Si hom busca a Google la paraula «dimoni», trobarà, entre d’altres estampes poc inquietants, un conjunt de retrats més o menys bufons del diable d’Els Pastorets. Si, en canvi, ho fa amb terme «demonio», la cerca farà aparèixer a la pantalla del seu ordinador una sèrie d’imatges esgarrifadores protagonitzades per criatures monstruoses, hipermusculades i amb cara de molt pocs amics. A què es deu aquest fet? Més d'un —i de dos i de tres…— dirà que tot plegat té a veure amb la natura del castellà, una llengua més oclusiva i que, per tant, és més fàcil d’associar amb conceptes terrorífics. És el mateix que afirmen aquells que consideren que el català no serveix per insultar ni per cometre actes delictius, com si el francès o l’italià —les llengües que més se li assemblen— no fossin emprades per alguns dels criminals més temibles i sanguinaris del continent. 

Arguments absurds a banda, és cert que, segons el saber popular –difícil de justificar amb fonts acadèmiques– el castellà és, a Catalunya, «una llengua de putes i guàrdies civils». Pot semblar una exageració, una proclama genèrica i sense fonament, gairebé etnicista, però, en ella s’hi amaga una realitat força interessant. Parlar de «putes» i «guàrdies civils» és una forma bastant grollera de referir-se a la delinqüència —qui treballa fora de la llei no deixa de ser un delinqüent— i a l’estat, la màxima representació del qual han estat, són i seran, les forces de l’ordre. Policies i delinqüents són més similars del que caldria esperar, per molt que semblin figures oposades, antònimes, un xic de perspectiva, ens permetrà adonar-nos que, ben mirat, representen els dos únics col·lectius de la nostra societat que es guanyen la vida exercint la violència.

La violència, aquí radica el problema. Ja ho deia Mireia Arguijo en el seu article de fa unes setmanes: «els catalans mantenim una relació complicada i infantil amb les accions revolucionàries», és a dir, violentes. Fins i tot els enfants terribles d’Urquinaona, únic exponent mínimament agressiu de la lluita nacional, van centrar gran part de les seves energies en convèncer a qui es dignava a escoltar-los del fet que cremar contenidors no era violència, de què «els violents» eren els membres de la BRIMO, de què ells només es defensaven. Pocs varen ser aquells que, desacomplexadament, van defensar l’ús de la violència, perquè tothom sap que la violència és dolenta i els catalans hem d’estar sempre al costat bo de la història, que, sovint, és el dels perdedors.

Aquest esquema mental, reforçat pel mantra del «ni un paper a terra», ve de lluny i ha tingut, en el discurs mediàtic català, un pilar fonamental. Tenen raó els opinadors de Castella quan acusen TV3 d’haver fomentat un relat on els catalans —més enllà dels que surten a Crims o La Riera— són representats com éssers sense màcula, incapaços de cap acció allunyada dels codis del seny. De forma més o menys sibil·lina, més o menys emmascarada, a voltes ridiculitzant-los i d’altres victimitzant-los, s’ha cedit als castellanoparlants el monopoli de la violència, tant física com verbal. Només es pot ser dolent en castellà, és el que ens ha ensenyat, per això el «dimoni» és una criatura xarona i el «demonio», un monstre assassí.

La literatura i la música tampoc escapen d’aquest joc pervers. Només cal comparar el macarrisme impostat de Juan Marsé amb el cinisme burleta de Quim Monzó, les lletres de Loquillo amb les de Manel. Ells tenen la força, nosaltres, la raó. Si una cosa ha definit la cultura autonòmica catalana ha estat, precisament, aquesta superioritat moral, aquest «venceréis, pero no convenceréis» tan habitual dels pobles derrotats, dels jueus que, tot i les constants humiliacions i greuges, encara es creien protegits per un Déu just i redemptor. A ells, finalment, els va arribar el moment d’aprendre que la salvació no els cauria del cel, que ser bo no serveix de res si no tens pistoles.

És la mena de conclusions a les quals et condueix la intempèrie, la consciència de saber que ningú et protegirà, ni els líders als quals, no fa tant, hauries confiat la teva vida. Només així pots alliberar-te, preguntar-te per què hi ha coses que sembla que no es puguin dir en la teva llengua, per què, amb l’excusa d’un suposat major grau de civilització, els teus instints més baixos han estat eliminats, fent-te seguir els patrons de tota una llista d’individus castrats, acomplexats, incapaços d’assumir les conseqüències que envolten l’exercici del poder. El present és fosc, el futur, incert. Et queda, per tant, l’opció de mirar al passat i, si ho fas amb prou ganes, amb prou convicció, t’adonaràs que els dimonis són més o menys terrorífics depenent de la força de l'estat que tinguin darrere, que, no fa tant, la maldat i el català eren perfectament compatibles, que, a Albania, «katallani», encara vol dir monstre.