Durant els darrers anys, l’independentisme català s’ha revelat massa vegades com un moviment orientat a l’impacte immediat i als cops d’efecte. Mentre es parlava de culminar el Procés, es demostrava molt menys interès —o capacitat— per reforçar els fonaments de la nació i per exercir el poder d’una manera efectiva. Es va pretendre transformar la realitat des de la superfície, confiant que la força simbòlica, la gestualitat i la mobilització sostinguda d’una base social cada cop més desconcertada serien suficients per fer tombar l’estaca. Sovint es va presentar el conflicte com una qüestió estrictament de voluntat democràtica, quan en realitat —agradi o no— era, sobretot, una qüestió de poder. Com en diem popularment, es va posar el carro davant dels bous.

Aquesta deriva va acabar transformant el nacionalisme català en una barreja estranya entre ONG i moviment insurreccional que no té per objectiu la conquesta del poder i la defensa de la nació, sinó la protesta i la denúncia com a finalitats en si mateixes. Abans de parlar seriosament d’independència, el nacionalisme català ha de reconciliar-se amb el concepte de poder: entendre’l, assumir-lo i exercir-lo. I això implica molt més que ocupar cadires a les administracions autonòmiques o municipals. De cara als propers anys, cal començar a transformar la relació del nacionalisme català amb les diverses dimensions de poder que constitueixen les parets mestres d’una nació.

Per començar, l’economia. L’actual nació catalana és filla de la revolució industrial dels segles XIX i XX. El desenvolupament d’una economia forta i diferenciada, i d’una burgesia amb voluntat de poder, és un dels factors clau que va impedir que la nació catalana quedés diluïda dins la construcció de l’Estat espanyol modern. En conseqüència, el nacionalisme català ha de tornar a aspirar a disposar d’un model econòmic propi i autocentrat. El capital, a diferència del que diu el tòpic i com estem veient aquests darrers anys de retorn al proteccionisme, sí que té pàtria. Cal, per tant, recuperar una economia industrial que afavoreixi els interessos nacionals, les empreses catalanes i els treballadors i estudiants catalans, amb la màxima ambició dins dels límits que ens marca el nostre context.

Cal reconstruir una economia catalana que, per tant, ha d’allunyar-se del model low cost que ha proliferat els darrers trenta anys: salaris baixos, escàs valor afegit, terciarització i importació de mà d’obra estrangera. Una combinació que desemboca en una societat de ciutadans sense cohesió, desconnectada de la catalanitat, sense capacitat econòmica i sense capacitat d’organització. I això és exactament el contrari del que cal a un país que aspira a formar un estat.

L’altra columna vertebral de tota nació és la jurídica, la del dret. Catalunya ha de desenvolupar dret propi i, tant o més important, ha d’aplicar-lo. Potser per una inconscient subjugació mental al sistema autonòmic, els catalans hem acabat anomenant competències allò que en realitat cal anomenar dret. I és que la legislació catalana ha estat, tradicionalment, un element central en les reivindicacions del catalanisme clàssic —com ho va ser la històrica reivindicació del dret civil català— perquè el dret propi és el que permet organitzar un país de manera diferenciada. És urgent, doncs, posar en valor la gran capacitat legislativa i executiva que té la Generalitat i, sobretot, els municipis en tot allò que afecta el dia a dia dels catalans. Què ens impedeix condicionar la concessió de subvencions i crèdits empresarials a l’ús del català i, després, comprovar-ne el compliment? Cal aprofundir en aquesta mena d’iniciatives.

L’aplicació del dret no només passa pel legislador, sinó també pels operadors jurídics, com els advocats i els jutges. Els primers són aquells que, com l’Associació Cassandra, utilitzen les esquerdes de la legislació per defensar els drets de la minoria nacional catalana. I més encara quan les institucions no actuen per iniciativa pròpia. Pel que fa als jutges, cal recordar que només vuit dels 137 nous magistrats de l’última fornada de l’Escola Judicial són catalans. Una situació que cal canviar urgentment, si no volem que les decisions sobre els nostres ciutadans —per exemple, en matèria de drets lingüístics, però també en qualsevol altra qüestió de país— es prenguin des del marc mental de Castella. Entendre el poder vol dir, també, tenir gent acostumada a exercir-lo.

