L’hemeroteca explica que l’octubre de 1990 es va filtrar un document intern de Convergència Democràtica de Catalunya que es deia «Catalunya 2000». Era un programa ideològic que havia de servir per orientar les polítiques que es durien a terme des del govern de la Generalitat si el partit guanyava les eleccions catalanes de 1992. És a dir, un marc polític que havia d’orientar la pràctica de l’administració catalana d’acord amb la Catalunya que s’aspirava a assolir a deu anys vista. La hiperventilació es trobava aleshores a l’altre bàndol i els mitjans espanyols van mostrar-se irritats per l’existència d’aquest document. El País, per exemple, va explicar que era prova de l’«obsessió per inculcar el sentiment nacionalista a la societat catalana […] propiciant un ferri control en quasi tots els seus àmbits, infiltrant-se en tots els llocs clau dels mitjans i els sistemes educatius i financers». Melodia per a les meves orelles, si em pregunten. Segons la informació publicada aleshores, Pujol va fer circular un esborrany del document entre els càrrecs del seu govern per fer-los saber que haurien d’orientar el rumb de la seva conselleria en concordança amb aquests objectius.

Avui dia, la manca de marcs ideològics que perdurin i de polítiques en favor de la construcció nacional del país (que és una obra que, amb les nostres circumstàncies, no pot deixar de fer-se mai) va ser un dels temes que vam comentar amb en Bernat Mallén al podcast de La Talaia: ¿on són els partits i els governs (catalanistes, sobiranistes, independentistes) que pensen en la Catalunya que estan contribuint a gestar a deu o a quinze anys vista? No parlo de declaracions o de soroll (el soroll, pels populistes), sinó de la feina quotidiana dels responsables públics que, en bona part, passa per sota el radar, d’aquella que cal fer sense esperar-ne un rendiment a curt termini. A llarg termini, és clar, sí que en té, de rendiment, perquè el catalanisme necessita que Catalunya sigui reconeixible d’aquí uns anys si la vol continuar governant. 

Aquests eren, si fa no fa, els objectius d’aquell document de l’any 1990. Fa unes setmanes, a la presentació del nucli de Manresa de Plataforma per la Llengua ho vaig expressar de la següent manera: ¿tenim la sensació que hi ha algun govern de la Generalitat recent (a partir de Montilla) que hagi cridat els seus consellers, càrrecs de confiança, alts funcionaris i els hagi dit: «mira, cada dia, quan entris al despatx a les 9h i fins que en surtis a les 18h, has de pensar en quin impacte tenen les decisions que prenguis en relació amb aquests objectius que tenim a deu anys vista». I qui diu càrrecs de la Generalitat diu, també, regidors, consellers comarcals, membres de les diputacions, directius d’empreses públiques, consorcis publicoprivats, etc. Posteriorment, hi hauria d’haver una fiscalització de la seva tasca en aquest sentit. No, no fa la impressió que això hagi existit els darrers anys. La sensació és que tant la discussió com l’acció política que hi ha a Catalunya es fa pensant en l’impacte mediàtic o demoscòpic (i no polític, ni sociològic, ni lingüístic) que tindrà aquella decisió en aquell moment, o com a molt fins a les pròximes eleccions. Segurament les xarxes socials han contribuït a hipertrofiar aquests incentius, però penso que des d’espais d’opinió com aquest, Esperit, des del teixit associatiu, o cadascun de nosaltres a títol individual quan prenem part de qualsevol cosa, hem de fer-ho pensant en si la nostra decisió contribueix o no a generar els incentius contraris. 

També resulta evident que un sistema democràtic fonamentat en els partits polítics (que no qüestiono) dona molt pes a la feina que pot lluir-se de manera immediata, i desincentiva tota aquella que es faria amb aquests altres objectius de país —per pur patriotisme, per dir-ho més clarament. Una manera de minimitzar aquests incentius seria que fluís millor la comunicació off the record entre els responsables públics i els corrents d’opinió apartidista amb ganes de vetllar per aquests temes i que necessàriament haurien d’estar lliures de conflictes d’interès. Com que aquesta planificació a llarg termini no hi és, el que pren lloc és la improvisació del dia a dia i el curtterminisme. I en aquest escenari apareixen dos corrents: l’independentisme conceptual de xarxa social i afincat a la universitat, incompetent en la gestió i l’execució, que mai explica com es concreten els principis i les solemnitats buides que expressa normalment a través d’articles d’opinió o de piulades a X; i els qui continuen impassibles davant els canvis i fan política amb els mateixos codis i les mateixes eines amb les quals es movien el 2005, com si la Catalunya d’avui hi tingués res a veure i no calgués un canvi substancial en les polítiques per tal de sobreviure com a comunitat nacional. 

