Com tantes altres vegades després d’un daltabaix, Catalunya va posar-se dempeus, mica en mica, després de la guerra civil del segle XX. El 1959 marca la data simbòlica d’inici de l’esclat seixantista, l’emergència d’una cultura definida de resistència a la dictadura, compartida per les esquerres i les dretes catalanes, que va fer renéixer el país de les cendres. Hi convivien matisos heterogenis; des del cristianisme progressista, renovat pel Concili Vaticà II, o una dreta conservadora aleshores en retirada, fins als més variats grupuscles maoistes o anarquistes a l’esquerra. En el seixantisme s'hi barregen dues tendències: la cultura de l'antifranquisme —que comença a emergir tímidament aquells anys, entre les vagues de Tramvies, els fets del Paranimf, la Caputxinada o la tancada a Montserrat contra el procés de Burgos— amb els Sixties internacionals: l’antimilitarisme, l’ecologisme, l’individualisme radical, una nova onada de feminisme i l’alliberament sexual —en suma, tot el que acabaria esdevenint el Maig del 68 amb París com a mirall. 

El seixantisme constitueix encara les arrels i la base de la cultura catalana hegemònica actual: s’observa des dels programes dels mitjans i els seus temes als formularis de subvencions o als discursos dels polítics. Representa potser l’última manifestació o expressió de l’esperit de les generacions nascudes sota el franquisme —en el buit que va deixar la massacre de la Guerra Civil Espanyola i la repressió, entre les dècades de 1940 i 1970— abans del seu esgotament col·lectiu. Reflecteix tot el que s’ha pogut fer i on hem pogut arribar, però també tot el que ha quedat per fer, tot el que no ha sortit bé i tots els buits que s’observen arreu en l’actual crisi existencial que travessen Catalunya i els Països Catalans. La cultura resistencialista va funcionar a Catalunya durant els anys seixanta i setanta, sota una dictadura totalitària que havia liquidat l’oposició, físicament, després de la guerra, i que mantenia una repressió feroç. Tanmateix, però, resistir té cada vegada menys sentit a mesura que s’allunya el moment fundacional de la violència i, als anys vuitanta i noranta, comença una etapa d’institucions autonòmiques en un món cada vegada més lliure. Amb l’entrada del segle XXI —i abans i tot—, però sobretot durant la dècada del 2010, en què l’objectiu ja no era resistir una dictadura, sinó establir un estat, el seixantisme va deixar de ser un marc útil per esdevenir un llast. Hem arrossegat els mateixos temes, els mateixos eslògans, la mateixa manera de veure el món, i hem donat les mateixes respostes a preguntes que cada vegada tenien menys a veure amb les de la dècada de 1960. Les limitacions reals d’una època han esdevingut avui unes limitacions heretades però imaginàries, que hem de superar si volem renovar la cultura catalana. Resulta evident que superar les premisses d’una cultura caduca no és una tasca gens fàcil. Però en assenyalar-ne l’existència i els principis i les seves contradiccions, i esbossar-ne els límits, hi ha el primer pas cap a la seva superació.

El seixantisme arrossega una visió moralista de la política en què sempre som, superbament, els «bons», davant d’un enemic «feixista», malvat, pèrfid, una mena de Mal absolut encarnat o una forma de Diable secular. Paradoxalment, ho fa mentre se situa en la posició de la víctima, del feble, de l’oprimit permanent, com si trobar-se entre els damnats de la terra o al punt més baix de la cadena tròfica ens atorgués algun premi o una mena de superioritat. L’objectiu és mantenir aquesta imatge, com si, inconscientment, es gaudís de l’esclavatge i de la falsa superioritat moral, que funciona com un narcòtic: en molts aspectes els traumes col·lectius funcionen com els individuals. Tanmateix, la política no es basa en la moral, o en els sentiments, o en la raó o en la riquesa, ni en una idea del que és bell o el que és just. La política té una dimensió pròpia, desvinculada de tot això, basada en la distinció entre amic i enemic, entre el que existencialment et pertany o t’ateny i el que no. La política és en essència un descarnat antagonisme. Triar els límits del que és teu, distingint «l’enemic», més enllà del que és bo o dolent, bonic o lleig, ric o pobre, és un acte eminentment polític: el primer de tots. Si no el fas, un altre el fa per tu; els buits de poder no existeixen. Una nova cultura política ha de basar-se en Catalunya com a subjecte, i entendre que Espanya/Castella i França són l’enemic polític fonamental dels catalans des de fa molt de temps, i nosaltres el seu. Evidentment, això ens situa dins d’uns límits i, necessàriament, delimita un nosaltres i exclou un «altre», del qual naixen una manera de ser diferenciada (una identitat), que a Catalunya es basa, sobretot, en una llengua i una cultura, la catalana. El centre de la vida, de la cultura i de la política és aquest: som nosaltres mateixos. 

