En el primer lliurament de la sèrie vam analitzar el cas de les joventuts de Junts i Esquerra Republicana, que tot i ser els dos actors principals de l’autonomisme, mantenen un grau d’aparent competència. Avui analitzarem els nous corrents socialistes que han sorgit els darrers anys amb un llenguatge més agressiu. Abans, però, cal definir qui són aquests actors socialistes que volem introduir. La nomenclatura pot despertar molts dubtes, ja que el terme ha estat àmpliament desvirtuat, perdent gran part del seu significat. 

El terme «joventuts socialistes» no pot esdevenir un calaix de sastre per designar qualsevol organització que s’autodenomini socialista i engalani la seva imatge amb el color roig. A Catalunya, aquest concepte remet a aquelles que tenen un clar fil connector amb organitzacions del socialisme històric —com ho són el PSAN, Maulets, i també la JSUC històrica— i que, alhora, plantegen una ruptura amb l’statu quo capitalista actual.

Així doncs, en aquest article examinarem dos moviments profundament relacionats i, alhora, enfrontats. Aquests són l’Esquerra Independentista (EI), que neix vers l’any 1968 com una escissió del Front Nacional de Catalunya, i el Moviment Socialista (MS), que va començar a gestar-se fa tres anys dins de la mateixa EI, de la qual es va separar per discrepàncies estratègiques i ideològiques. 

L’Esquerra Independentista ha patit nombroses escissions i la seva composició s’ha anat alterant i desnacionalitzant al llarg dels anys. No és la missió d’aquest article explicar-ho —Frederic J. Porta ja ho va fer anys enrere—, sinó desgranar el seu funcionament actual per contextualitzar el seu corrent juvenil. Inicialment, l’objectiu de l’EI era construir uns Països Catalans independents i socialistes, però amb els anys el moviment ha afegit les fórmules feministes i ecologistes, entre d’altres, a la seva equació i ha prioritzat altres eixos abans que el nacional. Per reeixir en la seva lluita, el moviment compta amb diverses eines que han de servir a la causa; sent aquestes Endavant, Alerta Solidària, la Coordinadora Obrera Sindical, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i, finalment, Arran. 

El lector haurà trobat a faltar un esment tant de Poble Lliure (PL) com de La Forja —el referent juvenil de PL. Nascudes durant la dècada passada com el vessant més nacionalista i transversal de l’Esquerra Independentista —operant de manera satèl·lital i no des de dins del moviment—, totes dues organitzacions es troben avui en fase gairebé terminal a causa de la fricció constant a què van estar sotmeses davant dels seus homòlegs dins l’EI, Endavant i Arran. L’hegemonia d’Endavant dins del moviment és clara i indiscutible i, acabat el Procés, ha definit unes línies mestres que han acabat reforçant el seu vessant «social» a costa de desnacionalitzar el moviment. Aquest fet, no només el podem percebre en la clara marginalització de les organitzacions i personalitats nacionalistes dins de l’Esquerra Independentista, sinó que també ho podem observar en els últims enfrontaments interns dins de la CUP. Noves iniciatives de caràcter nacionalista com les de les comarques gironines han estat repudiades per Endavant, Arran i part del SEPC —i tampoc acaben d’agradar dins de la pròpia CUP. De fet, aquest trencament entre l’independentisme nacionalista i aquest altre independentisme social o no-nacionalista, no només és observable en els discursos de Guillem Surroca o de Jordi Casas, sinó amb la fundació de la revista Nexe Nacional o La Palestra de Girona. Aquests nous sectors, tot i néixer dins l’Esquerra Independentista, busquen donar respostes a problemàtiques del país que el mateix moviment no gosa posar en relleu —el tema migratori sent el més obvi— i poden comportar futures escissions al si del moviment.

Arran, per la seva banda, ha apostat radicalment per una estratègia que abraça meridianament l’eix social. En els darrers anys, una de les organitzacions cabdals per mobilitzar i organitzar el jovent durant els punts de màxima tensió del Procés, ha redirigit el seu esforç militant a mobilitzar-se massivament a favor de causes internacionals —principalment la palestina—, aturar desnonaments, fer proclames per frenar el canvi climàtic i combatre la pujada de moviments de tall populista com Aliança Catalana, contra els qui han protagonitzat diverses confrontacions físiques a cel obert. La seva premissa és clara: Catalunya ha de ser un país internacionalment solidari, que lluiti per les classes en risc d’exclusió social i, comunista, per sobre de tot. Tota aquesta construcció aparta el focus de la qüestió nacional, que queda diluïda entre tants fronts oberts. No obstant això, el discurs independentista continua present i Arran encara duu a terme accions per la defensa del país, tot i que sense la mateixa intensitat que anys enrere.