Sobre els primers, en Gerard Furest els va descriure bé a l’article Contra l’abstracció (i els abstractors). En Gerard forma part d’un grup d’individus que fa temps que pretenen explicar el següent: que el procés s’ha acabat (ara és evident, però fa uns anys no ho era tant, i per molta gent, de fet, encara no ho és ara), que la independència no és plausible a curt termini, i que el que cal fer de manera immediata és frenar l’hemorràgia nacional que evidencien totes les estadístiques. És a dir, que el monopoli dels termes i els miratges del processisme i de l’anomenat antiprocessisme han fet de gos que es menja els deures, han permès eludir responsabilitats i han possibilitat la inacció en allò que és una prioritat: fer polítiques de construcció nacional adaptades a la realitat d’avui. I que la realitat d’avui a la qual s’han d’adaptar aquestes noves polítiques, a diferència de la realitat de fa vint anys, és que la gent que compartim adscripció nacional catalana i els trets més elementals d’aquesta, som una minoria demogràfica sobre el total de la població del país (especialment en les edats més baixes, un fet que accentuarà tot això els anys vinents). Aquests abstraccionistes, que, en el seu dia a dia, van del pis de l’Eixample a la universitat i de la universitat al pis de l’Eixample, no acaben d’entendre que els que viuen a Matrix són ells.

Aquesta realitat d’avui requereix canviar moltes de les coses que havíem fet fins ara perquè, excepte en règims no democràtics, és llei universal que són les minories les que s’acaben integrant a les majories, i no al revés. Per això, la fita a la qual podíem aspirar el 2005, que és que una majoria demogràfica se senti nacionalment adscrita a Catalunya i comparteixi projecte amb nosaltres, ja no és més que un record del qual en són testimonis les taules de l’IDESCAT. I no és més que un record per factors diversos que ens han dut fins aquí: alguns d’aquests factors són de difícil control, d’acord; però també som aquí per la ceguesa del nacionalisme català, que va ser incapaç de veure, ja no només que venien corbes, sinó que estàvem anant a 80 km/h en plena collada. Una sola dada: en un estudi de la Generalitat del 1993, el 53% de la població declarava emprar habitualment el català; aquesta xifra era del 36% el 2018. No es pot actuar amb les mateixes lògiques davant d’una realitat que de l’altra. Es tracta d’un fet que costa d’assumir, perquè no és agradable, i hi ha qui s’enfada i no respira perquè el que desitgem ho podríem tenir avui mateix, però «no ho tenim perquè la Generalitat és una gestoria». I és per això, perquè la realitat que s’imposa encara no està en molts casos assumida, que es rep amb tanta incomprensió i frustració algunes de les puntes de l’iceberg que la fan visible («els meus nebots parlen entre ells en castellà malgrat que a casa sempre els hem parlat en català!»). 

Si l’article acabés aquí algú podria dir, amb raó, que cal venir plorat de casa. Però, per una banda, ara ve la segona part de l’article, amb un recull de propostes de ràpida implementació i, per l’altra, la realitat és que cal continuar fent pedagogia perquè hi ha molta gent que encara ha de fer el dol i entendre que el paradigma ha canviat. Només fent els deures durant uns quants anys hi haurà alguna possibilitat de tornar a plantejar seriosament si Catalunya pot convertir-se en un estat independent o, el que és previ a això —i, de fet, molt més important—, de plantejar si tenim possibilitats reals de sobreviure i fer-nos un lloc al món com a comunitat nacional. Fer els deures o picar pedra per evitar la deconstrucció nacional, com deia en Quim Gonter en aquests dos articles del 2020 que parlen precisament d’aquesta feina prèvia i de fins a quin punt és condició indispensable per plantejar qualsevol cosa ulterior. Ho demanava també en Jordi Martí Monllau el 2021, a l’article El programa polític d’un govern independentista, que pretenia que el govern que ara arriba al final de la seva legislatura l’aprofités per frenar l’esmentada hemorràgia.

