Catalunya ha viscut uns canvis demogràfics sense precedents des de mitjans del segle passat. Malgrat no comptar amb un estat propi, el nostre país ha tingut una certa capacitat d’integració i assimilació. Tanmateix, i sense que s’hagi de fer repicar les campanes per una eventual mort de Catalunya, és un fet que els catalans ja no som majoritaris demogràficament i d’aquí poc ho notarem encara més en els resultats electorals. 

Durant molt de temps s’ha censurat qualsevol debat sobre la qüestió i això ens situa en una cursa a contrarellotge. Tothom qui vulgui que els catalans esdevinguem majoritaris a Catalunya, sigui quina sigui la seva ideologia, ha de començar per admetre que ens cal una moratòria migratòria. Com a nova aportació a la reflexió sobre la qüestió de la immigració a Catalunya, els editors d’Esperit presentem un decàleg de mesures i idees possibles que aborden el tema. Tot i estar formulades per independentistes, bona part de les propostes no requereixen un estat per ser impulsades. De fet, es podrien dur a terme des de la mateixa Generalitat autonòmica, aprofitant competències exclusives en educació, llengua, habitatge i integració (articles 118, 138-143 de l'Estatut) o des dels municipis.

Les mesures que proposem són:

Punt 1. El català, requisit i element dissuasiu. Hem d’assegurar el compliment real de l’exigència del coneixement i ús del català, idealment als nivells C1 o C2, especialment en l’àmbit de l’ensenyament i la sanitat. Cal fer complir a través d’inspeccions i de tots els mecanismes de què disposa l’administració catalana el coneixement i ús del català en el cas dels treballadors de la Generalitat. En la mesura del possible, cal incentivar i obligar les empreses privades a optar per demanar coneixements de català als seus treballadors i exigir que concessionaris i contractistes de l’administració tinguin el català com a requisit. És fonamental no regalar el certificat del nivell C1 amb el graduat de secundària, sinó exigir un examen específic per acreditar-lo. 

S’han de detectar els àmbits laborals qualificats en què s'importa molta mà d'obra, especialment llatinoamericana. En el cas de la sanitat, cal insistir un cop rere l’altre en el perjudici que suposa el districte únic universitari. Tot i que ja s’ha votat un cop (març del 2026) a favor de crear un districte propi i la proposta ha estat tombada pel PSC, s’ha d’aprofitar qualsevol canvi en la correlació de forces parlamentàries per aconseguir-lo. Ni tan sols els votants dels partits espanyolistes a Catalunya se’n beneficien perquè els seus fills també en queden fora o són atesos per metges de dubtosa qualificació. A curt termini, es pot afavorir un sistema en què el pacient pugui triar la llengua en què vol ser atès pel metge per garantir el dret dels catalans a ser atesos en català. També podria incloure’s el criteri lingüístic en la valoració del personal sanitari i, en general, qualsevol treballador de la Generalitat (evidentment, les valoracions negatives reiterades haurien de tenir conseqüències). 

Cal reclamar el nivell B2 de català per a la primera autorització de permís de residència i treball i un C1 per a la seva renovació al cap de 3 anys. Amb aquesta mesura l’efecte seria immediat i dissuasiu per a molts immigrants que parlen castellà i no volen aprendre català. A més, aconseguiríem que els que acaben residint al nostre país hagin demostrat un interès per aprendre català, fet que comporta ja d’entrada més altes possibilitats que l’acabin aprenent. 

Finalment, s’hauria de promoure una «Carta de Compromís amb la llengua i cultura catalanes», un contracte simbòlic per tots els immigrants que encara arribin a Catalunya a fi de fer-los conscients de la situació lingüística i nacional del país. Ningú ha de tenir l’oportunitat de fingir que no sap què passa on viu. 

