Emili Rambla (Veles i Vents, 2025), la novel·la debut de Roc Milà, és un llibre generacional. Jo ja l’he recomanat a tots els amics que han determinat que les crisis de Catalunya no han d’implicar —al contrari— crisis personals. Fins i tot he contactat amb l’autor per a fer-hi un cafè, per conèixe’l, per saber fins a quin punt Roc Milà és Emili Rambla, o ho ha estat. M’agrada tenir els llibres que m’han aportat alguna cosa dedicats i els seus autors coneguts. No cal dir que l’opera prima de Milà m’ha encantat i que l’he llegit d’una revolada, com els llibres de literatura que saps que han estat escrits per a tu i per a aquell moment, i en passes les pàgines pensant que t’hi espera una veritat que et parlarà i et farà ser més tu mateix. Em sento identificat amb el llibre, amb les cabòries del protagonista, la mala bava, la seva relació amb la ciutat i el país que s’estima, aquesta connexió radical amb el món dels avis. Però jo no soc Emili Rambla. 

Ho vaig ser, en efecte, durant uns anys en què el país anava pel pedregar i jo hi anava lligat de mans i de peus sense acabar-ho de saber. Emili Rambla és un llibre per a tots els catalans —especialment els homes— nascuts, per posar dues dates, entre, si fa o no fa, 1989 i 2008 o, per ser més barcelonins i catalans, 1992 i 2010. És un llibre que descriu una part significativa de les nostres vides. El joc dels títols dels capítols amb els dies, les setmanes i els mesos no assenyala cap any, però hi ha un seguit de moments, alguns amarats d’un to fantasiós, que no deixen lloc a dubtes. Potser els joves catalans que vinguin després, els infants i adolescents d’ara, que ho han estat ja en un país una mica trinxat, però lúcid i descarnat, hauran de trobar una altra novel·la. Tal vegada només fullejaran Emili Rambla com un llibre més, sense sentir-hi, més que de passada, aquell ensopiment sòrdid i la solitud espiritual que vam sentir els nascuts en aquella època que el Procés va inflar com un globus fins a punxar-se. 

L’Emili és un jove desenganyat, que passa una mica de tot sense acabar de passar del tot, a qui l’apatia, el buit i la desorientació general se’l mengen una mica més del que està disposat a admetre, però prou menys que al seu entorn —cosa que li dona el marge just per veure-ho tot de prop i, a la vegada, descriure-ho. L’Emili, però, troba el projecte amb el qual farà palanca, o escala, i se’n sortirà, s’escaparà de tot plegat: serà el porter de la porteria de Casa Gàl·lia, una d’aquestes cases monumentals que només existeixen a l’Eixample i que són el fruit d’una època molt concreta, a la qual encara aspirem, de la nostra història. Casa Gàl·lia, és doncs, per diversos motius, l’oportunitat de redempció d’Emili Rambla —o així ho creu ell—, i aconseguir-ne la porteria esdevé la seva dèria. «Si aquesta feina el podria haver ajudat tant és perquè la vida és un gran sistema de convalidacions, i el sol fet de fer força i encertar-la sobre un lloc ja fa que els altres eixos de la vida se’n contagiïn i hi facin contrapès. Les tensions o distàncies que algú manté internament, de fet, són tan importants com la força dels gestos amb els quals les posa en perill, perquè totes les interioritats d’una vida estan connectades, i els equilibris que no s’hi fan són els mateixos que acaben eixamplant la personalitat».

Tot això està molt ben explicat per Roc Milà; tant que, si n’ets coetani, recordes les vivències i situacions que descriu perquè, en part, també t’han passat a tu. És veritat que al meu barri, El Poblenou, no hi ha cases Gàl·lia, ni hi ha porters. Però passades quaranta pàgines, tots els barcelonins catalans —si és que hi ha cap altra manera de ser autènticament barceloní— som ja Emili Rambla. Potser ho poden arribar a ser, també, els qui no provenen de la capital, segurament ho siguin. El públic farà, des dels seus angles, lectures diverses tant de les tries de personatges, com del necessari i tranquil·litzador final, com de tot un seguit de coses que brollen del conscient i de l’inconscient del Roc Milà, que ha escrit el llibre entre els vint i els vint-i-cinc anys. Potser més endavant, amb el contrast amb les seves següents obres —potser de nou amb el padrinatge d’Enric Vila, Marina Porras i Casablanca— i l’impacte i el necessari refinament que seguirà a aquesta primera, hi haurà més coses a dir.

Amb tot, Emili Rambla és un d’aquests esdeveniments, i Roc Milà, una d’aquestes persones que ja no participen del problema, sinó de la solució. La gràcia de la cultura d’un país ocupat és que és tota artificial i tota feta en un sentit descendent, anòmal, contranatura. Quan algú fa força en el sentit invers el resultat és magnètic i porta que algunes coses es belluguin i hi gravitin al voltant. «Només aquells que saben d’on venen poden saber o triar cap a on van, i ara que l’Emili ha entès que tot això que el travessa (la personalitat, el caràcter, el color dels ulls, els amics que té o les nits que passa sol) no ve del no-res, ha vist que ha d’allargar aquest fil i fer l’impossible perquè no caigui a terra mentre el tingui a les mans. Mantenir vives totes aquestes coses, de fet, és el seu únic deure, la seva gran responsabilitat, perquè en el futur no hi haurà prou dies per parlar de tots els homes que han existit, i es parlarà només dels qui van col·laborar en la història d’una família, d’una ciutat, d’un país, d’una època». A partir d’ara, en lloc d’avorrir amb el meu monòleg dramàtic i personal sobre el 2017, quan em trobi amb la meva generació per a fer cafès em limitaré a deixar anar el títol Emili Rambla i ja ens entendrem. S’estalviarà temps, que sempre és d’agrair, s’accelerarà la complicitat i la comprensió mútues, i anirem una mica més ràpid per feina.