La manera més gràfica per expressar-ho li he llegit en diverses ocasions a en Miquel Gil: som en un vaixell que s’enfonsa i si l’únic que fem és remar per arribar a port («fer la independència») ens enfonsem, de manera que cal anar traient aigua. Entendre que el paradigma ha canviat i adaptar les estratègies a aquesta nova realitat implica facilitar ecosistemes en què la gent que compartim adscripció nacional catalana puguem viure sense pressions constants perquè hi renunciem quan interactuem amb el nostre entorn, i a poder-nos relacionar entre nosaltres sota aquest marc. 

Aquests espais han de tenir obertures perquè hi entri gent d’altres orígens. Primerament, perquè no seria una estratègia ni sostenible ni funcional si es planteja sense termini definit i, en segon lloc, és clar, perquè l’objectiu darrer és el de compartir el nostre patrimoni cultural amb el màxim dels nostres conciutadans possible. A més, tal com explica molt bé la tesi doctoral de la Marina Massaguer, les relacions interpersonals són un element clau per a un canvi de percepcions en positiu vers, per exemple, l’aprenentatge de la llengua catalana per part de la gent que no la té com a primera llengua. Crear aquests espais lliures de pressions contràries a la catalanitat implica, per exemple, plantejar quin paper té en tot això l’actual sistema educatiu, la immersió, que opera actualment com una piconadora del català (i més enllà de la llengua, també de referents culturals propis) en molts racons del país —la majoria. Ho fa, sobretot, per la implacabilitat del que deia anteriorment, que és que les minories s’integren a les majories, i no al revés. Per això, a Olot, el sistema educatiu del franquisme no va aconseguir carregar-se el català fora de les aules. 

La pionera a alertar que el rei va nu afirmant que la immersió ha estat un fracàs va ser la Carme Junyent. Ho va fer en ple auge del merchandising de l’autocomplaença («l’escola en català, ara i sempre», representat per un nen estilitzat com si fos nascut als anys 30, i no al 2010, una traïció molt hàbil per part del subconscient). L’Arnau Rius, que en tant que professor de secundària és algú que quan parla d’educació ho fa com a corresponsal de guerra, sap fins a quin punt la immersió ha estat una ficció d’autoconsum i, més important encara, és actualment un model de difícil aplicació. Per això va escriure L’últim tren de la immersió lingüística i La immersió generalitzada ni existeix ni existirà. El primer article també és de l’any 2020, de quan parlar de tot això (de l’anomenat ‘mentrestant’) era «fer autonomisme», una doctrina que ara, sobtadament i en un gir inesperat dels esdeveniments, ja gairebé no té pares —val més així, no siguem rancorosos, però és bo deixar constància de com ha anat la història.

Sobre la immersió, a la presentació de Plataforma per la Llengua a Manresa vaig plantejar aquesta mateixa qüestió un cop arribi la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'actualització del model lingüístic al nostre sistema educatiu, i vaig posar l’exemple de Brussel·les, un territori bilingüe amb una gran desigualtat entre el pes de les dues llengües oficials del territori (el francès, amb més del 90% d’ús habitual) i del neerlandès (que no arriba al 10%), però en el qual la doble xarxa permet que la comunitat flamenca es relacioni i mantingui la seva llengua. A diferència del que seria el cas de la xarxa escolar en català, oberta a totes les famílies que ho desitgessin, en el cas de Brussel·les els pares de l’alumne han de demostrar formar part de la comunitat neerlandòfona per poder inscriure el seu fill en una escola d’aquesta xarxa. Que l’elecció de llengua sigui la base del sistema, el que el justifica, dota de lògica les mesures de coerció per garantir una llengua o l’altra.

La realitat actual també obliga a plantejar quin model econòmic volem, un tema més de moda que mai ara que anem a eleccions anticipades per la disputa sobre si cal instal·lar o no la seu europea de Las Vegas a Catalunya. Ens força a dir obertament que renunciem a aquesta estúpida competició permanent amb Madrid, que no només és angoixant (perquè ells la juguen amb l’àrbitre comprat i perquè tenen quilòmetres i quilòmetres de sòl buit al seu voltant) sinó que, a més, és suïcida, ja que va en contra dels interessos d’una nació sense estat i d’una llengua que, pel volum del seu mercat més immediat, no jugarà mai a la mateixa divisió que el castellà o l’anglès. Aquest nou paradigma també obliga a dir que apostem per una economia molt més tranquil·la, com en seria un exemple la basca, amb unes polítiques públiques que només incentivarien tot allò que afavoreixi el PIB per càpita en comptes del PIB en general. El Hard Rock és un cas de manual per afavorir la segona cosa i perjudicar la primera. 

