Així com l’anomenada classe mitjana —funcionaris, pensionistes i autònoms, a grans trets— pateix una pèrdua espiritual, la classe treballadora pateix una pèrdua material. Uns es van enfonsant davant la propaganda que els estampa al front la data de caducitat i els altres malden per treure el cap en un entorn cada cop més feréstec. La Gran Coalició que proposo consisteix en un pacte entre els perdedors de la globalització: els que perden a poc a poc i els que perden de totes totes, pacte del qual sorgirà l’autoritat que neix no de la imposició sinó de l’acord —origen del constitucionalisme català.
Restaurar el principi d’autoritat és el repte més difícil que afronten els països occidentals, el primer dels quals, com sap tothom, és Catalunya. Restaurar, en el cas dels catalans, vol dir tornar al punt en què la voluntat de poder orienta els anhels individuals i col·lectius. Aquí el poder de l’Estat té mala premsa, és sinònim de poder extern. Convé no oblidar, però, que el fonament de qualsevol nació (de la catalana també) és la voluntat de governar-se, és a dir: de guanyar el poder per a sobreviure en els propis termes.
La qüestió de qui mana té la seva importància. En circumstàncies corrents, acostumen a manar els que coneixen com funciona el país —per motius familiars, geogràfics o econòmics. En un país ocupat, les circumstàncies disten de ser corrents. Tal i com recomanava Maquiavel, en aquestes situacions es tracta de posar les lleis pròpies en mans d’una oligarquia autòctona. La història catalana, des del punt de vista de les seves classes dirigents, és una depuració contínua de la seva oligarquia, generació rere generació, fins a assolir un mestissatge perfecte entre l’aristocràcia aborigen i la forastera per a dirigir el país.
Després dels quaranta anys de franquisme i de quaranta més de restauració borbònica, les noves generacions d’aquesta oligarquia molt sovint ni tan sols tenen un lligam sentimental amb la seva terra. Han estudiat fora, passen la major part de l’any en les seves propietats repartides pel món, els seus vells la van dinyant i cap d’ells no els ha aconseguit transmetre un mínim d’estima cap al Principat. Entre d’altres raons, perquè aquest era el preu que van pagar per a mantenir o per a assolir la riquesa i la influència. Això tampoc no és una peculiaritat catalana. Avui els estats encara mantenen la carcassa burocràtica, però les nacions pateixen la manca d’autoritat perquè les seves elits han preferit el negoci a la sobirania.
Els partits polítics catalans actuen com a corretja de transmissió entre l’oligarquia autòctona i els poders de l’Estat. Entendre això és bàsic per a fer-se una idea exacta del seu paper durant la tardor de 2017 i els mesos posteriors. La funció dels partits va consistir en rebaixar la pulsió popular d’aquella voluntat de poder de manera que els seus capatassos no perdessin els privilegis ni les prebendes. Des d’aleshores, el principi d’autoritat s’ha desplomat. Els esclats de violència i el campi-qui-pugui en què s’estan convertint alguns pobles i ciutats és l’expressió d’aquell moment precís en què els representants públics van renunciar a l’exercici de la sobirania.
L’alcalde de Badalona s’ha avançat a l’adveniment de la Gran Coalició, obtenint en la seva victòria abassegadora del maig passat uns bons resultats tant al rovell de l’ou —on hi dormen les famílies badalonines-de-tota-la-vida—, com als barris perifèrics on la classe treballadora s’hi ha acumulat per al·luvió, expulsada de tot arreu. Xavier Garcia Albiol tant et renova un monument en memòria de 1714 com es nega a sancionar els conductors que entrin a Badalona amb el seu cotxe atrotinat. Ha aconseguit que els seus votants independentistes hagin passat per alt la seva actuació a l’octubre de 2017, quan diferenciava entre bons i mals catalans, i que els votants de Llefià ignorin la seva vinculació amb paradisos fiscals.
La maniobra que proposo, tot i així, és inversa a l’exitosa coalició badalonina. Albiol no deixa de ser un subproducte de la fórmula habitual: quan vénen mal dades, les classes benpensants catalanes corren a amagar-se sota les faldilles d’un cacic local d’obediència espanyola. Els problemes espiritual i material de fons no els arreglarà cap representant de la oligarquia extractiva, es digui Albiol o Carles Puigdemont. L’aliança entre els últims de la fila i la «minoria en extinció» es forjarà des de baix, fora del radar de les xarxes clientelars que depreden el territori.
