Quan, l’altre dia, em vaig demanar quin era «el problema d’espanyolitzar-se», el primer que em va venir al cap van ser un seguit de respostes més aviat sentimentals. Vaig pensar en l’avi, en els dibuixos animats del Super3 i en el dia que em vaig adonar que escrivint en castellà no podia crear res que no sonés profundament artificial. Suposo que no vaig ser l’únic. A diferència dels estats —entitats d’adscripció essencialment coercitiva—, les nacions es fomenten en coses immaterials i, per tant, innegociables. És aquesta característica la que provoca que qüestions com la que Jordi Évole va plantejar a TV3 fa un parell de setmanes causin un rebuig tan gran entre amplis sectors de la població. Si hom se sent català i no ha viscut en una cabana aïllada de tot i de tothom durant el darrer segle, entendrà que espanyolitzar-se, és a dir, castellanitzar-se, no és més que una forma de relegar la seva identitat nacional a l’àmbit casolà i folklòric, procés bastant desagradable d’assumir i que no ve gaire de gust que et convidin a abraçar en una televisió que finances amb els teus impostos. 

Davant les consignes d’Évole, és fàcil indignar-se i treure a passejar, en qüestió de pocs minuts, els mil i un greuges que l’intent d’assimilació cultural perpetrat per Castella ens hagi pogut causar. La llista pot ser llarga, tant com es vulgui, però elaborar-la no serveix de res. Com ja he esmentat en articles anteriors, evidenciar que un és el bo de la història o la víctima —dos conceptes que algú va decidir que havien d’anar de la bracet—, no té gaire utilitat a l’hora d’assolir cap objectiu polític i és, encara, més contraproduent quan el que es pretén és construir un estat. Per molt que les historiografies nacionals hagudes i per haver afirmin el contrari, les entitats polítiques sobiranes no neixen d’un sentiment, sinó d’un projecte i un projecte és el que ens caldria per respondre la pregunta d’Évole sense necessitat d’indagar en el nostre àlbum de traumes. Els projectes, que són coses serioses, fora de l’abast de poetes i lletraferits, requereixen 1) de diners i 2) de capacitat efectiva; dos elements que en el processisme i el postprocessisme semblen brillar per la seva absència.

És per això que, en comptes de dur-nos les mans al cap quan algú ens recomana que ens espanyolitzem, seria millor començar a bastir una alternativa al genocidi cultural que ha devorat i seguirà devorant totes i cadascuna de les nacions que no han sabut elaborar un projecte que justifiqui la seva independència. La cantarella de la nació mil·lenària pot semblar-nos un motiu de pes per buscar la comprensió dels actors internacionals, però els casos de Baviera, Sicília o Galícia demostren que sense un projecte polític de pes, estem condemnats a acabar assimilant-nos amb un estat que, a ull del món, no és més feixista, repressor o autoritari del que ho puguin ser Alemanya, França o el Regne Unit. Defensar la secessió d’un estat membre de la Unió Europea en base a un sentiment no genera especial simpatia a ningú i menys encara a l’elevat nombre de població estrangera que hi habita legalment i que, en cas de buscar una adscripció nacional, optarà per aquella que li garanteixi una major capacitat de prosperar socialment i econòmica.

Aquesta veritat, que pot ferir la sensibilitat de molts, ens obliga a plantejar el marc d’acció de l’independentisme des de coordenades menys naïfs que les que defensaven els líders del procés i més pràctiques que les planteja el nacionalisme dur sorgit després de la desfeta del 2017. El cas dels palestins i del seu progressiu arraconament dins el territori que ocupaven des de feia segles ens demostra que habitar una terra des d’abans que els seus actuals propietaris no et confereix cap mena de poder místic sobre ella i que, per fort que sigui el teu compromís amb una idea, només podràs guanyar si trobes mètodes més o menys intel·ligents per defensar-la. Les comparacions són odioses, ho sé, però mirar els exemples més extrems serveix per entendre què és allò en què no volem convertir-nos. En ple segle XXI, la construcció d’un estat no pot ser una croada, sinó un exercici de realisme polític que aconsegueixi atraure el major nombre d’aliats possibles. No estic parlant d’eixamplar la base —com ERC porta pregonant des de fa un lustre—, sinó de fer més alta la piràmide, ocupant llocs de poder i demostrant que la millor opció per desenvolupar-se a Catalunya passa per  catalanitzar-se. 

Vist que això costa fer-ho des de la política parlamentària, empastifada per unes xarxes clientelars que tot ho redueixen a la més absoluta mediocritat, és el moment d’optar per vies alternatives, vies que, o bé ens permetin enriquir-nos, o bé ens apropin als centres de decisió internacionals. En aquest sentit, la globalització pot jugar-nos a favor, obrint-nos la porta a una sèrie de connexions que, en els temps en què a Catalunya només es parlava català, eren molt més complicades d’establir. L’anglès ens obre portes i pot ser una excusa perfecta per evitar el castellà sense necessitat de semblar una colla d’indígenes enrabiats. Entenc perfectament aquells que es lamenten que Barcelona hagi perdut la seva catalanitat, però no som als anys seixanta i l’arribada massiva d’immigrants, expats i turistes fa que la nostra capital sigui, alhora, molt menys espanyola. Hi ha qui ho veu com una catàstrofe, a mi, en canvi, em sembla una oportunitat. Si en comptes d’actuar com a guardians de les essències, part dels nacionalistes catalans s’alien amb els interessos dels estrangers que no guarden fidelitat al Regne d’Espanya, potser aconseguirem teixir algun acord més o menys interessant. 

Vist que Europa no ens mira, potser és el moment que nosaltres la mirem, garantint que el nostre contacte amb ella no hagi de passar necessàriament per Madrid. La bona imatge que Pedro Sánchez té a Brussel·les només podrà contrarestar-se si Catalunya és capaç de crear una elit econòmica i cultural disposada a interactuar a nivell internacional i defensar els nostres interessos sense la mediació de la Generalitat, que per mal que ens pugui fer no és més que l'òrgan encarregat de governar una regió espanyola. Per tal d’aconseguir això cal treballar des dels marges, innovar, créixer, enriquir-se, fer tot el possible perquè quan els Évoles del futur ens preguntin quin és «el problema d’espanyolitzar-se» no ens calgui parlar de les ferides dels nostres avis, sinó de la prosperitat dels nostres nets. Es tracta d’un procés llarg, complicat i a vegades confús, però ningú va dir que això de crear un estat fos una cosa fàcil. Els castellans porten segles intentant fer-ho i, de moment, nosaltres seguim escrivint.