Una de les grans descobertes de la Catalunya posterior al 2017 és l’abstenció com a arma. L’abstenció pren un sentit polièdric i amplíssim, existencial, i l'abstenció electoral n'és només una de les cares, tal vegada la primera. L’abstenció consisteix a deixar caure, deixar passar, desinteressar-se del règim autonòmic no amb una actitud de derrota i malenconia, o d’odi i negació, sinó de distància i freda indiferència. Aquest és el primer pas abans de tots els altres. Res d’important es decideix a les eleccions, que són els moments en què el règim es revesteix, ritualment, d’una pàtina de legitimitat. Negar-li-la en aquest seu dia sagrat és gairebé un acte d’apostasia que pot remoure forces estranyes —d’aquí el neguit que senten els opinaires en ensumar la bèstia de l’abstenció, que és molt més real que l’espantaocells de VOX. 

La distància amb el règim pot ser física, com la dels catalans a l’estranger, o espiritual —o totes dues coses alhora. Cal que el deixem anar, tallant tot el que ens hi amarra; cada vincle és susceptible, com un tentacle subtil, de subjectar-nos i endur-se’ns a un abisme de desmoralització i cinisme. Cal que ens abstinguem i cerquem més política que la de la butlleta, més llibertat que la de triar entre tres o més opcions intercanviables, i més pensament que la propaganda que escampen els altaveus del règim. Si el sistema s’entén com una oligarquia, tant ens fa que governi un sector o l’altre. Tots els matisos de l’autonomisme es tenyeixen d’un sol color quan se’ls esguarda des de l’independentisme. Dir que si no votem els uns sortiran els altres, suposadament pitjors, és no entendre la dimensió del problema. És creure falsament que si uns no són els nostres, els altres ho han de ser per força. 

Pensar en aquesta abstenció com en un càstig és continuar atrapat a la gàbia, identificat amb els captors, continuar pensant en el ho tornarem a fer (el què?); creure inconscientment que Catalunya no té més personalitats que els arlequins dels platós televisius o els mítings; o que no hi ha més país que el que ha decidit la secular genuflexió davant Castella. L’ocupació d’una terra se subtilitza a mesura que hom s’allunya del moment fundacional de la violència més física.

La independència de Catalunya no va d’una acumulació de números, o d’un càlcul de percentatges, sinó de qualitat, de llibertat, de coses que no es poden mesurar, comprar, vendre ni votar, i que afloren primer en l’interior d’algunes persones que no tenen por de dir les coses com les veuen, les creuen o les senten. Després ve tota la resta. Més haurà fet per la independència Enric Vila com a individu aïllat, que centenars de milers de vots a qualsevol dels partits suposadament independentistes. És d’aquestes coordenades que provindrà l’alternativa. Cal tenir més fe en els corrents invisibles de la història dels pobles; Catalunya és més que els individus que la formen, és més que el que tu o jo puguem dir, pensar o fer per ella. 

L’autonomia no som nosaltres, no és nostra, no ens interessa. Hi ha en els insults a Pere Aragonès més autonomisme que en els seus discursos. Distanciar-se de tot això en tots els ordres és el principi de la llibertat. En aquesta revista hem defensat, els últims anys, una actitud vital d’oposició i de trencament en un sentit ampli, i no només polític. L’abstenció és un moviment de misterioses connotacions, l’autèntic abast del qual només es podrà veure un cop hagin passat els anys de reflux del Procés i copsem què ha quedat dempeus i què s’ha escolat en el tèrbol torrent de la història. Intentar proposar alternatives electorals és lloable, però no canviarà res en el curt termini. Les aigües estan massa baixes per poder nedar; l’anti-Procés que ha seguit al Procés és una força impossible de contrarestar abans no s’esgoti el seu cicle vital. En el mitjà termini, és evident que un dels camps en què jugarà el nou independentisme haurà de ser l'electoral, però tan sols en serà un més. Mentrestant, el que cal és una abstenció àmplia, començant per no votar en cap de les eleccions.