La Gran Coalició és un pacte a llarg termini. Mentre els bruixots de la tribu s’empesquen l’enèsim joc de mans, hi ha temps per a ampliar el camp de batalla. Els enemics són aquella oligarquia que es dedica a especular amb el territori i els seus camàlics polítics que recullen el botí als ajuntaments, les diputacions, la Generalitat, etc. Aquesta burgesia cool, juntament amb els anomenats expats, expulsen de Barcelona i rodalia les famílies de classe treballadora que salten a la segona corona metropolitana. Viure al Pallars Sobirà o a la Cerdanya, pels joves que es volen emancipar, tampoc és senzill a causa de la pressió que el turisme exerceix sobre el mercat immobiliari.
L’augment del contingent de treballadors provinents del Magreb, de Sud-amèrica o d’Europa de l’Est, disseminats per les comarques d’Osona, el Bages, el Berguedà o la Segarra, entre d’altres, ha distorsionat el mercat laboral. La pujada del preu del metre quadrat en segons quines zones correlaciona amb un augment meteòric de població. La única autoritat de segons quins barris és el líder religiós de torn, que troba un caldo de cultiu idoni per a propagar la seva ideologia. En realitat, el seu avantatge és que aprofita un buit de poder que ni les elits del país, que viuen aïllades als seus complexos residencials, ni els seus putxinel·lis polítics, mancats d’idees pròpies, no poden ocupar.
El pacte que proposo és un intercanvi basat en l’interès, però implica una correspondència senzilla. Per exemple: es debaten els efectes de la immigració en la situació de la classe treballadora i de la castellanització del país a canvi que no es criminalitzin els nouvinguts com si fos una massa amorfa i salvatge. La premissa bàsica és que la població que hi ha ara mateix al Principat ha de poder tirar endavant. Per tant, encara que tothom miri per sí mateix, perquè el mètode funcioni ha de prevaldre un cert sentit de justícia.
La part divertida d’aquest esquema és assumir que algú ha de manar i que si tu no ho fas, per defecte, apareix sempre un pobre diable que s’ha contagiat per osmosi dels valors de l’oligarquia catalana. Al grup de Whatsapp de l’escola, al club de patinatge, a l’associació de veïns, a la tertúlia del bar... A tot arreu sorgeixen les rèpliques en miniatura d’aquella classe dirigent bilingüe, desarrelada i cosmopolita que governa a través dels seus braços polítics, com en una pel·lícula dolenta de ciència-ficció.
Per restaurar la jerarquia real, en què la posició d’aquestes rèpliques és anàloga a la que ocupen les rates o els escarabats en la cadena tròfica, cal conrear el gust per la fricció. En aquest esquema no es tracta d’evitar el conflicte a través de transaccions més o menys vergonyants, sinó de diferenciar el rival de l’enemic. La classe treballadora pot antagonitzar amb la classe mitjana (i viceversa), sense perdre de vista que l’adversari comú és l’oligarquia catalana que manté aquests sectors socials agafats pels ous i encadenats a l’Estat. Recordar que ella i els seus lacais polítics han deixat desprotegida tota la població, tant les iaies andaluses que l’any 2017 patien per si les expulsarien del Principat, com els joves de l’Eixample amb amenaces de presó per tallar una carretera.
Els pagesos o els pescadors, per exemple, tenen tota la legitimitat de cremar els carrers, si ho consideren necessari, per a protegir-se davant de la burgesia extractiva. Respectar-ne la legitimitat no comporta, és clar, aplaudir-ho. De la mateixa manera, té sentit que la classe mitjana es defensi contra la pressió fiscal a què la sotmeten els partits polítics. Hi ha punts intermitjos, com ara fer lobby conjunt en benefici d’invertir grans sumes en formació professional i amb pràctiques remunerades destinada a llocs de treball al sector industrial. Etcètera.
A mesura que el sentit de responsabilitat avanci, el marc de pensament s’anirà endurint. A desgrat de la falta de representants polítics que protegeixin ara mateix la sobirania dels catalans, la Gran Coalició cristal·litzarà en una concepció del poder diferent. El discurs públic sobre les polítiques de defensa o la predisposició a pagar la festa de les patums de l’star-system mediàtic canviarà quan l’exercici de l’autoritat desplaci al resistencialisme. Serà llavors, i no abans, quan emergeixin impulsats per sota els líders polítics que culminin la feina.
