El secessionisme català en la seva versió «sobiranista» o «indepe», dit generalment «independentisme» o, pels crítics, «processisme», que va emergir pels volts de 2010 és, entre d’altres coses, un producte de la nostàlgia de la generació que va viure el maig del 68. És, probablement, l’últim acte dels nascuts als anys trenta, quaranta, cinquanta i seixanta abans del seu esgotament col·lectiu. Ideològicament també, és estèril perquè conté tot allò que va fracassar, a l’Occident, aquelles setmanes en les quals tot semblava possible; igual que el maig del 68, l’octubre del 17.
L’independentisme, ara per ara, és una ideologia difusa, líquida, contradictòria, col·lectivista i a la vegada anàrquica. Considera tots els seus oponents ja sigui feixistes, ja sigui còmplices de la barbàrie. Com fa cinquanta anys, s’estila un ús sistemàtic i totalitari—en el sentit que s’empra la simple lògica d’una idea—de la dialèctica hegeliana aplicada a tot. Només hi ha opressors—o privilegiats—i oprimits. Tot el món, tota la història, tot, absolutament tot allò que és polític—i la política, pel soixante-huitard, no distingeix àmbit privat i públic—es pot explicar d’aquesta faisó. Una síntesi com aquesta és, evidentment, simple i perillosa, perquè prova d’analitzar amb dos paràmetres la globalitat de l’existència humana.
L’independentisme, ara per ara, és una ideologia difusa, líquida, contradictòria, col·lectivista i a la vegada anàrquica.
Un altre dels elements que comparteixen tots dos moviments, és la reacció, la negació com a fonament i origen. L’independentisme diu proposar un projecte, però en realitat només reacciona i es defineix sobre la negació d’Espanya. Prohibit prohibir—interdit d’interdire—, deien a París. No es tracta de ser alguna cosa, sinó d’esdevenir el contrari d’una altra mentre se’n demostren les suposades contradiccions i la maldat. Espanya té fronteres? Catalunya serà de tothom. Espanya té exèrcit? Catalunya no en tindrà, perquè som gent de pau. És la filosofia de la negació, incapaç de l’afirmació en si mateix. Com que l'altre és dolent, nosaltres devem ser, lògicament, els bons. No és un moviment d’alliberament nacional, sinó la formulació d’una Anti-Espanya que només té existència possible dins el món de les idees i en el marc, paradoxalment, d’Espanya.
Un altre dels elements comuns entre el 68 i l’independentisme actual, però també amb el liberalisme i els socialismes, és el caràcter messiànic, utòpic, del moviment. La República—la Comuna—solucionarà no ja únicament els problemes de Catalunya, ans servirà de far per tots aquells països endarrerits que vulguin situar-se entre els més avançats del planeta. La idea moderna de progrés, enginyada entre finals del segle XVIII i principis del segle XIX, hereva secular de la visió històrica lineal de les religions abrahàmiques, és present en tot capteniment polític de gènesi moderna. La consideració que tot el que és nou, trencador o contrari a les coses establertes, és bo per naturalesa, millor és tel·lúricament present en l’independentisme. La revolució durà el regne de Déu sobre la Terra.
Pseudorreligiós és, semblantment, l’anhel i l’espera de l’arribada d’un messies, enviat d’una instància superior—la UE o la ONU, en substitució de Déu—que resoldrà, deus ex machina, sense necessitat de vessar ni una gota de sang, la qüestió entre Catalunya i Espanya. Veritablement, com gran part dels mil·lenarismes occidentals dels darrers segles —sabatistes, quàquers, shakers— l’independentisme és una secta del catolicisme, una de tantes que han aparegut al llarg dels segles, si bé que en versió secular.
El llenguatge combatiu, revolucionari, èpic, quasi violent, de l’independentisme és també hereu dels fracassos dels anys seixanta del segle XX. És hereu dels temps en els quals Castro feia poc que havia entrat a l'Havana, el llibre roig de Mao fascinava a les universitats i al Vietnam començava a covar-se’n una de grossa. L’independentisme lluita, combat—per la llibertat i la democràcia—, resisteix, té coratge i no pas por. Efectivament, però, a l’hora de la veritat, és incapaç d’articular res que sigui sòlid, i acaba dissolt gairebé per si mateix. Per molt que alguns proclamin que van córrer davant dels grisos, en acabat Franco va morir al llit. Els discursos pirotècnics sense voluntat s’extingeixen finalment en focs d’encenalls.
L’independentisme és, en resum, la representació dels traumes i les nostàlgies d’una generació que va créixer en la derrota del franquisme.
L’independentisme és, en resum, la representació dels traumes i les nostàlgies d’una generació que va créixer en el costat més fosc de la postguerra, sense llengua, sense cultura i sense referents—en uns dels anys més difícils de la història de Catalunya. Ells pertanyen, paradoxalment, a la generació més profundament franquista de totes. La genètica de la derrota—els catalans hem perdut totes les guerres d’ençà 1641—s’hi manifesta amb una potència especial. Biològicament adaptats, consideren—tot exhibint una fantàstica moral d’esclau—que si perden, si són reprimits, esclafats o escombrats, guanyen. I que ho vegi el món ho fa encara millor. Les seves idees són indestriables de les seves vivències juvenils. Més enllà dels impediments causats per una classe dirigent putrefacta i sense caràcter, l’independentisme ha fracassat estrepitosament—i encara no ha tocat fons—per l’esterilitat de les seves idees. L’independentisme ha estat viciat d’origen per cosmovisions febles, passives, submises, victimistes, que l’han tornat tan inofensiu com l’intent revolucionari del maig del 68. Si hom vol aprofitar la següent finestra d’oportunitat quan aquesta emergeixi, caldrà treballar a fer del moviment un que es basi en afirmacions, força, poder, voluntat i afany de victòria.
