Ningú no sap què vol dir ser d’esquerres o de dretes. És molt fàcil dir-se’n o reivindicar-se’n, de l’una o de l’altra, però la definició no resulta, en absolut, fàcil. Alguns assenyalen la diferència com una qualitat moral, o un abisme que separa els bons dels dolents. Moltes vegades, els límits són tan difusos que depenen de l’observador i esdevenen, fins i tot, per a bé o per a mal, una qüestió sentimental o d’identificació, que és a la vegada intuïtiva, emocional i racional. Les idees, els valors, les actituds o fins i tot l’estètica que s’atribueixen a l’una o l’altra varien segons el temps històric i sovint es creuen, interseccionen o es contradiuen. De fet, la pròpia distinció entre esquerres i dretes, per molt que tingui un origen remot en la Revolució Francesa, és filla del segle que esclata amb la Gran Guerra. Per acabar d’embolicar la troca, tant la dreta com l’esquerra estan dividides en famílies de procedència i capteniment divers, que de vegades tenen principis o posicions contradictòries o, fins i tot, enfrontades entre si.

A Catalunya, la dreta nacionalista pot identificar-se a primer cop d’ull a l’entorn de la Lliga Regionalista o Lliga Catalana (1901-1936), Unió Democràtica de Catalunya (1931-2017) i Convergència Democràtica de Catalunya (1974-2016), els tres grans referents d’aquest espai polític al segle XX, amb antecedents en el moderantisme i el carlisme catalans, sorgits dels seus sectors més arrelats al país. Tot i tenir, així, uns antecedents armats —en les partides carlines i en els burgesos revolucionaris del primer liberalisme— la dreta nacionalista catalana s’ha caracteritzat des de la seva nebulosa conformació —després del fracàs de la Revolució de 1868 i la imposició castellana de la Restauració—, per la cerca del poder polític català i espanyol a través de la força de l’economia i de la cultura. 

Tanmateix, la dreta nacionalista mai ha existit per se, sinó que sempre ha format part d’un moviment més ampli: des del seu naixement en la Lliga de Catalunya (1887) i la Unió Catalanista (1891), la dreta nacionalista (o catalanista) va constituir un dels sectors del catalanisme polític. Malgrat les diferències ideològiques o religioses i les opinions sobre la participació i l’organització política, es compartia un pinyol doctrinal, una cultura, unes relacions personals, una xarxa d’interessos i unes associacions més enllà dels partits. El tall de la guerra civil del segle XX —que va dividir els catalans entre esquerres i dretes espanyoles i va destruir espiritualment i materialment el país— va suposar un punt i a part. La dreta nacionalista va quedar trinxada entre la persecució revolucionària, la col·laboració amb els sollevats, la repressió d’ambdós bàndols i l’exili. Els quaranta anys de franquisme van destruir la possibilitat d’una dreta nacionalista catalana i no és fins ara que en sembla possible la restitució. No assenyalo res de nou si afirmo que, per molt que hi hagués catalans entre vencedors i vençuts, la derrota de 1939 va afectar Catalunya col·lectivament, i constitueix un daltabaix només comparable a la derrota del 1714.

L’observació del passat permet reivindicar tradicions diverses, criticar-ne les idees o les estratègies equivocades i sintetitzar-ne un nou programa que les superi, amb una interpretació històrica que ens doni força. Ha passat en cada cruïlla, cada vegada que ha calgut refer un moviment polític des de Catalunya. És el que va fer Pujol, per exemple, quan va arrenglerar entorn seu una nova generació de catalans nacionalistes amb unes noves premisses, enriquint la pròpia tradició nacionalista i conservadora —combinant d’alguna manera la Lliga amb Estat Català— amb incorporacions de la revolució conservadora europea, sense renunciar a reivindicar figures com Macià o Tarradellas. Cambó i Prat de la Riba havien fet el mateix, igual que Guimerà o Aldavert, o Collell i Torras i Bages, més de mig segle abans. Hi ha precedents més antics en els primers brots de la renaixença romàntica i la Guerra dels Matiners, i d’altres que encara hem de descobrir. Com tantes altres vegades en la nostra història, la nova dreta nacionalista ha d’aspirar a tornar a liderar el país amb una nova manera de pensar, d’actuar i de fer, amb noves personalitats i organitzacions, que transcendeixin els marcs mentals, les idees, la sensibilitat i els raonaments caducs i esgotats. En l’ampit del país posterior al 2017, en què va es va tancar un cicle de gairebé un segle i mig, el del catalanisme, torna a imposar-se la necessitat d’una reflexió històrica profunda respecte de nosaltres mateixos i en relació amb Castella, França, Europa i Occident. Hem de mesurar la nostra acció no en mesos i anys, sinó, en dècades. 