Punt 2. Endurir els requisits per l’accés a recursos públics (ajudes, sanitat…) i auditories per identificar xarxes clientelars que potencien l’«efecte crida». Tant al nivell de la Generalitat com al dels municipis cal repensar les condicions i topalls de les diferents ajudes disponibles. Les ajudes actuals afavoreixen el treball precari i sense contracte i famílies que no poden mantenir-se per elles mateixes i depenen completament de l’administració. A més, promouen que l’administració compensi la precarietat estructural d’aquesta immigració amb fons públics. Això és injust i empobreix encara més els catalans que han de pagar més impostos per cobrir les externalitats del model econòmic i polític vigent. A la vegada, reben menys serveis o de menys qualitat i es veuen forçats a pagar escoles concertades i sanitat privada per compensar la caiguda de la qualitat dels serveis públics.

Idealment, s’haurien de fer auditories per identificar quines polítiques generen un efecte crida i suprimir automàticament els ajuts a immigrants sense arrelament ni contracte laboral regulat. Si no es troben les maneres directes o indirectes d’endurir els criteris, s’hauria de proposar un escenari d’eliminació generalitzada d’ajuts —atès que la gran majoria pels requisits demanats ja no arriben als catalans— i repensar el paper de les ONG que fan negoci amb la pobresa i la caritat mal entesa. A la vegada, cal perseguir amb inspeccions i multes els sectors econòmics que importin mà d’obra barata o il·legal en el marc d’un replantejament general de model.

Les úniques ajudes a famílies nombroses haurien de ser descomptes en l’IRPF segons el nombre de fills. Com que no es pot restringir a catalans, l’únic que es pot fer és que sigui disponible només per habitants amb ciutadania espanyola. Malgrat que és prou difícil en la conjuntura política actual, s’hauria de proposar condicionar l'accés a serveis socials a un itinerari d'integració lingüística i cultural a la catalanitat, validat per la Generalitat, tal com es fa al Quebec o Àustria.

Punt 3. Cal que, si el govern espanyol ho torna a proposar, els diputats catalans bloquegin la ILP de regularització massiva al Congrés dels Diputats de Madrid. Anar a Madrid només ha de servir per votar a favor de mesures que puguin beneficiar Catalunya, com ara restringir alguns ajuts a persones amb la nacionalitat o augmentar certs temps d’empadronament o revertir el Reial Decret aprovat aquest 2026 que dona accés complet a la sanitat espanyola, i per tant catalana,  a qualsevol que trepitgi terra espanyola. La Llei Orgànica sobre els drets i la llibertat dels Estrangers a Espanya és ara el principal element que regula l’entrada, l’acollida, les autoritzacions de residència i treball i els visats. Qualsevol política nacionalista i autocentrada que vulgui revertir la descatalanització de Catalunya ha de començar per demanar les plenes competències en gestió i legislació en estrangeria. De fet,  hauria de ser una prioritat pels polítics catalanistes, independentistes o no, molt més que no pas un eventual traspàs de Rodalies.

Punt 4. Actuar als municipis per dissuadir l’arribada de nova immigració. Cal aplicar la llei vigent per donar de baixa els empadronaments d'immigrants il·legals, les ocupacions, les sobreocupacions i els pisos pastera. Els diferents municipis catalans, que són els primers afectats de la gestió de la immigració, han de ser també els primers a oposar-se a subvencionar immigrants que no poden sobreviure aquí per si mateixos. Si no ho fa la Generalitat, els municipis han d’informar amb tríptics i altres materials els nouvinguts sobre les zones d’Espanya amb més capacitat d’acollida on tindran més oportunitats, ajudes, capacitat d’integració i no hauran d’aprendre català.

Punt 5. Estudiar la implantació d’alguna mena de doble xarxa escolar o estratègies d’agrupació d’infants i joves catalans. L’augment de la immigració internacional, afegit a la immigració espanyola anterior, ha minoritzat els catalans, fent gairebé impossible d’aplicar un sistema immersiu de conjunció en una única xarxa. D’una banda, hi ha mestres i professors amb interessos nacionals contraris, i els que volen aplicar una immersió real han de lluitar contra companys i direccions que es protegeixen entre si. De l’altra, en tant que sistema de conjunció, s’ajunten pares que sí que volen un model immersiu amb pares que no han triat la immersió en català pels seus fills i la dificulten o boicoten de diferents maneres. Així mateix, i pel que fa a l’ús informal del català, el que veiem és que només quan hi ha prou densitat de nens amb el català de llengua materna el català esdevé realment llengua de socialització en els espais no reglats i informals. 

