Pocs sectors econòmics generen tanta controvèrsia com el turisme. Si comparem l’atenció que genera amb el seu pes en l’economia catalana, només un 12% del PIB i entre un 13% i un 15% de l’ocupació (depenent de l’època de l’any), ens adonarem que es tracta d’un protagonisme absolutament desproporcionat. De ser considerat la gallina dels ous d’or a passar a ser tractat com l’origen de tots els mals, guanyant-se una mala premsa que, en part, està justificada. La problemàtica del turisme és prou rellevant per dedicar-li un article sencer, ja que té unes implicacions nacionals importantíssimes. En les següents línies em proposo d’explicar quina hauria de ser l’aproximació del nacionalisme català a aquest fenomen, una proposta pròpia i autocentrada, per tal de no quedar atrapats enmig de la retòrica de dretes neoliberals i esquerres populistes.

La problemàtica del turisme rau en l’impacte (negatiu) que aquest genera. D’una banda, hi ha les externalitats directes, com ara la saturació de l’espai públic, l’augment dels preus dels establiments en zones turístiques, així com la remodelació del comerç (orientat al turista), el soroll i l’incivisme (en el cas del turisme de borratxera) i la despersonalització de l’entorn. Entre les externalitats indirectes podem trobar l’encariment de l’habitatge pel transvasament cap a l’ús turístic (reducció de l’oferta d’ús residencial) per la seva major rendibilitat, o també l’estacionalitat i la precarietat de les feines generades que, per la seva naturalesa, acaben essent en gran part ocupades per estrangers receptors nets de l’Estat del Benestar. A la pràctica, la progressivitat dels impostos i l’accés als serveis públics actuen com una subvenció encoberta al sector: el contribuent compensa la precarietat del treballador, essent l’empresari el més beneficiat en última instància (que pot oferir feines estacionals amb sous baixos i males condicions horàries). Existeixen altres externalitats indirectes, com podrien ser la delinqüència i la proliferació de màfies lligades al narcotràfic, però especialment rellevant és l’efecte crowding-out, desviant capital del sector productiu cap a l’immobiliari, de caràcter rendista. Si el turisme permet que invertir en un hotel sigui més rendible que fer-ho en una fàbrica, el creixement d’aquest sector pot, efectivament, contribuir a la desindustrialització.

S’ha dit sovint que Catalunya és un país sense recursos naturals, ja que no disposa ni de petroli, ni de gas, ni de minerals preuats. Això no és cert, primerament, perquè avui dia la tecnologia permet traduir les hores de sol i el vent en energia elèctrica; Catalunya és importadora d’energia per manca de voluntat política. A més a més, el desenvolupament del sector turístic és també conseqüència de l’explotació d’un recurs natural: la bellesa dels nostres paisatges (especialment, 300km de platja) sumada al bon temps. Tot i no ser d’origen natural, els atractius culturals (arquitectura, gastronomia, paisatges urbans) són en part exògens (no han estat creats per la generació present) i es podrien considerar un recurs explotable. De fet, el turisme, entès com l’exportació de serveis, és una de les principals activitats exportadores de Catalunya. Una prova que el turisme rau en l’explotació d’un recurs és el fet que la «indústria» turística no es pot desenvolupar a qualsevol lloc, ja que requereix algun tipus d’al·licient. Casos com Las Vegas, on es crea un atractiu turístic del no-res, són una rara avis. Partint d’aquest marc, és a dir, de considerar el turisme l’explotació d’un recurs natural, fa temps que penso en els paral·lelismes de la problemàtica en qüestió amb l’anomenat Dutch disease (malaltia holandesa). La malaltia holandesa és un concepte econòmic, batejat així per The Economist el 1977, que descriu els efectes negatius que pot tenir un augment sobtat dels ingressos procedents de l'explotació i exportació d’un recurs natural sobre altres sectors de l'economia, especialment el sector manufacturer i exportador no relacionat amb el recurs natural. L’origen del terme es remunta a 1959, quan es van descobrir unes grans reserves de gas natural a la província de Groningen (Països Baixos). L’explotació d’aquest recurs natural, mitjançant una concessió, va generar un fort increment dels ingressos en divises i una apreciació de la moneda nacional, perjudicant així la resta de sectors productius del país, com la indústria manufacturera. A més, la inversió i els inputs (treball i capital) es van concentrar en el sector emergent en detriment de la resta de sectors. En conseqüència, la troballa del gas natural va acabar perjudicant fortament la competitivitat dels sectors productius, va causar una forta inflació i va resultar en una economia menys diversificada, més vulnerable. Al món s’han viscut casos similars de malaltia holandesa, com a Veneçuela o a Nigèria amb el petroli. El resultat sempre ha estat la desindustrialització, l’augment de la dependència del sector emergent (l’explotació del recurs descobert) i fins i tot l’increment de les desigualtats entre empreses, regions i individus, ja que els beneficis estan menys repartits. 