Una de les claus del següent cicle polític és l’abandonament de l’intervencionisme hispànic, una de les inèrcies geopolítiques de Catalunya al llarg de la seva història. És paradoxal que, mentre en els discursos reclamaven independència, els partits del procés es presentessin a les eleccions espanyoles, n’omplissin les cambres legislatives i donessin un suport clau a governs centrals a canvi de res. La política que necessita Catalunya avui, com en tants altres moments després d’empreses hispàniques, és la concentració de les energies Catalunya endins. Necessitem recuperar tota la força per reordenar un país que duu anys sense ser dirigit com toca: per això el següent cicle polític és encara de regeneració i acumulació, de creació d’un poder català. Malgrat el seu desig d'independència, Catalunya forma part de l'Estat espanyol, motiu pel qual s'hi ha de relacionar: això no vol dir quedar atrapats en coalicions i pactes a Madrid —fruit d’eleccions— sinó establir una relació directa amb el govern espanyol, una que el miri de cara, que el confronti des de la particularitat d’una nació que és una mera comunitat autònoma sobre el paper, però té el poder soterrat d’una pàtria que continua existint tot i no haver pres una forma estatal estable els darrers tres segles. Concentrades les energies a Catalunya, cal reinventar-nos i aixecar noves formes d’autoritat.

Hi ha molt marge de transformació i de negociació en una autonomia i un Estat espanyol en crisi. Existeix un model econòmic nacionalista a implementar, i una reconfiguració de la despesa, dels impostos i reforma de l’administració que es pot encarar sense ser un estat independent. Catalunya fa molt temps que paga de la seva butxaca estructures podrides de corrupció d’abast autonòmic i estatal: les pujades d’impostos no impliquen millors serveis públics, sinó l’engreixament d’un sistema de xarxes clientelars que malbarata els recursos. Un dels fonaments de l’ordre establert a Catalunya és el saqueig dels diners dels catalans a través dels impostos i d’un model econòmic cada vegada més terciaritzat i precari, que genera diners per uns pocs —i no pels catalans— mentre arrasa la petita i mitjana empresa locals, desequilibra la demografia del país i anul·la la capacitat política i cultural de la classe mitjana, la columna vertebral de Catalunya. Abaixar els impostos, transformar dràsticament el model turístic —a través de taxes i de regulació— i la immigració relacionada —a través de formes indirectes mentre no tinguem competències—, però també pressionant el govern espanyol i la UE, ha de ser una prioritat per la nova dreta nacionalista. Així, s’alliberaran energies per a la reconstrucció del país. No és la primera vegada: Catalunya s’ha fet, els darrers tres segles, des de la pròpia nació i sota un estat que mai no ha sentit seu del tot. Guanyar marge significa generar, espontàniament, maneres d’omplir els buits i els problemes existencials que encarem avui, començant pel de la llengua catalana.

Per molt que l’hegemonia del liberalisme progressista tanqui un cicle a nivell mundial i la dreta es reinventi a tot Occident, a Catalunya la transformació de les dretes es troba a les seves beceroles i, de fet, aquest procés ha de ser observat amb molta distància i reserva. La majoria dels discursos i idees que genera la nova dreta occidental provenen de tradicions que han tingut estat durant segles o bé en tenen en l’actualitat i que polaritzen de maneres que no ens interessen als nacionalistes catalans. Malgrat els seus molts aspectes positius, fa temps que Aliança Catalana i Junts han començat a promoure uns discursos centrats en la defensa dels valors d’una Europa que durant anys ha estat còmplice del genocidi que el poble català ha patit a banda i banda del Pirineu. 

És cert que els anys del Procés van consolidar una esquerranització del discurs públic que ja venia dels anys del Tripartit i que va dur els intel·lectuals de la dreta a deixar de marcar perfil propi per començar a adoptar els marcs mentals, la retòrica i l’estètica de les esquerres. Ara bé, allunyar-se d’aquestes propostes febles i incompatibles amb l’existència d’una dreta nacional efectiva —que no ha existit, com a mínim, el darrer quart de segle—, no han d’implicar abraçar sense miraments idees que no només són estranyes al poble català i la seva tradició, sinó que l’allunyen dels seus objectius nacionals. Per nosaltres, que no en tenim, la crisi dels estats nació que ens ocupen no és pas una tragèdia, sinó una oportunitat, i l’estratègia s’ha de construir des d’aquesta realitat particular nostra. Sent catalans ens podem adonar amb més facilitat que la nostàlgia de temps pretèrits, sempre millors, no encaixa en molts aspectes amb la nostra història recent —si som on som és per un passat concret—, i que voler-ne la tornada és, a banda d’impossible, perillós, i asfalta el camí als nostres enemics tradicionals. La dreta catalana ha de ser cauta i prudent amb els canvis, com mana el bon conservadorisme: la nostra crisi existencial no ha de ser diagnosticada de la mateixa manera que la crisi de l’estat nació espanyol —que, de fet, és una crisi de l’hegemonia de Castella. I davant les amenaces de la globalització, els fluxos massius —turisme i immigració— i l’emergència de religions polítiques organitzades amb capteniments diametralment oposats als dels catalans —com el salafisme i moltes formes d’evangelisme—, Catalunya ha de fer una anàlisi pròpia des de la seva realitat i tradició, sense grans evocacions i estridències. Per molt que s’hagi de parlar d'immigració, demografia i seguretat, convertir aquests temes en l’eix central de la pròpia proposta electoral, com si es tractés d’un matís o una qüestió de gestió, és una forma de derrotisme, d’acceptació del marc autonòmic. El replantejament és necessàriament més profund que les xifres o els números, que els partits, les eleccions, les associacions o les revistes existents.

