Quan pensem en els moviments culturals que han construït dinàmicament Catalunya, ens venen al cap, ben segur, el Modernisme, el Noucentisme o la Renaixença. Cada època de la nostra història ha tingut el seu moviment cultural en el sentit més ampli i total del terme, incloent-hi totes les manifestacions de l’esperit del nostre poble. Alguns d’aquests moviments van servir per fer renéixer Catalunya després d’un daltabaix i d’altres, com a preludi de propostes polítiques amb entitat i ambició per renovellar el país. Les nacions, com els cossos, tenen les seves lleis i els seus cicles, i poden regenerar les seves malalties, guarir els seus traumes i recuperar-se de les més crues vivències. Sembla que ningú n’hagi de donar l’ordre; el país s’aixeca sol, es llepa les ferides i torna a posar-se a caminar. D’exemples, en tenim després de cada guerra perduda. Per alguna raó, de vegades potser aliena a nosaltres mateixos, tornem a dir les mateixes coses, superem les mateixes pors i encarem els mateixos problemes seculars. L’últim renaixement, que ens ha fet tornar a ser qui som després de la derrota i escapçament absolut del 1939, el podem anomenar, seguint la Marta Vallverdú, seixantisme.

Si La Pàtria d’Aribau —arbitrari però simbòlic inici de la Renaixença— és de 1833, el seixantisme té com a data inicial el 1959, coincidint, entre d’altres, amb la mort del poeta postsimbolista Carles Riba. Moltes altres coses van passar aquell any en què es complien vint anys, o una generació, del final de la Guerra Civil. El franquisme va canviar el seu aspecte i els seus dirigents, passant de l’hegemonia de la Falange i de l’autarquia a la tecnocràcia amb falsa il·lusió d’obertura de l’Opus Dei. Amb el Pla d’Estabilització culminava una fase d’integració en el bàndol occidental de la Guerra Freda que s’havia dut a terme durant els anys cinquanta. A Catalunya, l’obertura va tenir com a emblemes, més cosmètics que altra cosa, la cessió a Barcelona del Castell de Montjuïc, símbol de l’ocupació militar, una compilació del Dret Civil català i una Carta municipal per la ciutat comtal que d’autonomia, realment, no en donava. Els temps estaven canviant i l’Afer Galinsoga havia posat en relleu que el malestar català amb la Dictadura era molt estès socialment. El Manifest per la Llengua Catalana o Campanya dels 100 i els Fets del Palau van donar un avís: el catalanisme havia començat a renéixer de les seves pròpies cendres.

Ja durant els mitificats anys trenta, nostàlgic referent d’aquest desvetllament seixantista, la cultura catalanista havia arribat a totes les classes socials. No és estrany, doncs, que la cultura dels seixanta fes tanta bandera de l’adjectiu popular —la vocació social tan en voga a l’època, que seria el gen nuclear de les múltiples primaveres de 1968. De fet, no hi ha, territorialment, un nucli irradiador d’aquesta nova cultura seixantista. Els problemes eren compartits al País Valencià, al Rosselló, a les Balears i al Principat. Les solucions proposades van ser, en conseqüència, semblants: grups de música o cenacles molt similars sorgeixen a Barcelona o a València sense conèixer-se inicialment, com ara els Setze Jutges o Raimon. Tots els racons del país respiraven els mateixos aires de canvi que són, en gran part, els que es respiraven a escala internacional. En el seixantisme s'hi barregen dues tendències: la cultura de l'antifranquisme, que comença a emergir tímidament aquells anys entre les Vagues de Tramvies, els Fets del Paranimf, la Caputxinada o la tancada a Montserrat contra el procés de Burgos, amb els Sixties internacionals: l’antimilitarisme, l’ecologisme, una nova onada de feminisme, l’alliberament sexual; tot el que acabaria esdevenint el Maig del 68 amb París com a mirall. 

En el seixantisme, que és l’arrel de la cultura catalana actual —o almenys ho ha estat durant la dècada daurada del Procés— hi convivien tendències heterogènies; des del cristianisme conservador, o una dreta aleshores en retirada, fins als més variats grupuscles maoistes o anarquistes, a l’esquerra. Cada sector es va autorenovar sense necessitat que li ho ordenés un capitost o un director d’orquestra, veient una finestra d’oportunitat. A aquesta cultura, en tota la seva profunditat i amplitud, se li ha de reconèixer haver posat dempeus un país que ho havia perdut pràcticament tot en un context molt difícil i advers. Aleshores no és que no hi hagués autonomia o política en català, és que ni tan sols es feia música popular en català, ni es publicaven pràcticament llibres, ni revistes en la llengua del país: no hi havia mercat a la superfície, fora de la clandestinitat o l’exili. Qualsevol acció cultural o política corria el risc de fer acabar els impulsors sancionats econòmicament o entre reixes, pel cap baix. Havien desaparegut autors i públic. Els catalans s’havien acostumat a llegir, a sentir, a fer pràcticament tot el que signifiqués cultura, informació o poder, en castellà. El tall amb els anys de la Generalitat republicana i l’anterior Mancomunitat va ser dràstic. La diglòssia va arribar a tal punt que els artífexs del boom del llibre en català no projectaven, precisament abans d’aquest esclat, més que un grapat de milers de famílies que volguessin llegir en català. D’aquesta submissió lingüística, que és el reflex d’una submissió cultural, política i espiritual, és d’on venim.