Vist l’efecte devastador que pot tenir l’explotació d’un recurs sense una bona gestió al darrere, els paral·lelismes amb el cas del turisme són més que evidents. De fet, tal i com acostuma a passar quan tenim una bona idea, fent recerca per aquest article vaig constatar que aquest paral·lelisme ja havia estat estudiat prèviament, sota el nom del beach disease (malaltia de la platja). En aquest cas, per tant, la platja (i la resta d’al·licients associats) seria el nostre gas natural. Una explotació sense control dels atractius turístics del nostre país genera un encariment general dels preus, fent-nos menys competitius, alhora que desvia recursos (treball i capital) de sectors productius com la indústria cap al turisme, sobretot cap al seu mercat immobiliari. Tal i com demostren diversos estudis tant de la Generalitat com de la Universitat Rovira i Virgili, la presència de la indústria està lligada a una major cohesió social, mentre que el turisme massiu correlaciona amb la desigualtat. Paradoxalment, l’explotació del nostre recurs més preuat (la bellesa i atractiu del nostre país) està tan mal gestionada que els salaris del sector són un 22,2% més baixos que la mitjana. En el cas de l’explotació del gas natural als Països Baixos, almenys els sous al sector estaven per sobre de la mitjana. Segons un estudi del Departament d’Empresa i Treball, existeix una clara correlació negativa entre percentatge d’afiliats a la Seguretat Social al sector turístic i la renda familiar del municipi; correlació que esdevé més evident en els municipis del litoral (turisme de sol i platja).

Tenint en compte tot això, és comprensible que hi hagi qui proposa la destrucció completa del sector turístic. Nogensmenys, la lliçó holandesa no és que cal prescindir de l’explotació d’un recurs natural, sinó que cal fer-ne una bona gestió, amb una important intervenció pública, per tal que generi riquesa d’una manera sostenible, repartida i consistent. El contraexemple del mal holandès el trobem a Noruega. Després d’haver descobert grans reserves de petroli en aigües nacionals, per tal d’evitar aquesta maledicció dels recursos naturals, Noruega va aplicar un seguit de mesures que caldria tenir en compte. Primer de tot, la creació del Statens pensjonsfond utland (Fons Governamental de Pensions Global) el 1990 per invertir els ingressos dels excedents del sector petrolier noruec a l’estranger, evitant així l’apreciació de la corona noruega. D’aquesta manera, limitava la dependència de l’economia dels ingressos del petroli, alhora que bastia una eina potentíssima d’estalvi intergeneracional perquè, fins i tot havent-se exhaurit les reserves, les generacions futures poguessin gaudir-ne dels beneficis. A més, actuar com a gran fons d’inversió internacional permet els noruecs tenir poder de decisió en grans empreses mundials on hi tenen capital, maximitzant així la seva influència política —tenint en compte que és un país amb menys de 6 milions d’habitants. Addicionalment, Noruega aplica una estrica regla fiscal segons la qual només una petita part (aproximadament el 3%) dels rendiments anuals del fons pot ser utilitzada en el pressupost estatal. Això evita una dependència directa dels ingressos del petroli en les finances públiques. Essencialment, Noruega gestiona l’economia petroliera com un sector a part, amb poca interacció directa amb l’economia general. D’aquesta manera, s’evita el desplaçament de recursos (treball i capital) cap al sector del petroli, que és una de les causes de la malaltia holandesa.

