Un dels conceptes més grapejats durant la dècada del 2010 va ser el d’empoderar-se o l’empoderament. Com en tantes altres qüestions, quelcom que tenia alguna cosa de veritat o de bo, i que obeïa a una necessitat, va ser estrafet i pervertit fins a quedar reduït a una cantarella buida i absurda. En lloc de guanyar poder —establint la República Catalana o l’Estat català—, en la intempèrie que va deixar el Procés ens vam adonar que el poder que teníem era, ben mirat, molt més petit que no ens pensàvem. Aquest bany de realitat ha deixat les coses molt més clares i ara tothom i tot es va posant al seu lloc, en la seva mida i al seu cantó, sense jocs d’ombres o de miralls. En aquest moment de crisi, que pot fer més fonda la pròxima pèrdua de majories demogràfiques i polítiques, l’independentisme s’hauria de plantejar com reconquerir o reconstruir el poder perdut. 

No és la primera vegada que ens trobem una tessitura similar, i la història és sempre mestra, confident, consol i inspiració. El final de la Guerra Civil, la nostra Stunde null, que diuen els alemanys, va posar gairebé tots els comptadors a zero. En el seu llibre de 1942 Viaje en Autobús, Pla dibuixa una Catalunya on sembla que hagi caigut una bomba nuclear i només algunes paneroles deambulin entre les ruïnes del que fins feia poc havia estat un país. La Catalunya actual té tan poc a veure amb la del passat perquè va haver de renéixer de les seves pròpies cendres. A l’exili, Batista i Roca va parlar als anys cinquanta, mig com a desig mig com a constatació d’alguna cosa, d’una nova Renaixença. Seria la quarta, concretament, seguint la romàntica (al segle XIX, després de les Guerres Napoleòniques), la neoclàssica (al XVIII, després de la Guerra de Successió) i la barroca (al XVII, després de la Guerra dels Segadors). Una vegada i una altra, Catalunya s'ha posat dempeus sense que calgués que algú donés l’ordre o dirigís, talment com si —i servidor no és pas amant de teories sobre volkgeist— Catalunya fos més que els individus que la conformen.

Durant el franquisme, els catalans van optar en molts casos per un pragmatisme econòmic. Les empreses van substituir en gran part els partits, i els comptes i els talonaris servien com a armes curtes d’una guerra economicocultural en aparença, però que sempre va ser política en última instància. Molt del que es va preservar a l’interior es deu a la tenacitat dels catalans anònims, però també de l’actuació o el mecenatge d’algunes figures concretes. El cas paradigmàtic és l’independentista cavaller Floïd, Joan B. Cendrós, i els quatre empresaris, Carulla, Millet, Vallvé i Riera, amb els que va fundar Òmnium —poc o gens a veure amb l’actual—, institucionalitzant o canalitzant, d’alguna manera, esforços dispersos que ja feia gairebé vint anys que duraven i que abastaven tota la cultura catalana. For the record, la punta de llança i la immensa majoria d’aquests catalans amb noms i cognoms, fossin empresaris, capellans, escriptors, artistes o el que fos, eren independentistes. Penso sobretot en Carles Muñoz Espinalt, a qui envolta una amnèsia generada a la dècada de 1990.

Des dels nous empresaris que es van fer d’or oblidant temporalment la política a les assemblees de veïns, els cursos  clandestins de llengua i d’història, les reunions i la tasca dels sindicats o els partits polítics il·legals, els catalans van anar reconstruint quelcom que havia estat ensorrat per les armes, i ho van poder fer, generalment, de manera pacífica: amb un treball de formigueta que, per la repressió i la destrucció que havia generat la guerra, es va perllongar durant anys. Va ser un treball de sapa, d’erosió de la Dictadura i de construcció d’alguna altra cosa, lent però segur, gairebé més projectat en el temps que en l’espai. El futur serà necessàriament millor, va pensar tot un país mentre resistia com podia l’hivern i apilava reserves per a quan el gebre deixés de cobrir el país. La Generalitat de 1977 és la legalització, amb les lleis encara del franquisme, d’un poder català que ja existia abans, reconstruït durant gairebé quatre dècades i que havia tingut una primera expressió política en l’Assemblea de Catalunya, creada el 1971 i desapareguda quan el relleu del canvi el van prendre polítics nefastos i mercaders com Tarradellas.