El nou paradigma ens obliga, finalment, a dir que el mercat operarà amb incentius que en molts casos aniran a la contra del nostre benestar i dels nostres interessos, i que caldrà assumir-ho perquè no ens en queda altra, però que des de l’acció pública només es faran o es permetran iniciatives que afavoreixin l’estabilitat personal i financera, l’antiestacionalitat, la conciliació, la interrelació amb l’entorn, el poder adquisitiu, les expectatives de progressió, el valor afegit, la digitalització, la formació, i la frenada del ritme inassumible de creixement poblacional dels últims anys gràcies a la precarietat del nostre model econòmic (de fet, que aquest creixement poblacional és inassumible ho reconeix la mateixa administració catalana amb giragonses variades cada vegada que no sap com explicar per què li ha aparegut un nou forat a la coberta). Tots aquests elements que cito juguen un paper a l’hora de facilitar o dificultar l’aprenentatge del català de la gent que ha arribat fa poc temps a Catalunya, i és per això que tenen sentit més enllà del fet que impacten en el nostre benestar material.

La immigració econòmica, és a dir, els treballadors low cost que ha d’anar a buscar a l’estranger el sector serveis per saciar la demanda –i que tracta com si fossin matèria primera– retroalimenten la baixada de salaris a tot el país i això fa que entrem en un bucle de precarietat, tal com explica Miquel Puig al llibre Els salaris de la ira. En Bernat Mallén escrivia Apujar el mínim proposant l’establiment d’un SMI català per trencar el cercle viciós en el qual el mercat ha situat Catalunya com a territori especialitzat en sectors de poc valor afegit i que garanteixi uns mínims de benestar per als qui volem créixer i morir a Catalunya. El centre d’anàlisi Catalonia Global Institute també ha fet referència en algun informe (2022) al fet que el model econòmic actual s’ha desenvolupat en paral·lel a qualsevol consideració en relació als nostres interessos i la nostra realitat nacional. Recomano, per concloure el tema del model econòmic, l’article d’en Quim Gonter Quatre mesures d’urgència, amb quatre propostes que ja poden fer-se des dels marcs actuals. Un article de 2021, en fa tres ja. 

Educació i model econòmic a banda, tot això va començar amb un àmbit també estratègic en relació amb tot el que parlem, el de l’audiovisual. Al podcast amb en Bernat Mallén mencionat abans recordàvem que, fa uns anys, des de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya vam criticar públicament una mesura que aleshores ens feia aparèixer com a extraterrestres. Amb les audiències del Super3 començant a fer aigües, la consellera Rigau i l’aleshores director de TV3, Eugeni Sallent, convocaven un acte públic per signar un acord pel qual una part dels continguts del Super3 passarien a emetre’s exclusivament en anglès. Això passava en ple auge de les plataformes i dels canals infantils en castellà. Vam avisar que hi hauria àmbits en què la substitució lingüística no vindria pel castellà sinó per l’anglès, senzillament per la guàrdia abaixada que hi havia amb relació a aquesta llengua. Sense anar més lluny, fa pocs dies ja en vèiem un exemple a la Universitat Pompeu Fabra. L’audiència dels nous continguts exclusivament en anglès del Súper3 va passar a ser del 0,0% (literalment), perquè l’audiència se’n va anar als canals en castellà. Aquest és un exemple de les conseqüències perjudicials de l’espiral de postureig que s’ha covat al microsistema de l’anomenat Twitter Catalunya, i que va resultar imprescindible per validar aquesta mena de decisions polítiques amb ínfules de modernor, entre tantes altres teories que ha anat validant posteriorment fins a arribar al desconcert total i absolut on som ara.

L’audiovisual és interessant perquè és l’àmbit avantatjat d’aquest canvi de paradigma que fa temps que alguns demanem i que encara és incomplet: identificació d’àmbits estratègics, dotació de recursos i ús de tota la discrecionalitat de l’administració per afavorir-ne els efectes, i així començar a remuntar. I sí, fer-ho des dels espais de poder actuals (també des de l’autonomia, que remena molts diners), i sí, fer-ho malgrat les acusacions de “fer autonomisme” dels processistes i dels antiprocessistes. El resultat d’això és positiu: l’SX3 actual no té res a veure amb l’ex-Super3 i, tot i que té coses a millorar (donaria per un altre article), els resultats ja són evidents: es comencen a crear referents propis, les audiències han pujat de manera notable, i alguns creadors de contingut en català estan arribant a espais sociològics als quals no ens pensàvem que fos fàcil arribar-hi. El mateix està passant amb els continguts de SomEVA (seguint el camí iniciat pel Canal Malaia) i amb l’increment dels continguts disponibles a les plataformes de streaming, això darrer gràcies a la feina ben feta per part del secretari general de política lingüística, en Francesc Xavier Vila, i en Miquel Strubell (@DoblatgeCatala a X i ara assessor del Departament de Cultura en aquest tema), persones amb qui hem coincidit en aquests diagnòstics. Insisteixo que queda més marge per recórrer que marge recorregut, però aquest és un bon exemple de canvi de paradigma i de canvi de polítiques. 