D’alguna manera, ja sigui fent una doble xarxa escolar (en la qual el català sempre sigui obligatori i llengua vehicular en menor o major proporció en totes dues) o bé aprofitant l’autonomia de centre i flexibilitzant la tria dels pares d’escola, s’ha d’aconseguir que els infants catalans s’ajuntin i es cohesionin i puguin socialitzar en català. Fins i tot, cal insistir en raons pedagògiques que es presentin com a neutres i beneficioses per tothom per aconseguir que no es dispersin els alumnes catalans. 

Per causa dels possibles impediments que posi l’Estat espanyol, s’han de valorar iniciatives com les de XAFA (Xarxa de famílies pel català) que pretén crear espais segurs, d’alta densitat de parlants, per a nens catalans tant a dins com a fora de les escoles. La proposta, que ja s’ha presentat a Manresa a petició d’Avenç Nacionalista, s’ha d’anar escampant arreu de Catalunya. Tant des de la Generalitat com des dels ajuntaments es poden subvencionar i promoure entitats que tinguin criteris lingüístics i culturals netament catalans. Idealment, també s’hauria d’ajudar i potenciar aquells sectors de lleure i extraescolars que fan ús explícit del català i formen consciència nacional. 

Així mateix, dins del mateix sistema escolar públic, es podrien crear centres de referència nacionals, amb un mínim de densitat de catalanoparlants i amb currículum reforçat en història, geografia i cultura catalana i dotar-los de recursos exclusivament en català i avaluació externa. 

Punt 6. Retorn d’estrangers al seu país i retorn de catalans a Catalunya. Cal desenvolupar tant programes favorables al retorn de catalans residents a l’estranger i a la integració i assimilació la immigració catalanòfila com programes favorables al retorn d’estrangers al seu país. Catalunya no té les competències, ni per l’expulsió de delinqüents ni encara menys per la reemigració; però certes polítiques poden incentivar la població flotant i la menys arrelada a marxar. S’hauria de crear un programa de retorn assistit voluntari, tant per a adults com per menors d’edat sense familiars a Catalunya, gestionat per la Generalitat amb finançament europeu (Fons d'Asil, Migració i Integració), combinant incentius econòmics i cooperació amb països d'origen, a fi d’afavorir el retorn de la immigració als països d’origen. 

D’altra banda, cal tenir millors dades sobre els catalans a l’estranger:  sovint, quan se’n presenten les xifres s’inclou gent que ni tan sols ha nascut a Catalunya, és a dir, que es compten com a catalans immigrants que emigren a un altre lloc (quan en realitat tornen al seu país). Fet això, s’hauria de crear un programa per facilitar el retorn de catalans i els seus descendents, atorgant-los prioritat en l’accés als recursos públics i estimulant les empreses a la contractació en origen amb preferència pels catalans i els seus descendents. També seria interessant crear acords amb universitats catalanes per a la reincorporació de professionals catalans a l'estranger, amb incentius econòmics i acadèmics.

Punt 7. Política demogràfica integral.  Cal crear una Agència Catalana de Demografia i Cohesió Nacional per elaborar informes anuals i indicadors fiables que ens permetin fer una planificació demogràfica. Ens cal tenir dades molt més precises sobre natalitat i categoritzar-les bé. No només s’ha d’establir un criteri lingüístic, i superar el de lloc de naixement, sinó que cal un enfocament etnolingüístic i ideològic de cadascuna de les diverses comunitats que viuen a Catalunya.  És tan necessari saber la TFR de les dones catalanes, com, tot i ser lingüísticament el mateix, separar la de les castellanes, les sud-americanes i les d’altres països. Així mateix, cal desglossar les dades per ideologia, religió (quina i en quin grau) i en autopercepció nacional. A més a més, s’han de fer periòdicament enquestes per detectar possibles canvis en el desig o no de tenir fills entre aquests diferents grups. Totes facilitarien la previsió de les futures xifres de catalans en cada generació i permetrien polítiques públiques més eficients. 

