l’altre costat, és a dir, que ve de la immigració —un tema que obsessiona Pujol i al qual dedica una colla d’escrits que anys més tard recollirà en un volum anomenat La immigració, problema i esperança de Catalunya.

Mentre Pujol és a la presó, Josep Benet i Max Cahner, seguint la seva direcció, convencen Candel que escrigui un llibre que desenvolupi la tesi esbossada a l’article. Volen que es digui Nosaltres, els immigrants, seguint l’estela del famós llibre de Joan Fuster publicat poc abans, però l’autor s’hi nega i el projecte acabarà tenint un altre títol. Durant la redacció del llibre, tant Pujol com Joan Reventós ajuden econòmicament a Candel perquè el tiri endavant.

La idea del llibre és prou simple: la terra catalana conté un «esperit soterrat» que «l’anima i la fa romandre impertorbable». Candel considera que els immigrants andalusos, castellans i murcians, arribats en grans quantitats durant la postguerra no faran canviar en essència aquest esperit i anticipa que els qui ja neixin a Catalunya es podran considerar catalans de ple dret.

L’èxit del llibre, publicat l’any 1964, és absolut. Es converteix en el més venut per Sant Jordi i en faran nombroses reimpressions. Tal és la seva celebritat que, cada cert temps, Candel n’escriurà una nova interpretació: Encara més sobre els altres catalans (1973), Els altres catalans vint anys després (1985) i, per últim, Els altres catalans del segle XXI (2001). Quan en surt el primer, Pujol n’escriu dues ressenyes elogioses, cosa que ajuda a consolidar el seu triomf editorial.

El que hi ha és que Candel es troba, de cop i volta, immers en un paper que ja no té res a veure amb el de novel·lista. La seva carrera canvia de rasant. L’ambició de Pujol, que necessita un discurs polític sobre la immigració, convergeix amb l’ambició de Candel, que vol esdevenir una estrella literària. Pujol, d’alguna manera, construeix la veu de Candel o si més no l’encarrila cap a un punt que li proporciona rèdit polític.

La transacció és la següent: Pujol li dona carta de naturalesa entre els cercles catalanistes i Candel, com a portaveu oficiós de la immigració espanyola, ofereix el seu capital simbòlic a la causa del catalanisme integrador. Tant li fa que Candel es presenti i surti escollit com a senador per l’Entesa dels Catalans, una coalició entre forces d’esquerra, a les primeres eleccions generals després de la mort de Franco, o que després surti escollit com a regidor de l’Hospitalet de Llobregat per la llista del PSUC. La seva relació, de caràcter simbiòtic, és immune a les diferències ideològiques.

Cruells, per la seva part, llegeix el llibre de Candel i n’escriu una rèplica: Els no catalans i nosaltres. Allà, en un opuscle breu publicat a l’editorial del seu amic Joan Ballester, un d’aquells nacionalistes radicals d’abans de la guerra, militant d’Estat Català i de Nosaltres Sols!, Cruells fa una esmena completa a la tesi de Candel. El fet de néixer a Catalunya no té per què convertir els immigrants en catalans; és el respecte i l’adopció dels elements que en fan una comunitat diferenciada, el primer dels quals l’idioma, allò que Cruells considera crucial.

Aquesta és la topada, resumida a grans trets. En resposta a Cruells, Candel l’acusa de racista. Això ho escriu en el seu segon volum, Encara més sobre els altres catalans, quan es fa ressò de la recepció que ha tingut la seva obra de 1964. Llavors, la seva fama està ben assentada. Gràcies al llibre, ha guanyat una columna a Destino i a rebuf de l’èxit editorial continua escrivint, i venent, suposo, algunes novel·les en castellà.

La polèmica no va més enllà. No he trobat cap article de resposta de Cruells, llavors centrat en reprendre la seva obra de divulgació històrica. Escriu sobre el 6 d’octubre de 1934, diferents volums sobre la guerra del 36, una biografia de Macià, una de Salvador Seguí i altres llibres que tenen una certa entrada en els cercles nacionalistes que enyoren la Catalunya d’abans de 1939. Ara bé, com es pot inferir dels comentaris d’alguns dels seus llibres a Serra d’Or, la revista que aglutina intel·lectuals comunistes i catòlics de l’antifranquisme, la seva visió s’allunya del pacte de reconciliació que s’està forjant els últims anys de la dictadura.

La posició de Candel i de Cruells, per tant, no pot ser més diferent. Si un ha trobat el seu lloc al sistema literari amb una obra en castellà —traduïda i publicada com si s’hagués escrit en català— i obtindrà prestigi i reconeixement per aquest únic llibre, l’altre intenta aprofitar l’escletxa de llibertat que el règim li deixa per escriure sobre els fets que ha viscut en primera persona, sovint en empreses editorials modestes, i, per tant, amb un rendiment econòmic escàs —sense fer concessions de cap mena.

Hi ha una cosa que no sé si s’acaba d’entendre sobre Pujol i la seva manera d’entendre la immigració. És veritat que la seva divisa, allò de «és català qui viu i treballa a Catalunya», sorgeix de la necessitat d’incorporar les onades migratòries que havien capgirat el paisatge humà de pobles i ciutats. En aquest sentit, el treball de Candel i ell mateix, com a personatge que encarna la voluntat de progrés dels nouvinguts, li serveixen a Pujol com a model i mirall de la societat que aspira a construir. L’any 1983, sense anar més lluny, la Generalitat presidida per Pujol li atorga la Creu de Sant Jordi a Candel.