Han passat molts anys d’ençà d'aquella dècada de 1970, per molt que sembli que els boomers encara ho vulguin resoldre tot amb les maneres i els càntics à la soixante-huitard —llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia. Les coses són molt diferents ara, i Catalunya va aconseguir tornar-se a posar dempeus com ho va fer després de 1714. Sense això no s’explica tot el que vam viure fins al 2017, que, sense ser les Guerres Napoleòniques, ni molt menys una nova Guerra dels Segadors, sí que va mostrar les limitacions de tot el que va aixecar-se en aquells primers anys, foscos, del franquisme. Els independentistes de la dècada del 2020 no tenim al davant un poder totalitari i violent com el del franquisme a les dècades de 1940 o 1950. Entre Espanya i nosaltres hi ha una autonomia inerta, empantanegada, fruit d’aquells esforços de resistència, amb la que tenim una relació estranya o ambigua, perquè de vegades sembla que ens potencia i ens defensa, i de vegades és la nostra principal enemiga, més encaparrada a liquar-nos que la mateixa Espanya. Arrosseguem dinàmiques retorçades de la dictadura i la guerra i fins i tot d’abans, perquè cap país sense llibertat pot ser un país normal. Quan insisteixo que el combat a Catalunya és principalment espiritual, ho dic després d’haver comprovat que no calen armes ni amenaces físiques perquè alguns es rendeixin. I després d’haver vist, també, que tothom en aquest país sembla que estigui d’acord amb tu fins que arriba l’hora de fer alguna cosa, que és quan se separa el gra de la palla, i que tothom que es mou fa l’efecte de tenir marcat un preu per la seva pell, a la manera de Malaparte. 

En aquesta revista, que sempre m’inspira reflexions noves, Josep Asensio venia a dir que calia ocupar les escletxes que ens deixés l’Estat i l’Autonomia per crear espais de llibertat o catalanitzar els existents, i d’omplir un buit de referents, cosa que també ha plantejat Lluís Dagues. En Joan Simó, que sempre et torna la pilota més endimoniada que l’ha rebuda, parlava d’enriquir-se i de fer més alta la piràmide. Tot serveix en aquest context, sempre que es faci amb la intencionalitat adient. Tot això sense oblidar que la demografia i el rellotge ens va a la contra, com bé sap Bernat Mallén, i que caldran mesures draconianes per revertir la situació actual; que salvar la llengua no és cosa dels individus, sinó d’un Estat català, i que hi ha encara moltes preguntes clau a què no hem ofert resposta, però Dolors Clotet sempre s’avança la primera. Com que no hi ha qui defensi Catalunya, Guillem València dixit, tot es converteix en una amenaça i una oportunitat potencial. No caure en la passivitat, com demanava Oriol de Marcos fa uns números, és primordial ara que comença, de nou, un cicle ascendent com el que es va viure abans del Procés, amb l’Estatut.

A la causa, serveix tot: des de generar un canvi en la llengua d’una activitat, una reunió, a ajudar un estranger a integrar-se en català i de la manera correcta, fins a muntar una empresa i generar ocupació i diners, formar una família i tenir fills o iniciar un grup excursionista. O impulsar una revista per poder reflexionar en llibertat, teixir una xarxa de catalans patriotes i intentar renovar la historiografia catalana sobre l’independentisme amb la recuperació de referents. Això últim és, entre altres coses, el que servidor s’ha proposat fer aquest i els propers anys. Que cadascú triï les seves prioritats i els àmbits en què esmerçarà energies, i s’hi dediqui en cos, ànima i esperit. Hi ha tot un país veient els mateixos buits. Cal fer-se una pregunta endins i una enfora. Qui soc jo? Què puc fer per Catalunya? La resposta a aquestes dues preguntes és l’obra de tota una vida. Treballem-nos i treballem per acumular poder, primer individual, i, de mica en mica, col·lectiu i comunitari, per acabar-lo fent nacional. L’exemple i l’autoritat i la llibertat i el poder van sempre junts. Continuem deixant que l’abstenció àmplia vagi traient-li força a l’autonomia i convertint la bossa de votants absents en aire comprimit o pólvora. A mesura que hi hagi més talent, més força, més energia, més poder i més país en aquesta banda, a l’espera d’una ignició que pot arribar en un futur no gaire llunyà i l’oportunitat, als nascuts en la dècada de 1990, d’aportar la nostra força a la història de Catalunya.