Arribats en aquest punt, la pregunta del milió és la següent: si no hem de prescindir del turisme, quina és la manera correcta de gestionar-lo? Com es traslladaria la lliçó noruega en el cas del turisme a Catalunya? La reconversió turística ha de passar, primerament, per una reducció de l’oferta, ja que la situació actual és de sobreexplotació i ineficiència, pel gran volum d’externalitats. Una proposta interessant és la presentada per l’economista Miquel Puig, per al cas de Lloret. «La reconversió del turisme de sol i platja català, igual que la reconversió industrial dels vuitanta, no pot consistir sinó en una reducció de la capacitat alhora que en una millora de la capacitat restant». Així doncs, la proposta consistiria en la reducció d’un 24% de les places hoteleres, centrades en aquelles de baix valor (de 2 estrelles o menys). El mecanisme seria l’adquisició d’aquestes places, enderrocar-les i urbanitzar-hi, fent que les places restants ho financessin mitjançant un IEET (impost sobre les estades en establiments turístics). L’oferta hotelera a Lloret, i a gran part del país, està dimensionada per al pic de demanda (agost) de tal manera que la majoria de l’any existeix una sobrecapacitat, mantenint actius ociosos (sense rendiment). 

Reduint l’oferta, en temporada alta els preus haurien d’absorbir l’increment de la demanda —no pot venir tothom, que vingui qui pagui més— augmentant així els marges. L’IEET, per tant, es nodriria d’aquests marges majors, mantenint uns certs beneficis hotelers, de manera que la proposta sigui factible políticament i generi menys reticències. Evidentment, redimensionar l’oferta hotelera actuaria com a efecte dominó, redimensionant també la resta de serveis associats (restauració, oci, serveis turístics...). El meu punt de vista és que, en funció de cada cas, l’ús dels hotels adquirits per l’administració podria tenir destinacions diferents: remodelats per a habitatge de protecció oficial, enderrocats per a oxigenar l’espai públic amb parcs, creació d’edificis d’ús públic... El més rellevant de l’operació és que, a diferència del que succeeix actualment, l’impost turístic serviria per a la reconversió del sector i no pas per a la promoció d’aquest. Un altre efecte importantíssim seria la desestacionalització del treball. Tal i com mostra l’estudi, l’ocupació en hotels correlaciona a la perfecció amb el nombre d’empleats en aquests. Això ha provocat que Lloret hagi d’importar mà d’obra de manera recurrent per a la temporada alta, normalment estrangers, havent gairebé triplicat la població en 30 anys i esdevenint el municipi més pobre de Catalunya. Fixant un topall a les places hoteleres, redimensionades per tal que assoleixen la plena ocupació no només la primera quinzena d’agost, sinó més de mig any, els llocs de treball generats tindrien un caràcter menys temporal, i per tant menys precari. Concretament en el cas de Lloret, la dicotomia seria entre la situació actual, de 4.000 empleats en el punt àlgid (i efímer), o una reconversió amb 2.500 empleats fixos. 

De fet, amb l’augment dels marges en temporada alta, seria factible mantenir tots els treballadors com a indefinits fins i tot en temporada baixa. Al capdavall, moltes empreses mantenen treballadors ociosos en períodes de baixa activitat i tot i això els contracten com a indefinits. Per què hem de permetre que el sector turístic sigui una excepció? L’estacionalitat s’ha de reduir i també s’ha d’internalitzar, ja que sempre serà impossible mantenir una demanda turística constant al llarg de l’any: és l’empresa qui ha de gestionar aquesta demanda, no el treballador. Un bon exemple és el cas d’un amic mallorquí, els pares del qual obrien el restaurant sis mesos a l’any, i la resta no treballaven. Ells mateixos, com a propietaris del negoci, es gestionaven els ingressos, ja que la demanda que atenien era estacional. La figura del fix-discontinu (un frau en tota regla) o l’abús del contracte temporal carreguen al treballador el que pertoca a l’empresa. Això provoca que el sector turístic no generi feina per a famílies catalanes arrelades, que defugen la inestabilitat i la precarietat del sector. La reconversió del turisme passa inexorablement per la reducció i remodelació de l’oferta, però també per la promoció de convenis laborals i, molt especialment, l’augment del salari mínim (que idealment hauria de ser competència catalana). Perquè això sigui possible cal desempallegar-se de la idea absurda que el turisme ha de ser democràtic (sic), accessible a tothom. Els nostres recursos els hem de vendre al millor postor, minimitzant costos. El turisme no és un dret humà. Vendre els nostres atractius a baix preu denota manca d’autoestima.