En canvi, Cruells, que de fet fa una crítica suau del projecte desplegat a Els altres catalans, no pot evitar de veure-hi l’altra cara de la moneda. Aquelles masses de desplaçats suposen un repte a la supervivència nacional i, per moltes ganes que s’hi posin, col·loca en primer pla la inferioritat de condicions amb què els catalans afronten aquest repte. Ell pot comparar el seu barri d’Horta d’abans i el d’ara i fa números. Per això, al seu llibre de resposta hi fa sortir Pujol, per recriminar-li un cert «estovament sentimental» respecte als «altres catalans», que Cruells veu ben clar que és una categoria tramposa.

Amb el temps m’he adonat que en el ressentiment que en alguns medis he palpat contra Pujol hi pesa la instrumentalització de Candel i del seu món, com si, en el fons, tothom entengués que, ja que no poden ser catalans, almenys els immigrants poden ser uns altres catalans. Com si Pujol hagués renunciat a abordar el «problema de cultura i, per tant, de defensa, de salvaguarda, d’expansió, de creixement d’aquesta cultura» que en el fons és «el problema fonamental» de Catalunya. «I és a això que cal integrar els catalans, els altres catalans i aquests nous catalanes que arriben cada dia», rebla Cruells.

Potser és un judici injust, i segur que l’acció dels governs de Pujol afavoreix la incorporació de bona part d’aquestes persones vingudes d’arreu, però de la mateixa manera que Candel va romandre captiu de les seves pròpies ganes d’esdevenir escriptor, perdent pel camí la seva independència literària, es podria dir que un gruix dels altres catalans s’han sentit ostatges del paper de comparsa que els reservaven i que, d’aquest sentiment, se n’han alimentat tots els intel·lectuals i polítics que han furgat en la falsa idea que els catalans-catalans necessiten que algú faci aquest paper.

Cruells, que porta picant pedra més de vint-i-cinc anys, comença a escriure a l’AVUI una columna quinzenal poc després de la mort del dictador. Per fi pot comunicar-se amb un públic ampli. Jugarà un cert paper en la opinió pública entre 1976 i 1979. Despotrica, quan fa falta, dels acords per a l’Estatut i per a la Constitució, dels partits i dels polítics catalans, a qui troba hipòcrites i demagogs. Es fa militant de l’Esquerra Republicana d’Heribert Barrera. Assisteix a mítings i conferències. Té una vida activa, sempre sobre el mateix fons de dificultats econòmiques.

Li arreglen els papers perquè pugui cobrar una pensió de jubilació com a periodista, ofici que ha exercit amb la interrupció de la guerra pel mig. De mica en mica, desapareix de les pàgines del diari. A partir de 1980, pràcticament ja no publica res. No cal ser Sherlock Holmes per lligar caps: és obvi que la nova realitat institucional també demana homes nous, o com a mínim, alineats amb la nova realitat.

L’any 1988 mor al seu barri de tota la vida. L’AVUI, segurament sense mala intenció, titula la seva necrològica: «Cruells mor, decebut, als 78 anys». Com a corol·lari, el documental emès a TV3 l’any 1994, Sumaríssim 477, sobre la mort de Manuel Carrasco i Formiguera, acusa Cruells de ser un dels periodistes que, a la rereguarda, havien engegat la campanya contra Carrasco que acabaria desencadenant la seva mort. Al cap d’uns mesos, gràcies a la denúncia de la seva filla, la televisió pública ha de rectificar aquesta falsedat. Un trist consol.

Per la seva banda l’any 2003 Candel rep la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i l’any següent, la Medalla d’Honor de l’Ajuntament de Barcelona. Al cap de set anys de la seva mort, en commemoració dels cinquanta de la seva publicació, l’any 2014, s’organitza l’exposició Candel. Els altres catalans, a la planta baixa del Museu d’Història de Catalunya.

Cruells, fidel a les seves conviccions, pendent sempre de si arriba a final de mes, escriu i publica amb un cert desfici, sense la tranquil·litat necessària perquè els llibres sedimentin allò que porten a dins. Modular el seu missatge, adaptar-lo als temps que s’obren amb la restauració borbònica, ni se li passa pel cap. Tampoc se li acudeix mai aparcar el seu somni i dedicar-se de ple a un altre ofici. Els seus llibres potser no són del tot rodons, però desprenen una veritat, petita si es vol, que sorgeix de la seva intransigència.

Candel, pel seu cantó, fa el camí invers. La seva fama és circumstancial, conseqüència d’un temps concret. De vegades, un sol llibre construeix una carrera sencera. El llibre pel qual serà conegut li proporciona estabilitat i projecció pública, a canvi que ningú no es recordi de les seves novel·les. Lligant el seu destí al d’una etapa històrica es converteix en una mena de símbol. Falta saber si la seva obra té prou valor com per transcendir el món oficial del pujolisme, que encara cueja, quan aquest s’acabi.

Il·lustració obra de l'artista Albert Sala.