Deixo una proposta addicional en aquest article: sobre la problemàtica de les produccions que triomfen a TV3 i que tenen continuïtat en castellà a les plataformes de streaming, o sobre coproduccions que són rodades en castellà amb la participació de la CCMA: és important saber que la Corporació argumenta que la llei l’obliga a invertir un percentatge dels seus ingressos en noves coproduccions, i això és cert, i que els percentatges de participació que hi té actualment no li permeten imposar determinades condicions, i això també és cert. Una d’aquestes condicions favorables al català seria que les coproduccions que són venudes a plataformes s’oferissin únicament en versió catalana a les IPs ubicades a Catalunya o, menys dur si es vol, de manera predeterminada en versió catalana; i, en qualsevol cas, amb el títol i el cartell del contingut en la seva versió catalana. 

En resposta al que al·lega TV3, si bé és cert que hi ha un percentatge obligatori que cal destinar a aquest tipus de contingut i que actualment no té la força per imposar certes condicions, no hi ha cap restricció amb relació a quina participació individual ha de tenir la CCMA en cadascuna d’aquestes coproduccions. És a dir, que podria optar per una estratègia de tenir un nombre menor de coproduccions però amb un percentatge de participació superior en cadascuna d’elles i, per tant, amb capacitat d’imposar condicions també superiors. Davant la hipotètica conseqüència de manca d’hores de nova producció per omplir la graella de la TDT o renovar els continguts del 3Cat, cal dir que això no és res que no es pugui resoldre amb un augment del pressupost per la CCMA que sobre el total del pressupost de la Generalitat seria baix.

Amb això evitaríem casos com el de la coproducció ambientada al segle IX sobre la primera abadessa de Sant Joan de les Abadesses (La Abadesa) rodada en castellà, un despropòsit absolut. Aquest és un bon exemple en relació amb l’ús dels marges de discrecionalitat dels responsables públics dels quals parlava anteriorment, en aquest cas aplicat a l’àmbit audiovisual. Això és possible i pot començar-se a fer demà mateix. No ens cal una gran quantitat de continguts exitosos, perquè amb què es faci diana amb uns pocs continguts cada any ja s’aconsegueix marcar una generació i desmarcar el català (potser Merlí o fins i tot Eufòria n’han estat els casos més recents). Els creadors i l’audiovisual en català tenen vasos comunicants molt clars amb la creació musical, i aquí trobem un àmbit que també viu un altre gran moment dolç i que sens dubte cal aprofitar (cal exposar) com si ens hi anés la vida —ens hi va la vida. Hi ha creadors de música urbana en català que estan penetrant en àmbits sociològics tan llunyans que fins i tot omplen sales de concerts fora dels Països Catalans, generant un potencial interès per la llengua que segurament, ara mateix, és el més semblant al que va fer la versió catalana de Bola de Drac en el seu dia en bombolles de població que habitualment ens costa d’arribar-hi.

Un altre dels nostres drames, el de l’habitatge, també té a molt a veure amb la qüestió nacional, i de com els catalans són expulsats de Barcelona pel fet que la nostra capital hagi entrat en l’espiral d’especulació del diner ociós d’arreu del món. El problema de l’habitatge aflora quan es publiquen drames com el dels suïcidis, però també quan totes les dades apunten a la nostra portaventurització, o que cada dia som més a prop d’haver d’encarar una realitat semblant a la veneciana. I aquí la política catalana, bòrnia en aquest tema, l’ha abordat a mitges, de la manera que permet no embrutar-se gaire les mans: parlant únicament de l’oferta. Obviant que l’AMB té un sòl limitat –i Barcelona esgotat–, i que l’ampliació de l’oferta dels darrers anys, és clar, no ha saciat la gana del diner mundial per un caramelet com és Barcelona. Cal abordar també la demanda en un context de població mundial creixent i amb un atractiu comparatiu de la nostra capital amb el d’altres punts de la geografia mundial que evidentment fa que els preus no parin de pujar. 