Precisament, l’enfocament cap a qüestions secundàries o alienes a Catalunya, sempre en detriment de la qüestió nacional, ha provocat una fuga de militants cap a altres organitzacions, com Nosaltres Sols! Tanmateix, enguany aquesta hemorràgia s’ha aturat i Arran ha tornat a guanyar militants de manera progressiva, en bona part perquè una franja del jovent s’ha polititzat arran de l’auge dels populismes de dreta o conservadors a Europa. El principal reclam de l’organització ha estat, de fet, la seva postura intransigent davant la dreta: les nombroses batusses amb Aliança i el fet de declarar obertament que la JNC i Junts són «feixistes». Aquesta radicalitat discursiva i d’acció, però, també els ha acabat aïllant dins de l’independentisme juvenil, fins al punt que, per primer cop en anys, s’han mostrat més disposats a dialogar amb altres organitzacions juvenils i han començat a abandonar l'aïllament que els havia caracteritzat.

Pel que fa al seu funcionament, Arran opera a través d’assemblees territorials organitzades segons comarques o ciutats, depenent de l’afluència de militants. Avui dia, una assemblea forta pot arribar a comptar amb una quarantena de militants, dels quals, com és habitual en totes les militàncies, aproximadament la meitat són participants més ben aviat esporàdics. A escala nacional, existeix una direcció nacional que sobre el paper té la potestat d’establir la línia estratègica, sense que hi hagi una influència per part de la resta d’agents de l’EI. Tanmateix, la seva estreta relació amb Endavant i el fet que els militants d’Arran tendeixin a militar en aquest sector de l’EI un cop superen els trenta anys —i han d’abandonar la militància juvenil—, confereix a aquest últim una influència significativa sobre les decisions de la direcció d’Arran. La particularitat més destacable d’Arran és la seva capacitat d’inserir-se al teixit associatiu de la ciutat o barri on actua. L’exemple paradigmàtic és Manresa, on pràcticament tot el teixit juvenil i alternatiu es troba sota la influència d’Arran i Endavant, convertint-los en el motor de la vida popular local; clar és l'exemple de la Festa Major Alternativa, que eclipsa la que organitza l'Ajuntament manresà convertint-la de facto en la principal festa major de la capital bagenca. Aquesta estratègia els permet arrelar profundament al territori i projectar el moviment més enllà de l’acció estrictament política.

Malgrat haver muntat un ecosistema endogàmic i robust, Arran no ha estat mai aliè a les escissions. La més recent i sonada es va començar a forjar a València durant l’estiu del 2022. Un sector d’Arran, més intransigent en la qüestió marxista i internacionalista, va començar a plantejar que, per tal d’emancipar la classe treballadora dels Països Catalans, s’havia d’abandonar l'estratègia independentista —que consideren capitalista, atès que durant el Procés es pensava en un estat català socialdemòcrata—, i lluitar des d’un front internacionalista que aplegués el màxim de proletaris per la causa. Amb aquestes premisses van crear un nou espai polític anomenat Horitzó Socialista, que serviria per plantejar les bases teòriques del que acabaria esdevenint l’actual Organització Juvenil Socialista (OJS).

Per activa i per passiva, i molt segurament producte del trauma de l’escissió de 2018 que va veure néixer a La Forja, Arran va cercar l’entesa amb aquest sector dissident per evitar el mateix desenllaç. Tanmateix, l’entesa era impossible, ja que l’objectiu d’aquest sector era canviar la composició química d’Arran o sortir de l’EI si fracassava l’intent. Després d’una llarga pugna, assemblees com les de València, Ciutat Vella, Hospitalet, Vila-real o Reus, entre moltes d’altres, van acabar per marxar en bloc, pressionades per la direcció d’Arran, que brandava l’expulsió pels qui participessin d’Horitzó Socialista. La transició va ser convulsa i va deixar ferides encara obertes. Els nuclis territorials d’Arran que es van escindir van apropiar-se de les xarxes socials per promocionar el nou espai, i també van arrabassar recursos econòmics i espais de militància. Com a resultat, Arran va perdre una quantitat ingent de recursos humans i materials, pèrdua que avui es tradueix en una relació completament trencada entre organitzacions. 

Al llarg de tot el 2023, Horitzó Socialista va impulsar un cicle de trobades juvenils sota el nom de Gènesi. En aquestes sessions s’articulaven grups temàtics —sobre educació en el lleure, gimnasos populars, universitats, entre d’altres— que tenien per objectiu trobar la manera òptima d’implementar una estratègia comuna en tots els fronts on l’organització aspirava a intervenir. El debat constant i sostingut al llarg d’aquest procés, va acabar cristal·litzant en l’estratègia que adoptaria la nova organització, que va néixer com a síntesi d’aquestes trobades: l’Organització Juvenil Socialista.