Les guerres culturals promogudes per la nova dreta occidental corren el risc d’exercir una influència similar a la que l’internacionalisme marxista primer i el liberalisme globalista després han exercit en l’esquerra catalana, que ha acabat més preocupada i mobilitzada pels problemes de Palestina, que pels que afecten les nostres ciutats i viles. Parlar d’extrema esquerra, fer servir el terme woke com els progressistes fan servir feixisme, assenyalar suposades no-go zones, clamar per intervencions de l’exèrcit o posar el crit al cel de la manera que ho faria un madrileny, un parisenc o un berlinès, o fer crides a salvar la civilització cristiana, no ha de ser l’objectiu dels catalans, com no ho ha de ser acabar amb la guerra de Gaza, els estralls ecològics a l'altra banda del planeta o la pobresa al tercer món. Prou feina tenim a casa els propers anys per anar a treure les castanyes del foc als altres, i de retop acabar fent política espanyola per passiva. Però prou feina també tenen els altres com per venir-nos a resoldre els problemes per nosaltres. Un avís per a la dreta més radical: els catalans som europeus sense necessitat de reivindicar-nos-en amb gestos grandiloqüents —que són directament proporcionals a la buidor, la falta d’imaginació i de raonament i la desesperació— ni haver de salvar res més que a nosaltres mateixos. Tota proclama que segueixi corrents globals i que no parteixi de la nostra terra té el perill d’arrossegar-nos, amb la seva força, a acabar lluitant batalles a Washington, a Brussel·les, a Madrid, o a Kíev mentre el nostre país continua ensorrant-se.

Tothom qui vulgui salvar qualsevol cosa ho farà així, partint de la seva realitat immediata i concreta, i no pas a l’inrevés. Sense esperar que votant una persona o un partit, o guanyant unes eleccions, ja estigui feta la feina. Ni pensar que amb ser contrari a alguna cosa i desmentellar-ne les estructures n'hi ha prou per bastir un projecte alternatiu, que costarà temps i esforços de realitzar. Cal tenir ben present que ser català és un combat espiritual, cultural i polític permanent, i no acaba ni en unes eleccions ni amb la independència del país. 

És per tot això que una dreta nacionalista ha de reivindicar l’ètica, la tradició i l’ordre com a marc general per garantir la llibertat i la prosperitat dels catalans, com a punt de partida. S’ha d’interioritzar que els propers anys no aniran d’independència, sinó de reconstrucció i de replantejament d’altres qüestions, com la demografia, la seguretat, el contracte social entre generacions, els valors o l’estat del català —qüestions que, de fet, hauríem d’afrontar igual en cas d’independència. Però també hem d’entendre que encarem un període de crisi de model de l’Estat espanyol, tant a nivell territorial, com pel que fa a les seves elits, cada dia més polaritzades, uns esdeveniments que només tenen lloc cada mig segle. Això és una oportunitat i un risc, perquè de la mateixa manera que l’esquerra espanyola voldrà portar als progressistes catalans al nou front d’Aragó, no seria estrany que les seves nèmesis polítiques intentin seduir els catalans d’ordre, i que amb discursos sobre la civilització occidental, cristiana o europea, acabem defensant Ceuta i Melilla, enviant de nou voluntaris catalans al Marroc o a Madrid o abraçant-nos, per un motius suposadament religiosos o civilitzacionals, amb gent que en tots els altres aspectes de la vida no té res a veure amb nosaltres. 

De vegades costa no repetir el que diuen altres, amb el soroll ambiental que ens arriba dels canvis que s’estan produint als països del món. Però davant de tots els cants de sirena dels uns i els altres, hem de continuar centrats i ancorats a Catalunya i partir del que ens és immediat, tot articulant el discurs cap amunt, cap a altres esferes, però partint de la catalanitat.