Tothom té clar que la solució a la congestió de les autopistes no és anar-hi construint carrils addicionals sinó reduir la demanda del cotxe, però resulta que amb el tema de l’habitatge és tabú dir que tot el que contribueix a augmentar la demanda i a fer que més gent estigui competint per comprar o llogar un pis a un territori que ja no té per on créixer, ens perjudica. Penso, per exemple, però no només, en els expatriats o nòmades digitals d’alt poder adquisitiu. Aquest col·lectiu, a més de pressionar a l’alça el preu de l’habitatge, hi afegeixo, de manera off topic i tal com explica molt bé la tesi de Massaguer mencionada abans, en ser un grup de gent amb abundants recursos que pot mobilitzar quan les seves necessitats laborals o socials ho requereixen, no necessiten del capital social extra que pot proporcionar saber català; de manera que és, a més, un col·lectiu que veu, d’entrada, poc necessari aprendre la llengua. Lluites compartides entre la llengua catalana i el dret a l’habitatge. Conclusió: mentre permetem que es globalitzi el preu del lloguer i compra a Barcelona, impulsem models econòmics de poc valor afegit que empenyen els salaris en la direcció contrària, un còctel explosiu que acaba derivant en una expulsió dels barcelonins de Barcelona. Una merda, si se’m permet. I sí que hauríem de poder dir que la prioritat és que no s’expulsi els barcelonins de casa seva, no? 

Tornant a la qüestió que només es parla de l’oferta i mai no es parla de la demanda: un estudi recent de la UPF situa la demanda d’habitatge de propietat a Catalunya en el doble que l’oferta pel període de 2021-2025.  Això sense tenir en compte segones residències, i a manca dels qui no tenen intenció de comprar sinó de llogar! Ens queixem de la destrucció del territori, de la incomoditat que suposa la densitat de població (gentrificació), ens queixem de l’escassetat de recursos (aigua), ens queixem dels habitatges cada vegada més petits, però resulta tabú parlar de solucions basades en una reducció de la demanda. És clar: què és el més fàcil? Dir que els preus són alts i que, per tant, cal construir més habitatge social. I on el construïm? Quin és el sòl disponible a Barcelona? Què fem quan ja no puguem fer més remuntes en edificis existents? És raonable pensar que la política d’ampliació de l’habitatge social a Barcelona acabarà cobrint a tots els barcelonins que volen continuar-hi vivint? Els que en quedin fora, a quins preus s’hauran d’atendre per l’oferta restant fora de l’habitatge protegit? 

És evident que abordar únicament solucions basades en l’oferta obvia l’altra cara de la moneda, igual d’important, que és la de la demanda, i això té intersecció amb el model econòmic, amb el pes del turisme i amb el creixement demogràfic absurd del nostre país. El pes del turisme i la demanda  desmesurada de sòl han aconseguit escombrar part del patrimoni arquitectònic modernista de Barcelona, així com uns quants comerços històrics, i part del patrimoni natural en altres racons del país. Lluites compartides entre el dret a l’habitatge i altres elements essencials que conformen la nostra identitat: el patrimoni natural, el patrimoni arquitectònic i el comerç històric. Alguns municipis europeus ja han prohibit la compra d’habitatges als no residents (fet que impactaria no només en els preus de compra, sinó també en els lloguers), i el Tribunal de Justícia de la UE ho ha permès quan es compleixen determinades circumstàncies de necessitat i de proporcionalitat (que crec que, com a mínim Barcelona, reuneix perfectament).

Amb aquest article volia fer un reconeixement a alguna de la gent que fa anys que defensa aquestes tesis i que n’ha escrit propostes, malgrat les circumstàncies i el soroll del debat públic. Propostes per treballar-nos i recuperar un poder català, en paraules del director de l’Esperit. Model econòmic, habitatge, audiovisual, educació, creadors de continguts i de música urbana… Són alguns dels àmbits que haurien d’abordar-se si existís un document anomenat Catalunya 2034 amb estratègies i objectius que orientessin els servidors públics del catalanisme, els quals haurien de ser conscients en tot moment que tenen una responsabilitat molt important per fer possible que els catalans puguem continuar vivint com a catalans al nostre país i amb el màxim de benestar social i econòmic possible. Posem-nos-hi ara!