L’octubre del 2017 va suposar, pel jovent independentista, una fractura entre les expectatives i la realitat. La projecció d’una victòria imminent, una gesta èpica d’alliberació nacional en què els joves eren els protagonistes, es va transformar en un grapat de promeses trencades. El col·laboracionisme dels lideratges catalans, que havien estat en el fons sempre autonomistes, i la pacificació del conflicte, que va anar acompanyada de la repressió, va provocar un impacte profund en els joves independentistes d’Urquinaona.

És en aquest marc de frustració on comença la reorganització nacionalista. L’any 2019, un grup de joves independentistes va fundar Nosaltres Sols!, rebutjant frontalment els partits polítics i brandant l’activisme polític com a eina de canvi. 

A banda de promulgar l’apartidisme, Nosaltres Sols! també ha deixat enrere —com a organització— els marcs ideològics clàssics de l’esquerra i dreta, i l’herència de la cultura seixantista. Aposta per la transversalitat com a estratègia per aglutinar tots els catalans sota la mateixa causa i evitar participar de dinàmiques espanyoles. La diagnosi és clara: les clivelles polítiques convencionals divideixen el país; tota anàlisi i acció política que no parteixi de la qüestió nacional ens allunya de la independència. Aquesta estratègia es basa en el pensament del fundador del Nosaltres Sols! original, Daniel Cardona, que escrivia: «Ni la bandera negra de Roma, ni la roja de Moscou. Per bandera, la nostra, gloriosa en les gestes resplendents de la Nacionalitat Catalana i heroica i digna fins en l’esclavitud mateixa».

Ara bé, perquè la transversalitat sigui realment sòlida i útil no pot limitar-se a una simple convivència de sensibilitats diverses. Ha de construir-se sobre una ètica nacional que orienti el comportament polític i personal dels catalans cap a un marc d’acció que defugi d’interessos partidistes o personals. Un marc de servei al país. Aquesta ètica ha d’exigir una coherència moral entre el discurs sobre l'ocupació del país i les pràctiques quotidianes. La transversalitat també ha de ser articulada a través d’un marc doctrinal que conformi un nucli dur de principis pensats per abordar les qüestions socials, econòmiques o culturals des d’un punt de vista exclusivament nacional. Sense aquests components mínims, la transversalitat roman una mera proclama, idealista però fràgil, que s’esfondra en intentar vertebrar les diferents tradicions polítiques. 

Mancats de referents separatistes, va ser la fascinació per la intransigència de Daniel Cardona i la clarividència de les seves paraules en les dècades de 1920 i 1930, el que va motivar els joves a recuperar les sigles històriques d’una organització que, al seu torn, va ser inspirada per l’Alçament de Pasqua de 1916. 

Però cap moviment viu pot limitar-se a repetir els seus mestres pretèrits. Cardona ha de ser un referent, sí, però els cardonistes han de —hem de— ser capaços de transcendir-lo, d’actualitzar el seu llegat i elevar les tesis independentistes a les exigències del nostre temps. Cal ser conscients que la Catalunya de Cardona ja no existeix: ha passat per una guerra, una ocupació militar i unes transformacions econòmiques o demogràfiques profundes. Pretendre aplicar mecànicament les seves paraules avui seria desvirtuar-ne l’esperit. La missió no és custodiar un dogma, sinó reformular la ideologia nacionalista a la llum dels reptes actuals per tal que el pensament independentista torni a ser l’opció guanyadora. I hem de tenir clar que les referències a Cardona no supleixen la feina que nosaltres mateixos, per por o per mandra, no gosem fer.

En aquesta mateixa línia, un dels objectius fonamentals del nacionalisme juvenil ha de ser projectar el pensament nacionalista cap a les noves generacions. Cal crear una nova cultura independentista que s’entengui a través de la intransigència patriòtica, que tant ha definit els moviments independentistes històricament, i enquadrar el jovent independentista que no es mobilitza ni actua per, en part, l’actual manca de referents i estructures. 

La tasca exigeix desplegar una acció pedagògica sostinguda, difonent el llegat dels independentistes històrics que ens han precedit —els germans Badia, Batista i Roca, Dencàs, Pedrolo, Muñoz Espinalt, Martínez i Vendrell, Cornudella, Vicenç A. Ballester o, per descomptat, Daniel Cardona—, no només per reivindicar la seva importància històrica, sinó com a models de patriotisme on els joves puguin emmirallar-se i tenir com a referents. Recuperar-los significa reconnectar l’independentisme amb una genealogia pròpia i amb unes formes d’entendre el poder i el país que eren netament nacionals, nascudes d’una voluntat de sobirania real. Per tant, recuperar-los significa també allunyar als joves dels referents processistes i arrencar-los de marcs mentals febles, perdedors i col·laboracionistes. 

