Des dels turons a l’altra banda del riu (1978, reedició el 2023) de Jordi Pujol no només és una obra mestra del nacionalisme català, sinó una nota força única i particular d’aquesta tradició. Mentre la majoria dels clàssics del catalanisme, caiguin més de l’esquerra o de la dreta, parlen dels fonaments de la nostra nació, de la seva història, d’un projecte polític per l’avenir i de qüestions relacionades, són molt més escassos els volums que miren endins i que parlen, directament, d’una espiritualitat catalana. Aquest és el sorprenent cas dels escrits de presó de Pujol, redactats durant la seva reclusió després dels Fets del Palau, entre mitjan 1961 i l’octubre de 1962. «Són escrits d’ira, de revolta contra la nostra —i la meva— condició d’homes vençuts, de poble oprimit. De revolta contra un heretatge injust. Però també són escrits d’esperança. I de fe».

Pujol, que va néixer el 1930, i, per tant, va experimentar en carn pròpia, d'infant, la darrera gran derrota de Catalunya, i va viure la seva joventut «esperant l’hora de reconstruir, de reconquerir la Pàtria perduda». Algunes frases ressonen profundament en l’actualitat perquè, de fet, l’obra de reconstrucció de Pujol i de la seva generació, empresa molt abans de la concessió de l’autonomia, resta encara per culminar. «Quina és la situació de Catalunya, avui? La d’un país intensament treballat per forces de descomposició, fruit de la mediocritat d’unes generacions i d’un moment històric, atiades, organitzades i curosament conservades per una situació política hostil. És un país abocat al precipici de la seva destrucció».

Qualsevol que patís la guerra i l’extermini de 1939, la repressió posterior, la por, la destrucció, l’angoixa, la desfeta total, el col·lapse d’un país i la seva ocupació militar va haver d’adaptar-se, per força, a viure d’una altra manera, diferent de com havia viscut aleshores. Molts van optar per plegar-se i van deformar-se per encabir la seva catalanitat en la nova Espanya de Franco —i això es va fer amb unes dosis insofribles de patiment físic i psicològic: «un dolor que jo no volia calmar amb la morfina de la resignació, sinó en la rebel·lió». Mentre a alguns aquesta prova els va ensorrar, a d’altres els va forçar a enlairar-se i volar més alt, fent-se valer de noves forces, nous estils, noves conviccions.

Quan Pujol va entrar a l’edat adulta, el país travessava un desert, una decadència, un buit general, el dels anys cinquanta. «Una decadència és quelcom d’interior que traspua per totes bandes», que es presenta arreu i enlloc, que s’escampa pel país i es fica molt endins, en la intimitat, però que sembla no tenir un centre, una clau de volta, un punt des d’on fer palanca per desempallegar-se’n. «Si la decadència no és aturada la llengua es convertirà en patuès, la densitat cultural del país minvarà, l’economia catalana quedarà decandida, els problemes comunitaris de tot ordre s’agreujaran, i moltes coses més, però sobretot l’home català quedarà disminuït. Serà un home prim, de poc pes, de poca alçada, encongit. Serà un pobre home». 

Les forces del país es trobaven disperses, disgregades. L'extermini físic d'una generació i l'exili de la precedent, sumats a la repressió, havia generat que molts catalans que es desentenguessin de la seva situació, de la seva condició. Aquests forats en l’edifici patri provocaven una sensació profunda d’intempèrie: «Estem mancats de protecció, perquè vivim al ras. Perquè tot el que en un país normal està al servei de la comunitat aquí conspira contra ella. Tot el que per definició ha de defensar un país i ha d’ésser l’aliat natural de la gent constructiva, no solament no defensa Catalunya sinó que sovint és justament pel seu conducte i la seva inspiració que ens arriben les males llavors i les influències destructives».

Davant l’adversitat, i la imminència de la malaltia terminal i de la mort, Pujol forma part d’una generació que no es rendeix i que decideix que es pot revertir una derrota total amb petites victòries, amb un sentit ascendent, amb el poder de la voluntat. «El qui escriu està en la línia del front. Com un soldat més. Amb el que calgui. Amb la ploma. Amb la paraula. També amb les armes. Amb la pròpia persona. Com el darrer soldat».

Del llibre de Pujol se’n poden subratllar paràgrafs sencers: «Cal predicar, a Catalunya, la grandesa, l’ambició i l’orgull. I cal crear una escola que ensenyi a deslliurar-se dels neguits, del dubte i dels complexos d’inferioritat. He dit la grandesa i entenc per això l’alta qualitat, la voluntat de ser els primers, la universalitat. He dit la grandesa i que ningú no somrigui! He dit la grandesa i no rectifico. En aquest somriure es veu ja la mediocritat de tanta gent nostra, que no ha trobat ridícul construir un dels millors, més bonics i més grans camps de futbol del món, però que somriu sorneguera quan es parla d’aplicar aquest mateix criteri ambiciós a la nostra indústria, a la nostra Universitat, a la nostra cultura, al nostre poble en general». 

En llegint-lo, és inevitable que vingui al cap la idea que tot el que es pot pensar com a revolucionari, fins i tot a Catalunya, ja ha estat pensat i dit abans: que si és una compensació d’esclau creure’ns moralment superiors, que si els catalans no volen despuntar per por a ser castrats, que si el combat a Catalunya no és físic, sinó eminentment espiritual. «Hem nascut sota el signe de la derrota. Més encara: sota el signe de la derrota permanent. Tan permanent que arriba a no notar-se. Que arriba a penetrar-nos totalment. Que arriba a fer-nos renegar, sense adonar-nos-en, “el rei que portem dintre”». El monarca interior a què fa referència Pujol és la transcendència, l’esperit, cercat en el camí interior, emergit després d’un treball de purificació per eliminar les noses, els llasts, els vicis, el que hi ha de desfet i de pútrid en nosaltres, el que ancora l’esperit i el subjecta, el que el limita, els rastres de l’ocupació i l’esclavatge. 