És interessant com, encara que no hi hagués un únic director d’orquestra o una autoritat que dirigís el renaixement català dels anys seixanta, sí que hi ha tot una sèrie de noms que, amb la seva feina incansable, de formigueta, van picar pedra durant molts anys per fer possible projectes aparentment impossibles. Molts d’ells han acabat essent reconeguts per la seva tasca. Des de Raimon a Max Cahner, passant per Òmnium Cultural —poc a veure amb l’actual— o Banca Catalana —ja desapareguda. Formaven una xarxa, un moviment amb molts nòduls o caps pensants i operants que es coordinaven de manera gairebé espontània. Que hi hagués tant per fer no va atemorir cap d’aquests patriotes; tots van triar el més evident o urgent que veien, la mancança a parer seu més grossa, es van arremangar i no van rentar-se les mans fins que no van posar-hi remei. Els que criticaven, com el PSUC, però no feien res no van fer, lògicament, cap aportació. Pels que sí que van treballar, es tractava d’omplir forats, d’anar més enllà. L’Enciclopèdia Catalana, EDIGSA, Edicions 62 i Club Editor, Cavall Fort, Serra d’Or —algunes d’aquestes institucions, empreses i revistes mostren també l’envelliment, les limitacions i la caducitat a què ha arribat aquesta cultura— van ser impulsades per gent normal i corrent, que no va necessitar una subvenció, sinó que va tenir-ne prou amb el poder de la voluntat i el mecenatge. Perquè la voluntat ho pot pràcticament tot. Si es podia el 1960 —o es va poder el 1939— amb un context infinitament pitjor que l’actual, es pot tothora i encara.

No es tracta, en cap cas, de repetir el que es va fer, sinó d’anar més enllà. Cal copiar l’impuls, no les iniciatives. L’autonomia de 1980, amb les seves institucions, va acabar de solidificar —i domesticar— aquesta renaixença que va tenir en el seixantisme la seva expressió cultural i en l’Assemblea de Catalunya la seva expressió política. Els premis van esdevenir oficials i es van multiplicar; el que abans eren aportacions a través de mecenatge, va passar a fer-se amb impostos i pressupostos públics; les organitzacions i associacions van transmutar-se, d’alguna manera, en la Generalitat. La cultura de resistència, clandestina, va esdevenir oficial, subvencionada. Aquí el seu èxit, i la seva mort també, perquè tot el que és dinàmic, viu, ha d’estar, per força, fora del control del poder i dels organismes burocràtics. L’autonomia ocupa, en part avui, paradoxalment, l’espai del règim franquista; hem de treballar al defora, aprofitant els amplis marges que ens ha permès el col·lapse d’un miratge d’autonomia que va evidenciar el 155. Cal ocupar els espais i pensar tot el que ens va estar prohibit no durant el franquisme, sinó també durant el pujolisme, els tripartits i el Procés.

El pes de l’imaginari col·lectiu del seixantisme és encara poderosíssim, conscientment i inconscient. Moltes de les imatges i dels eslògans que citen els nostres administradors avui dia i que formen part de l’imaginari col·lectiu del català ras són d’una altra època i servien per a una altra cosa —encara que, en tantes capes, tot s’hagi mantingut igual. Per posar-ne només un exemple, el lema de la Campanya per la Llengua Catalana de 1960 era «Parleu sempre en català. Escriviu sempre en català. Compreu llibres catalans. Exigiu: Escoles catalanes. Premsa en català. Oficialitat del català a Catalunya». Podria ser un eslògan de Plataforma per la Llengua o dels qui proposen la doble xarxa educativa en l’actualitat. En molts aspectes, no hem sabut crear noves narratives més adients al nostre context. Probablement, un dels pocs àmbits que no viuen dels mites seixantistes del passat és el de la música en català. Molts grups de música actuals són hereus, fins i tot deixebles, del folk català dels seixanta, però s’han sabut reapropiar del llenguatge, trobar maneres poc o gens esclaves de dir les coses. D’altres músics s’han sumat a les tendències internacionals de la música urbana, obrint un nou mercat a Catalunya, encara que alguns flirtegin amb la trampa del bilingüisme. Aquesta lectura del panorama musical català actual és la veritable translació de l’energia seixantista.

Malgrat que a l’inici comparàveu l’impacte cultural del seixantisme amb el del Modernisme o el Noucentisme, val a dir que en cap cas és una conjuntura equiparable perquè no va ser programàtica. Això es deu, en part, a la situació de repressió d’un franquisme que, tot i haver perdut gran part de la seva capacitat amb el pas dels anys per desbordament i fatiga continuava al capdavant de tots els mecanismes d’un estat modern que havia tingut la pretensió de ser totalitari. En aquest mur que era la dictadura s’havien obert, però, algunes escletxes entre els maons, que podien aprofitar-se i es van aprofitar. Per acumulació i per insistència, per perseverança, es van aconseguir moltes coses que semblaven impossibles tot just uns anys abans. A les palpentes, amb proves i errors, amb tots els tripijocs i els estratagemes, es va anar fent el que es va poder. Sovint critiquem aquella generació i aquella cultura edulcorada, utòpica, inofensiva. La cultura resistencialista era, tal vegada, l’únic que es podia fer als anys seixanta i setanta, efectivament, però no als vuitanta i als noranta, ni molt menys ara. La por als exèrcits, a la violència, al poder dur i el seu exercici, a demanar-ho tot —la independència i la nacionalització—, a reclamar-ho tot i embrutar-se les mans per obtenir-ho són velles ombres, mers fantasmes. Les limitacions reals d’una època, que hem heretat, han esdevingut avui unes limitacions imaginàries que hem de superar si volem renovar la cultura catalana.