Existeixen altres punts en els quals caldria incidir per a una reconversió turística completa, més enllà del cas de Lloret (que és extrapolable a tot el turisme de sol i platja):

- La principal via d’entrada del turisme és l’aeroport. Com vam comentar en un podcast, que El Prat s’hagi especialitzat en el low-cost és una acció premeditada de l’Estat espanyol, que va boicotejar la viabilitat d’Spanair, una aerolínia catalana que hauria pogut compensar la manca de control aeroportuari, sempre supeditats a Barajas. Es fa complicat pensar en la reedició d’un Spanair que foragiti el quasi-monopoli de Vueling, i més llunyà es veu l’horitzó del control directe de l’aeroport, sigui per traspàs de competències o per independència. No obstant això, aquesta hauria de ser una trinxera política: la seva importància és cabdal.

- D’altra banda, pel que fa als polèmics apartaments turístics, caldrien mesures dràstiques en les anomenades zones tensionades, aquelles on el mercat d’habitatge està saturat. Ja hi ha estudis que demostren que la presència d’aquests apartaments augmenta el preu del lloguer, ja que, al cap i a la fi, l’existència de pisos turístics propicia el transvasament d’oferta d’ús residencial a oferta d’ús turístic. La meva proposta en aquest sentit no és ambigua: cal prohibir-los allà on competeixin amb el mercat d’habitatge residencial. De la mateixa manera que Noruega, per evitar la malaltia holandesa, ha separat clarament el sector petrolier de la resta de sectors, a casa nostra hauríem de separar el sector turístic de l’immobiliari d’ús residencial. Alternativament a la prohibició, es podria optar pel model d’adquisició, comentat anteriorment, finançat pel propi sector mitjançant un IEET elevat. Aquests apartaments adquirits podrien reconvertir-se en habitatge de protecció oficial (adjudicats amb criteris d’arrelament) o bé, en el cas de blocs sencers, ésser enderrocats per a oxigenar l’espai públic.

- El turisme interior també mereix ser repensat. Certament, és menys perjudicial per al país: menor estacionalitat i els beneficiats (oferta i demanda) són catalans, amb l’afegit que té un component cohesionador. Malgrat això, les segones residències suposen un greu problema per a l’accés a l’habitatge residencial en algunes comarques, especialment al Pirineu, on més del 60% són segones residències (llits freds, actius ociosos). Mentre que la demanda de primeres residències és finita, car depèn del nombre de llars existents, la demanda de segones (i terceres...) residències és infinita, ja que n’hi pot tenir qualsevol persona, independentment d’on visqui. En aquest sentit, una bona gestió la podem trobar a Suïssa amb la Llei Weber (Llei sobre les segones residències), promoguda per l’ambientalista Franz Weber i votada en referèndum el 2012, que limita al 20% el percentatge de segones residències. En el cas dels municipis que superen la xifra, se’n prohibeix la construcció de noves (amb l’excepció de la renovació o transformació d’edificis existents en segones residències, sempre que compleixin certs criteris arquitectònics o històrics). Protegir el nostre patrimoni natural i assegurar habitatge assequible a famílies catalanes arreu del país ha de ser una prioritat nacional. Mesures com aquesta són un bon exemple a seguir. Per a dur-ho a terme, és necessària una forta convicció i valentia política per afrontar-se a lobbies de la construcció i del sector turístic.

En definitiva, la reconversió turística és una peça clau per al canvi de model econòmic que ens permeti recatalanitzar el país i enriquir-lo, valgui la redundància. Catalunya és un país ric en recursos tangibles i intangibles que han estat prostituïts, gestionats contràriament a l’interès nacional. Estimar el país passa per replantejar el turisme, pel tal d’ensenyar al món que no som una terra inerta i sense ànima, sinó una nació orgullosa amb uns entorns naturals i humans magnífics. 

L'article està il·lustrat per l'artista Marc Longan.