Vaig acabar el meu darrer article parlant de com, malgrat la seva derrota en el camp de batalla, les idees de Hitler sobre l’estat nació havien estat les grans guanyadores de la Segona Guerra Mundial. Pot semblar que exagero, però només cal fixar-se en els canvis demogràfics que va implicar el conflicte per adonar-se que, malgrat l’abolició del Tercer Reich, el seu projecte d'homogeneïtzació ètnica va acabar imposant-se.

Com ja he explicat en altres ocasions, l’Europa central i de l’est era, durant primera meitat del segle XX, un mosaic de cultures amb ciutats on es parlaven fins a cinc idiomes diferents. No és casual que el doctor Zamenhof nasqués en un lloc com Białystok, ara majoritàriament polonès, però on, durant la seva joventut, hi vivien també un gran nombre de parlants de l’ídix, el rus, l’alemany o el lituà.

Aquest món, que va morir amb l’Holocaust, era, no obstant, un impediment per a la consolidació dels estats nació que coneixem avui en dia. Solem pensar que l’assassinat de sis milions de jueus va ser motivat exclusivament per l’antisemitisme irracional dels líders nazis, però, sovint, les monstruoses xifres de l’Holocaust ens fan oblidar que la raó de fons d’aquest odi visceral venia de molt abans. 

La persecució dels jueus arreu d’Europa no es pot entendre sense posar-la en el context de la construcció dels estats moderns. El jueu, que es regia per normes socials diferents a les del cristià i que comptava una xarxa de suport econòmic paral·lela, era el primer obstacle per l'homogeneïtzació religiosa, política i fiscal en què hauria de fonamentar-se el poder dels monarques absoluts dels segles XVI i XVII i dels seus successors republicans del XIX i el XX. 

El genocidi contra el poble jueu perpetrat pels alemanys no va ser més que el clímax d’un procés que venia de lluny i al qual l’Europa central i de l’est es va afegir amb l’ímpetu i la mala traça dels alumnes que estudien la nit abans de l’examen. La seva brutalitat, de la qual sefardites, askenazis i gitanos van ser les principals víctimes, es veuria acompanyada per un moviment de fronteres i de poblacions sovint oblidat però de proporcions similars als intercanvis demogràfics protagonitzats per l'Índia i el Pakistan el 1947. Els alemanys d’Hongria, Romania i Txèquia van ser enviats a Alemanya; els polonesos d’Ucraïna i Lituània, a Polònia; els tàrtars de Crimea, a l'Àsia central.

Zones que durant segles havien albergat confessions i llengües diverses van convertir-se, de la nit al dia, en indrets perfectament homogenis, aliens a qualsevol rastre de la seva història anterior. Mentrestant, l’Europa occidental, guanyadora vicària de la guerra per gràcia dels Estats Units, va dedicar-se a accelerar, per vies més sibil·lines, els processos de construcció nacional que ja duia temps implementant. La puixança econòmica dels Trente Glorieuses i la voluntat més o menys compartida d’oblidar un passat violent i traumàtic que valia més deixar enrere van fer la resta. 

D’això, però, han passat vuitanta anys, gairebé un segle, i Europa ja no és la mateixa. L’esfondrament del model econòmic de la postguerra l’any 1973 i les solucions màgiques que s’hi han intentat posar —importació de mà d’obra estrangera, desenvolupament tecnològic, financiarització de l’economia— han anat desfent, de mica en mica, una homogeneïtat que, en cert moment, es va donar per garantida.

Aquest canvi demogràfic, acompanyat per l’empobriment de la classe mitjana i la seva creixent atomització, ha contribuït a desdibuixar tota una sèrie de referents comuns que, malgrat ser força recents, servien per articular les societats de la postguerra, dotant-les de sentit. Davant la desorientació que això comporta és comprensible que, per tota Europa, hagin sorgit partits que reclamin un retorn a l'homogeneïtat perduda.

Weidel, Le Pen o Meloni reclamen un retorn de la bandera i d’una certa «tradició» construïda i folklòrica, perquè són els pocs nexes amb què compten unes estructures de poder que les guerres del segle XX van consolidar però que ja fa temps que han començat a extingir-se. Parlen de poble, però apel·len a l’estat, que és l’única cosa que tenen en comú un sud-tirolès i un sicilià, un parisenc i un bretó, un bavarès i un prussià. 