Aquestes indefinicions i una concepció càndida del món expliquen la feblesa de la cultura catalana actual. En el món modern, la base de la política són els estats. El seixantisme, que hereta molts dels plantejaments de la tradició catalanista, té mancances teòriques i pràctiques a l’hora de parlar d’autoritat, de poder o d’estat. El catalanisme polític l’impulsen, en la dècada de 1880, els derrotats de la dècada anterior: sectors dels carlins i dels republicans federals, esclafats militarment per l’Estat liberal espanyol en consolidació. El catalanisme neix del fracàs del projecte d'una Espanya catalana i passa a proposar la institucionalització d’una nació catalana dins l’Estat per mètodes pacífics —apel·lacions al monarca, acumulació de poder econòmic, creació d’estructures administratives pròpies, manifestacions—, a l’espera d’intentar fer-se amb l’hegemonia estatal a través de la força dels diners i de la indústria. De fet, amb tots els matisos que es vulguin, no és gaire diferent del que ha intentat l’independentisme de la dècada del 2010, que n’és hereu. Però voler reformar un estat i voler-se’n separar, o crear-ne un altre, són dues coses diverses —fonamentalment diferents. 

El seixantisme va crear estructures de poder aprofitant les escletxes del franquisme, i té en l’Assemblea de Catalunya de 1971 la seva primera forma política, de la qual l’autonomia de 1980 n’és una continuació, no una ruptura. La institucionalització del poder seixantista durant la dècada de 1980 no va suposar una fita en el seu procés d’expansió, sinó el final d’aquest. L’autonomia va liquidar el dinamisme de la cultura seixantista i és per això que el poder català va demostrar-se, entre 2010 i 2017, però sobretot després, insuficient per garantir la pervivència de la nostra nació al segle XXI. Tot això ens situa en un nou context en què, com ha passat en altres moments de la història, cal crear un nou poder català.

Un primer pas pràctic del replantejament l'hem de fer en el terreny discursiu. Cal tornar a un realisme cru, desproveït de la falsa èpica i del misteri que ens ha acompanyat els últims anys. Cal defugir el llenguatge falsament combatiu o revolucionari, que empra metàfores i conceptes de la guerra per descriure qualsevol mena d’acció, gairebé com una compensació per dissimular l’absoluta falta de poder i de força. Hem d’esforçar-nos no per servir una visió universal, o un humanitarisme altruista —o esperar les moixaines o la salvació per part de ningú altre. El nostre destí és a les nostres pròpies mans i només ens té a nosaltres, i serà el que nosaltres reeixim a fer-ne. El nostre pol gravitacional és el nostre propi país i la seva pervivència. El nostre subjecte bàsic no és la humanitat, sinó la nació catalana en totes les seves expressions; i la defensa de la nostra llibertat, prosperitat, progrés i plenitud material i espiritual, el nostre interès. Tota la cultura, la tria a l’hora de repartir recursos públics, premiar o castigar, ha de seguir aquests criteris d’interès nacional i d’acumulació de poder català.  

Les cultures demostren la seva vitalitat en la mesura en què s’adapten al dinamisme dels nous temps. La manera que tenim els catalans d'aproximar-nos al món —des dels telenotícies fins als programes de cooperació al desenvolupament que impulsa el Govern o les noves pedagogies que han trinxat l’educació— pertany a una altra època. Una cultura política vetusta i fossilitzada ens impedeix entendre cap on vira el món i —encara més important— anticipar-nos-hi i sobreviure-hi. De fet, fins i tot es pot argumentar que el millor servei o aportació que Catalunya pot fer al món és reeixir en la seva pervivència, ser la millor versió de si mateixa, mantenir la seva manera d’entendre el món i de representar-lo. Per fer-ho possible, avui resulta imprescindible renovar la imatge que tenim de la nostra història i de nosaltres mateixos, i construir una cultura política nova i autocentrada que serveixi els interessos de la nació catalana. Una cultura nacional és forta en tant que enforteix els seus membres i els ajuda a explicar-se a ells mateixos i el lloc que ocupen al món. Ens trobem en el final d’un entreacte, en el principi d’una nova època. Cal que el seixantisme deixi pas a la cultura del món que neix.