L’OJS no només es va nodrir d’una gran afluència de militants d’Arran, també van absorbir part de projectes comunistes existents a Catalunya com el Col·lectiu de Joves Comunistes (CJC) o la Joventut Comunista de Catalunya (JCC), i d’altres més minoritaris, i sense una força real dins del moviment, com la refundació de la Joventut Socialista Unificada de Catalunya (JSUC) o l’experiment tètric i espanyolista de la Unió de Joventuts Comunistes d'Espanya (UJCE). Per tant, tot i que no podem obviar que l’OJS és un espai on la llengua vehicular és el català i on es pot reconèixer un cert bagatge independentista en una bona part dels seus militants, l’organització neix explícitament rebutjant tant el Procés com el marc nacionalista català, que titllen de capitalista, alhora que s’ha convertit en el destí militant predilecte per a molts joves de l’AMB que provenen de famílies castellanes.

Així doncs, no és cap casualitat que l’estratègia discursiva de l’organització eviti deliberadament la qüestió nacional, com si senzillament no existís, i que en l’àmbit simbòlic amaguin activament els símbols nacionals catalans, fins al punt de no haver exhibit mai una senyera en cap manifestació o acte polític. En canvi, la seva acció s’ha orientat sobretot a atacar figures independentistes amb posicions explícitament proisraelianes, com va ser el cas de Sílvia Orriols, que va ser enfarinada, o de la Pilar Rahola, que va ser ruixada amb pintura vermella. Si bé van ser atacades perquè l’OJS és una de les organitzacions abanderades de la causa palestina a Catalunya, cap agent espanyolista proisraelià ha estat atacat per ells. 

Un dels principals focus d’acció de l’OJS ha estat capitalitzar tot el que es troba pel seu pas: lleure, espais autogestionats, acampades universitàries o manifestacions. En el cas dels espais autogestionats n’és un exemple l’Antiga Massana del Raval: tradicionalment era un espai obert a tothom, on l’Esquerra Independentista organitzava activitats de tota mena, però que va acabar desapareixent quan el Moviment Socialista hi va incidir. Fins i tot, en la manifestació contra el seu desnonament, l’OJS obligava a retirar banderes d’altres formacions per monopolitzar l’imaginari visual de la protesta. L’altre gran camp de conquesta ha estat el lleure educatiu: l’OJS ha infiltrat nombrososos militants a caus i esplais —aprofitant la proximitat juvenil—, desfigurant la línia pedagògica d’aquestes entitats per introduir un relat marcadament marxista adreçat a adoctrinar als nens i captar els mateixos monitors també.

En l’àmbit universitari, la situació no ha estat gaire diferent. En l’acampada per Palestina que va tenir lloc a la Universitat de València, militants de l’OJS es passejaven pels campus intentant controlar l’espai i l’organització. Quan no ho aconseguien, sovint acabaven provocant confrontacions. La seva praxi comunicativa respon a la mateixa lògica deslleial: en comptes de sumar-se formalment a les convocatòries, acostumen a elaborar cartells propis que els permeten jugar maliciosament amb la propaganda i generar la percepció que la convocatòria ha estat idea seva.

Les tornes han resultat ser totalment diferents quan la manifestació ha estat convocada per ells mateixos. Aquest passat 7 de juny, a Badalona, va tenir lloc la manifestació «Contra l’auge de la reacció i el feixisme». La campanya propagandística va ser exhaustiva: mesos abans ja havien anunciat una quinzena d’actes arreu del país per promocionar-la, van encartellar totes les principals ciutats del Principat, TV3 els va dedicar un reportatge que els suposà una gran injecció publicitaria, i fins i tot es va desplegar una gran pancarta amb la convocatòria, a la Facultat de Química de la Universitat de Barcelona, presidint la Diagonal. El resultat, però, va ser profundament decebedor. Després de tots els recursos que hi van destinar, la mobilització només va aglutinar unes 1.500 persones. Una xifra molt allunyada de l’expectativa generada i que posa de manifest la dificultat que té l’organització per traslladar la seva hiperactivitat propagandística en capacitat real de convocatòria. A més, es va viralitzar una entrevista a la portaveu, Judith González, que sense edició i visiblement nerviosa, va projectar una imatge molt pobra, en contrast amb l’aparença de dona forta i voraç que habitualment construeixen les xarxes de la seva organització. El contrast entre l’esforç invertit i el rendiment obtingut il·lustra fins a quin punt el seu missatge, malgrat ser sorollós i present a molts espais físics, està totalment desconnectat amb la situació del país. No és cap casualitat, doncs, que siguin capaços d’aglutinar grans xifres quan l’epicentre de la mobilització és la crisi de l’habitatge, però es mostrin totalment estèrils quan intenten dotar el seu discurs d’una capa que ideològicament xoca contra la qüestió nacional.