Punt 8. Impulsar un model econòmic i polític que promogui l’interès nacional. Cal fugir del model de baix valor afegit que incentiva la immigració. Ni Hard Rock, ni Jocs Olímpics, ni macroprojectes especulatius: cal fugir del monocultiu turístic i d’altres sectors intensius en treball de poc valor afegit. La força econòmica de Catalunya es recolza sobre la petita i la mitjana empresa catalanes i una força de treball qualificada, que genera benestar i arrelament. L’administració ha d’eliminar traves burocràtiques a empreses emergents, PIMES i autònoms, fomentant la inversió en projectes productius i innovadors. Així mateix, cal eliminar l’impost de successions, que suposa un greuge comparatiu amb altres països d’Europa i desposseeix els catalans del seu patrimoni familiar, dificultant que es consolidi a Catalunya un poder econòmic de matriu catalana. Independentment de si és just o no, ara mateix és un impost que transfereix recursos de catalans a no catalans i, per tant, cal abolir-lo.

A més a més, s’han de fer inspeccions laborals reals i rigoroses que posin fi a tot un seguit de feines, copades sobretot per immigrants no qualificats, que incompleixen el conveni laboral (horaris, condicions laborals…). 

Així mateix, cal implantar criteris de preferència nacional en l’accés a recursos escassos com l’habitatge. Hem de garantir, tant per la via pública com a través d'associacions privades, que la propietat quedi en mans catalanes. Això vol dir que si cal s'han de negociar mesures amb l'Estat espanyol que limitin la compra d'habitatge a estrangers i posar requisits de residència o nacionalitat. També s’han de provar d’eliminar l’ITP en la compra de primer habitatge en mans de persones amb nacionalitat espanyola i s’han de revisar o eliminar impostos com el de successions. I, pel que fa al lloguer, calen mesures que no criminalitzin els petits llogaters ni que els forcin a vendre el seu habitatge per la inseguretat jurídica a la qual es veuen abocats. 

Els programes de contractació en origen han d’anar vinculats a l’aprenentatge de la llengua i altres criteris de compatibilitat cultural amb els valors de Catalunya, oferint vies per a la immigració legal catalanòfila als estrangers compatibles amb la nostra cultura catalana, europea i amb voluntat de naturalitzar-se a la nació catalana.

Per acabar, també fora bo reservar contractació pública per a empreses amb seu i propietat catalana i amb requisit lingüístic.

Punt 9. Assegurar la integració laboral de la població nadiua en tots els àmbits, potenciant i valorant socialment la Formació Professional i els oficis, a fi que no calgui immigració per cobrir aquests llocs de treball. Alhora, cal afrontar la realitat que, en alguns sectors no calen tants graduats universitaris, que el mercat no pot absorbir. En aquest sentit, és imperatiu reduir les aportacions públiques a places universitàries sense interès estratègic, afavorint que els joves que acaben la secundària facin una anàlisi econòmica de cost-benefici abans de triar carrera. Cal incentivar la formació laboral tant en els sectors que, per un factor generacional, es prevegi que aniran mancats de professionals en un futur, com en les noves feines que previsiblement caldrà cobrir a llarg termini. A més a més, cal prioritzar la tecnificació i automatització al sector primari, potenciant el talent agrícola autòcton.

Punt 10. Tolerància zero amb el crim organitzat i el blanqueig de capitals. Cal fer inspeccions econòmiques de negocis sospitosos de blanquejar-ne els beneficis. Cal crear una unitat de Mossos d'Esquadra especialitzada en aquest tipus de crims i dotar-la de recursos. Alhora, cal una coordinació entre el cos de Mossos d’Esquadra (els cossos antidroga), l’administració dels ports (monitoratge, avisos), el departament d'Economia (inspeccions de negocis fraudulents com els que inunden la Ciutat Vella de Barcelona) i també el de Justícia (més personal assistent i millor gestió de la documentació i espai a les presons). És necessari un esforç multidepartamental per perseguir l’economia submergida i els fluxos irregulars que només és possible amb un impuls polític des del govern de la Generalitat.