«Hi ha unes tares a l'ànima del nostre poble, unes tares que minen la salut de Catalunya. I que l’arrosseguen cap a una mortal decadència». Periòdicament alguns catalans senten una crida profunda d’aquest rei i abandonen desenganyats la tribu. S’endinsen en l’incògnit a la recerca d’aigua per saciar una set que no és d’aquest món —i, alhora, en trobar-la, revitalitzar amb ella la tribu moribunda. Pujol va anar a cercar un doll: «Vaig deixar una bona rastellera de petjades. Però, l’hauran seguida? ¿Algú més haurà emprès, després de mi, la ruta del mar?». Hi ha tothora un record profund, antic, de victòria, en els esperits dels catalans; forces a cridar, a desvetllar, a treballar, a alçar. Hi ha símbols enterrats. «I quan ja estava del tot a punt els companys, solemnement, li allargaren una vella espasa oscada. Una espasa que no servia per a res, però que era testimoni de l’imperi antic. Una espasa que no servia per a res, i ells ho sabien. [...] Se li acudí repetint mentalment les antigues cançons i les velles llegendes de l’oasi, que se sabia de cor. S’adonà que el que més el colpia, que el que de fet l’empenyé a desafiar el desert i els bandits i les serps verinoses, el fracàs gairebé segur, que el que de fet l’empenyé fou el que en elles hi havia de més misteriós: fou el mar, per ell quelcom de gairebé inintel·ligible, i l’imperi antic, pura fantasia per a homes nascuts en el si d’un poble secularment vençut i arraconat. [...] I ara ell comprenia que només essent sensibles a la crida del misteri i de la il·lusió del mar i de l’imperi, que només així el seu poble podria algun dia arribar a haver els dàtils carnosos».

Des dels turons a l’altra banda del riu és en gran part vigent perquè en el nostre tros de món fa més d’un segle que cada generació (re)comença amb unes circumstàncies semblants, arran de terra, perquè de la generació anterior, escapçada sistemàticament per la pressió de l’ocupació, no en ve una tradició, sinó la submissió. El problema de Catalunya no és que pensis o diguis unes coses, o vegis o no les anomalies i les malformacions, psicològiques i anímiques, que comporta viure en un país colonitzat. El problema de Catalunya és que hi ha gent que no es posa mans a l’obra, sinó que s’empesca maneres de continuar vivint fent veure que no passa res, conscientment o inconscient, o que fan mitjana amb aquesta ocupació i s’estrafan, es desfan, convertint-se en tot allò que havien assenyalat com a problemàtic, com a risc, com a amenaça. 

El jove Pujol era un autor amb una connexió forta amb la terra, amb un sentit de vocació i de missió. Hi ha un regust de muntanyes i de coses fondes i tel·lúriques en tots els seus escrits de presó. El seu estil és carregat, molt literari, i fa moltes voltes sobre les mateixes coses, amb moltes puntualitzacions i metàfores i sembla que t’estigui explicant una rondalla antiga a la vora d’una llar de foc. Són textos amarats d’una religiositat cristiana molt poderosa, gairebé mística, reconeguda en tot moment per l’autor. És la fe el que proporciona a Pujol la força per resistir i persistir, però que alhora sembla que li hagi de fer demanar perdó a pràcticament cada pàgina i considerar-se moralment bo per comptar-se entre els perdedors. Hi ha partícules d’eternitat en les seves paraules, perquè beu de tradicions molt fondes que li han estat transmeses a casa, a l’Església, i als llibres en què ha trobat els autors de la revolució conservadora europea. «Només perquè de petit vaig viure en un món de debò, en un món encara no del tot malalt que em va marcar i em va afaiçonar per sempre més, que per sempre més va fer de mi un home i no un intel·lectual, un home del poble i no un desarrelat, un lluitador i no un noi de casa bona».

El pes de la història recent, del 1939, és encara molt gran en ell. Però als textos no esmenta històricament res de concret a excepció de la caiguda de Lleida, la primavera de 1938, que és per ell un record, perquè les notícies van arribar a casa i les va sentir de viva veu. La derrota en Pujol és una memòria que es converteix en un llast, una marca, un pes insuportable. Als Turons de Pujol hi ha una barreja molt forta de moral derrotada, d’esclau, de victimisme i d’un anhel de transcendir-la. De vegades surt una part o l’altra, perquè el jove es debat entre la rendició i la superació, entre el cedir i el resistir, entre el deixar i el tibar. 

Pujol va publicar aquests escrits quan ja era polític, el 1978, però encara no era president de la Generalitat. Ja en aquell moment tenia una relació conflictiva amb el jove que havia estat i els escrits que havia deixat. Ha passat mig segle d’aleshores ençà i sembla evident quina de les dues pulsions, l'ascendent o la descendent, ha vençut l’altra. En la contraposició, l’un damunt l’altre, entre les siluetes del Pujol en acte, entre l’avui quasi centenari ancià i la seva trajectòria, i el jove, en potència, condensat a Des dels turons a l’altra banda del riu, hi ha la distància entre superar-se i acabar-se rendint, entre les altes aspiracions i les mitjanes, entre la perfecció i l’estrafer-se, entre la independència i l’autonomia, entre les virtuts i els defectes, entre el que s’havia de fer i el que s’ha acabat fent, tant hi fa si es creu, o no, que aquella generació va fer tot el que era a les seves mans. Cadascú pot treure’n les conclusions que consideri.