Té sentit que ho facin, perquè els estats necessiten algú que els protegeixi, que reclami els seus interessos, però, per molt que m’hi esforci, no acabo d’entendre l'interès que això pot tenir per Catalunya. Més enllà del que les fantasies octubristes ens fessin creure, Catalunya no és un estat, sinó una nació, una de les poques estructures polítiques d’Europa capaç de seguir existint sense exèrcits ni ambaixadors.

És per això mateix que no puc evitar sorprendre’m del posat catastrofista amb què certs sectors de l’independentisme es miren la qüestió migratòria i la pèrdua de poder  dels vells estats nació europeus, enemics tots ells dels anhels d’autodeterminació dels catalans. Entenc que els nacionalistes francesos, alemanys o espanyols adoptin actituds paranoides, resistencialistes, però per què hauríem de fer-ho nosaltres?

La immigració espanta perquè crea xarxes ideològiques i econòmiques pròpies, independents de l’escrutini oficial. Els pakistanesos de París, els marroquins de Brussel·les o els turcs de Berlín compten amb una societat civil amb què l’oficialitat francesa, belga o alemanya no poden competir. Tampoc pot fer-ho Espanya, que fa temps que deixa que la nació castellana es dessagni a base d’enviar els seus fills a Madrid.

Catalunya no té aquest problema o el té en una mesura molt inferior al conjunt de projectes estatals que conformen el mapa d’Europa. Per entendre-ho només cal fixar-se en el meu l’Hospitalet natal o en tota la resta d'àrees de majoria castellanoparlant que envolten Barcelona. L’època daurada dels bars gallecs i les cases d’Extremadura fa temps que ha passat a millor vida, només hi queden els pensionistes.

A la Catalunya d’avui, l’associacionisme d’arrel castellana s’enfronta a l’extinció. Passa el mateix amb la música. Com ja apuntava Daniel Moseguí, Loquillo, Alaska i los Hombres G han estat substituits per Luis Fonsi, Bad Bunny i Karol G. Que la Rosalía i Bad Gyal facin veure que són de Guayaquil demostra que, a ulls de la joventut, Castella ja no és una opció. D’opcions només en queden dues: Catalunya i Sud-amèrica.

Algú podria veure-ho com una catàstrofe, però no crec que sigui el cas. Tot i que amb formes diferents a les del món medieval, el retorn de la diversitat i de les comunitats paral·leles —els jueus i els musulmans d’abans del segle XVII no deixaven de ser-ho—, no només em sembla inevitable, sinó perfectament compatible amb els interessos dels catalans, que, des de 1939, han estat, també, una comunitat paral·lela.

Considero que els catalans tenen molt més futur en el món globalitzat que en una Europa d’estats forts i aïllats, on la pressió homogeneïtzadora seria molt més forta i invasiva. Si els expats poden viure a Barcelona sense pronunciar una paraula en castellà nosaltres també podem fer-ho. Digueu-li acceleracionisme, digueu-li fugida endavant, però no se m’acut quina podria ser l’alternativa, sobretot sense les competències d’un estat.

Són molts els que comparen Aliança Catalana amb VOX, però, a parer meu, el projecte d’Orriols sempre s’ha assemblat més a la CUP. N’entenc la idea de fons, la por que l’inspira —semblant a la que guiava els activistes antiglobalització de principis de segle—, però no n’acabo de veure la utilitat. Sumar-se a la batalla dels estats no té gaire sentit, sobretot quan aquests han fet tot el possible per assimilar-te.

Si Catalunya ha sobreviscut a Robespierre, a Atatürk i a Hitler, la caiguda dels seus projectes polítics no hauria de representar, en cap cas, el final de la nostra nació. Sovint es diu que els catalans no hauríem de deixar-nos enganyar pels cants de sirenes de les esquerres espanyoles, pel frau de les «lluites compartides», però encara seria més absurd deixar-nos arrossegar pels de les dretes estatals d’Europa.

Jo no li dec res a Nigel Farage ni a Marine Le Pen ni a Alice Weidel, ni crec que els camins que proposen siguin de gaire utilitat pels catalans. Només cal veure què ha passat cada vegada que ens hem aferrat a la solidaritat internacional per solucionar els nostres problemes. Si Espanya es desdibuixa quedaran els catalans; si Itàlia col·lapsa, Nàpols seguirà funcionant; si França salta pels aires quedaran els corsos.