L’OJS funciona d’una manera molt hermètica i opaca. Els militants dels diversos nuclis no tenen contacte entre ells i només tenen la possibilitat de coincidir en actes. Això, certament, és un funcionament òptim i intel·ligent per protegir-se davant d’infiltracions. En aquesta mateixa línia, tots els pagaments de quotes es fan en metàl·lic a un responsable del nucli territorial, que els fa arribar a la tresoreria de l’organització. Tanmateix, la mateixa organització amaga activament informacions a la militància, cosa que genera un sentiment de desconfiança. Primerament, ningú sap amb exactitud qui forma part de l’òrgan executiu que dirigeix l’organització i, aquells que ho saben tenen indicacions clares de no compartir aquesta informació. Es tracta d’un funcionament clarament diferenciat de la resta d’organitzacions del país, en els quals els líders són cares visibles i públiques. En un context de repressió autoritari és un funcionament eficaç, però en el context actual resulta sospitós davant l’opinió pública. En segon lloc, el finançament de l’organització també és un tema controvertit: des d’un primer moment, Horitzó Socialista i Gènesi van comptar amb un pressupost generós, impropi d’una organització amb prou feines constituïda. 

L’estratègia del Moviment Socialista a Catalunya resulta evident quan posem els nostres ulls sobre el País Basc. La clara rèplica del funcionament del Mugimendu Sozialista d’Euskadi deixa palès que l’OJS és una expansió del moviment als Països Catalans: els impulsors del moviment van veure una finestra d’oportunitat per introduir-s’hi amb l’afebliment de l'independentisme. El MS basc, liderat per la Gazte Koordinadora Sozialista (GKZ), va crear el seu propi sindicat estudiantil i el seu propi sindicat de l’habitatge, entre moltes altres organitzacions. Aquí, a Catalunya, podem observar com l’OJS ha començat a replicar aquest mateix modus operandi. Tot i que l’escàs desenvolupament de l’organització encara no ha permès programar una xarxa d’estructures pròpies al servei del moviment, l’MS ja va començar a incidir en l’àmbit sindical de l’habitatge. En lloc d’adherir-se al ja consolidat Sindicat de Llogateres, els comunistes han optat per desdoblar esforços i impulsar la creació del seu propi sindicat: el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya. El seu objectiu no és pas integrar-se a les organitzacions ja existents i coordinar-les sota un mateix paraigua per bastir un front comú, sinó crear estructures pròpies amb la intenció d’absorbir i desarticular les altres, tot buscant subvertir-ne l’hegemonia. Seguint aquesta mateixa lògica, el següent pas —telegrafiat— seria la creació d’un sindicat estudiantil, així que estigueu atents a les assemblees universitàries aquest nou curs.

Però les aliances no s’aturen amb el País Basc. A la resta de l’estat espanyol, el Moviment Socialista opera sota la marca de la Coordinadora Juvenil Socialista, amb nuclis a les Castelles, Madrid, Andalusia, Extremadura, Múrcia, Astúries i l’Aragó. El seu funcionament és idènticament predatori sobre els ecosistemes locals i comparteix els mateixos objectius. Així doncs, la diferenciació nominal de l’OJS a Catalunya, País Valencià i Mallorca, i el fet de compartir denominació amb el moviment basc, responen a una estratègia clara: evitar que l’organització sigui associada al moviment estatal espanyol, malgrat que, de facto, hi estan confederats.

En conclusió, els actors socialistes a Catalunya es troben avui dividits en dues faccions irreconciliables. D’una banda, Arran, presenta un programa que combina el comunisme amb l’independentisme, el feminisme i l’ecologisme, entre d’altres lluites; i es nodreix d’una xarxa associativa arrelada als municipis on opera. De l’altra, l’OJS, que tot i reivindicar també el comunisme, es desentén completament de la qüestió nacional dels Països Catalans i aposta taxativament per l’internacionalisme, mentre que no es pronuncia especialment en l’àmbit ecologista. Ambdós moviments busquen bastir els seus propis fronts i defugen de l’estratègia clàssica del front popular, però l’OJS, per la necessitat de guanyar espai dins d’un ecosistema polític ja consolidat, opta per una estratègia agressiva i de xoc, intentant imposar-se als espais on l’Esquerra Independentista —i altres actors menors— ja tenen presència, amb l’objectiu d’hegemonitzar el seu moviment i erosionar el seu principal adversari.

El que abans era una lluita per la terra i la classe treballadora, avui ha degenerat en moviments de tall espanyolista que cerquen desnacionalitzar les classes populars i supeditar-les, passivament, per omissió i per adopció d'un pretès internacionalisme, al marc ideològic espanyol.