En aquesta missió, les universitats són primordials com l’espai per excel·lència per difondre i debatre idees. Enlloc més l’independentisme trobarà un públic jove i català disposat a forjar el seu pensament. Així doncs, el paper de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya és cabdal com a principal agent nacionalista dins els campus, amb la responsabilitat d’estendre aquest ideari i consolidar una cultura política nostrada. Davant la frenètica irrupció de l’OJS, tal com vam avançar a la segona part d’aquesta sèrie, cal exigir molt més del sindicat independentista per evitar cedir terreny al marxisme espanyolista.

Per això, estratègicament és imprescindible establir un vincle orgànic entre els principals actors nacionalistes juvenils —com Nosaltres Sols! i la FNEC— amb l’objectiu d’impulsar programes de formació conjunts que donin pas a una escola de formació nacionalista. En coherència amb l’exposat, aquesta escola de pensament no només ha de servir per connectar el teixit juvenil independentista amb l’acció militant, avui dia notablement afeblida en comparació als anys del Procés, sinó que ha de convertir-se en eina de cohesió del moviment, tot creant una ètica comuna i un marc doctrinal compartit. Sense aquesta simple però important base, tota teoria revolucionària és estèril. 

Per altra banda, el renascut nacionalisme intransigent també es troba davant de barreres que cal tombar. Com totes les iniciatives que han nascut post Procés per divorciar-se del catalanisme autonomista i construir poder català —aquesta revista inclosa—, topa amb totes les dificultats que suposa estar al marge de l'establishment. Els reptes, principalment, en són dos. 

El primer, i més evident, és la manca de finançament públic, que redueix els recursos disponibles respecte a les organitzacions juvenils vinculades a Vichy. Ara bé, això pot convertir-se en una autèntica oportunitat si s’aborda amb la mentalitat adequada: treballar amb recursos limitats obliga a ser creatius, i és precisament d’aquesta pressió constant que sovint neixen les idees més brillants. Tanmateix, la contrapartida és que la principal moneda del moviment és el temps que li dediquin els seus efectius. Temps que han d’invertir per amor a la pàtria, sense esperar res a canvi. Per això, aquests projectes que habiten dins de l'inhòspit bioma dels marges, només poden sobreviure si aquest temps s’inverteix amb persistència tenaç i una mirada posada a llarg termini —picant pedra dia rere dia— fins a erigir una estructura prou ambiciosa per esdevenir, per ella mateixa, una autèntica estructura de poder nacional.

El segon repte, estretament vinculat al primer, és que restar als marges et fa profundament vulnerable a agents externs. La gran fortalesa d’un projecte independent rau en el fet que gaudeix d’una llibertat total per actuar segons els seus propis principis. Ara bé, no rebre capital dels poders establerts també comporta un risc evident: tan bon punt el moviment comença a fer soroll, aquests s’activen per desprestigiar-lo, tergiversar-lo o desactivar-lo, ja sigui mitjançant la difusió de rumors i campanyes mediàtiques —com aquell article del diari Ara que tots recordem—, o bé intentant comprar o assimilar el projecte fitxant-ne els actius més valuosos. En un país on construir qualsevol projecte té un cost personal immens, la virtut de treballar des dels marges rau a saber resistir els cants de sirena del sistema. Propostes que, tot i poder millorar la posició personal d’alguns, els condemnarien a trair els seus propis principis en última instància. 

El nacionalisme rupturista té un sostre de vidre tan elevat, que a hores d’ara és difícil mesurar on s’acabarà aturant. El seu potencial és enorme: una opció que per naturalesa és guanyadora, ben treballada pot esdevenir l’opció independentista majoritària a tot el país. Ara bé, aquest sostre tan alt és proporcional a la ingent quantitat de feina que cal desplegar per fer-lo carburar. L’escenari és advers pels nacionalistes: no només tenen en contra dos estats ocupants com Espanya i França, sinó que a més a més, han de col·lidir frontalment contra els gestors de l’autonomia, es facin dir independentistes o espanyolistes. A tot això s’hi afegeix un altre element de màxima urgència, sovint obviat pels nacionalistes intransigents per ser un tòpic estratègicament sensible: la demografia. 

El repte demogràfic és, sense cap mena de dubte, un dels grans titans que Catalunya ha de fer front si vol continuar tenint un país sobre el qual construir un estat. Avui dia, parlar o assenyalar sense pèls a la llengua el fenomen de la immigració massiva ja s’ha normalitzat dins el discurs públic. No obstant això, tots plegats passen de puntetes sobre el gran elefant dins la sala, com si ningú s’atrevís a despertar-lo: la baixa natalitat entre els joves catalans. És un dels tòpics que més recel genera, perquè abordar-lo de manera oberta resulta, estratègicament, incòmode i arriscat.

Cap organització juvenil sembla disposada a encapçalar la cavalleria amb aquest tema, i per això, públicament, continua sent un tabú parlar de «substitució demogràfica». Siguin les causes el difícil accés a l’habitatge o una concepció postmoderna de la idea de «família» —on tenir fills passa a un segon pla—, el que és evident és que l’assignatura pendent del nacionalisme juvenil és inserir la qüestió demogràfica en el debat popular. El temps no juga a favor, i si no som nosaltres, els joves, qui comencem a maniobrar per revertir la situació, ningú més ho farà per nosaltres.