Ens cal, igualment, aprofundir en el camp polític i institucional. Tal com nombrosos especialistes apunten, un dels trets definitoris de les nacions és la continuïtat històrica de les seves institucions. A Catalunya disposem d’un sistema governamental que es remunta a l’edat mitjana i que encara manté una certa continuïtat en una Generalitat de Catalunya que, no ho oblidem, fou restaurada l’any 1977 i, per tant, abans de l’aprovació de la Constitució espanyola. Aquesta institució, com el Parlament, hauria de ser tractada amb el respecte i el prestigi que mereix: cal abandonar el menyspreu i les frivolitats que hem viscut durant les darreres legislatures. És imprescindible que la població de Catalunya percebi les nostres institucions com a pròpies, amb autoritat, amb capacitat de generar impacte i amb caràcter nacional. Tot això, insisteixo, és a les nostres mans.

Seria interessant, també, continuar explorant les possibilitats que Catalunya sigui reconeguda com a nació tant per l’Estat espanyol com per les institucions europees, així com seguir batallant per l'oficialitat de la llengua a la Unió Europea. Aquestes opcions, per bé que complicades, no són impossibles, com demostra la circumstància que la Vall d’Aran gaudeixi de reconeixement nacional vigent a Catalunya i a tot l’Estat espanyol —per probable sorpresa de molts lectors— a través de la Llei 1/2015 de l’Aran. Per aconseguir tot això i, en definitiva, perquè Catalunya esdevingui un actor seriós, cal una nova política que entengui que les relacions exteriors —tant amb Madrid com amb la resta del món— no funcionen a través de valors morals, sinó que es basen en interessos i transaccions.

No podem deixar passar tampoc la qüestió demogràfica. Fruit del model econòmic low cost que ja hem esmentat, així com d’un sistema assistencial mal entès i de greus errors conceptuals, Catalunya ha perdut el control de la seva pròpia demografia. Els darrers anys han arribat al nostre país unes 300.000 persones anualment procedents de l’estranger, mentre en marxaven unes 150.000 també cada any. Cal fixar-se que la xifra rellevant no és només l’augment mitjà d’unes 150.000 persones anuals, sinó també el repte, a tots nivells, que implica rebre cada any tres centenars de milers de nouvinguts: persones que han de ser integrades, aprendre català i ser inserides socialment i culturalment. I que, en última instància, acabaran tenint un impacte polític i electoral en un futur molt proper.

Sembla obvi, per tant, que quan parlem del famós control del territori hauríem de parlar també del control de la població. Més enllà que l’administració catalana no disposi del control de fronteres, sí que disposa de mecanismes suficients sobre l’economia, el model urbanístic, el model assistencial i l’ordre públic per abordar el fenomen de la immigració d’una manera que no acceleri, de forma alarmant, la minorització de la població autòctona i de la llengua catalana.

I amb això ens situem en l’últim dels fonaments que hauríem de reforçar: la llengua i la cultura catalanes. No pas perquè siguin menys importants que els altres sinó perquè, no ens enganyem, la seva salut depèn en gran mesura dels factors anteriors. La vitalitat de la nostra cultura nacional és fruit de les característiques de l’economia, el dret, les institucions i la demografia catalanes. Aquest és el punt que, penso, no s’acaba d’entendre en alguns cercles del país: en un context d’institucions dèbils i desprestigiades; d’economia abocada al baix valor, als passavolants i a la precarietat; amb una legislació pròpia que no s’aplica i, finalment, amb una demografia fora de control, la política lingüística sovint acaba picant ferro fred. Tot això, però, no treu que Catalunya continuï gaudint d’una gran capacitat creativa i associativa. La gent d’aquest país pot ser, encara, un pal de paller que mantingui dempeus la llengua i la cultura catalanes, i un pol d’atracció per a molts nouvinguts. Cal seguir en aquest camí.