Aquest any 2026 farà nou anys des del referèndum de l’1 d’octubre. I el fet és que, encara avui, hi ha una dada essencial que no s’ha fet pública: quantes persones van votar realment. Noti’s el matís: no parlem de quantes paperetes es van comptabilitzar, sinó de quantes persones van quedar registrades com a votants en el sistema de cens universal, que aquell dia es va posar en funcionament. Per donar context, deixo a mà del lector la famosa infografia publicada per la Generalitat el dia 6 d’octubre, juntament amb la nota de premsa que podeu trobar aquí. 

Doncs bé, fa unes setmanes vaig registrar una sol·licitud d’accés a la informació pública davant del Departament de Presidència de la Generalitat, amb un objectiu concret: conèixer el nombre total de votants registrats pel cens universal de l’1-O, un cop descartats els duplicats que es poguessin produir. El que demano és una dada agregada i anonimitzada: quants DNI únics van quedar registrats com a votants. És una informació aparentment senzilla, però que mai no ha estat publicada de manera oficial.

El cens universal no era un mecanisme improvisat ni simbòlic. Davant la previsió que les forces policials intentessin avortar el procés de votació —com efectivament va passar—, es va habilitar la possibilitat que la ciutadania pogués votar en qualsevol col·legi electoral, encara que fos fora de la seva secció censal. Ara bé, aquest sistema registrava votants, no paperetes. Cada cop que una persona votava, el seu DNI quedava enregistrat, podent detectar qualsevol vot duplicat. Des del punt de vista tècnic, doncs, el recompte de persones votants era perfectament possible, fins i tot quan la papereta física no arribava a ser escrutada.

Ara bé, tal com hem explicat al principi, el dia 6 d’octubre es publiquen els resultats suposadament oficials del referèndum, i la xifra que es dona de vots comptabilitzats és de 2.286.217 paperetes. Així, malgrat que ens parlin de «vots comptabilitzats», el que en realitat ens estaven dient és «paperetes comptabilitzades». Tornem a aclarir-ho: hi ha gent que va votar, va quedar registrat el seu DNI, però la seva papereta es va perdre per ser confiscada. I, en teoria, si després aquesta persona hagués intentat votar en altre lloc, es podria detectar el duplicat. Per tant, si els resultats s’haguessin publicat correctament, hauríem obtingut un doble resultat: per una banda, els 2.286.217 de paperetes; i per l’altra, la dada de participació total, que hauria estat aquesta xifra anterior més un nombre indeterminat de votants que, malgrat haver votat i comptabilitzar-se, no tindríem manera de saber el sentit del seu vot, per trobar-se la papereta perduda o confiscada.

Aquesta xifra de 2.286.217 paperetes s’ha repetit fins a l’extenuació i ha esdevingut, de facto, la dada oficial de participació. Però és una dada incompleta que, insisteixo, només reflecteix les paperetes que van arribar a ser escrutades físicament, i en cap cas el nombre total de persones que van votar, les quals van quedar registrades al sistema informàtic. En paral·lel, es va difondre una altra xifra: 770.000 censats adscrits a col·legis clausurats per l’actuació policial. Aquesta, però, no és una dada de participació, sinó una dada de cens teòric. No indica quantes persones d’aquests col·legis van votar realment, ni quantes van acabar votant en un altre centre, cosa que va ser habitual gràcies precisament al cens universal. Aquesta dada dels 770.000 censats, hem de deduir que representava el nombre de persones el col·legi dels quals va ser clausurat. I, així mateix, cal concloure que es va introduir per qüestions de relat o de denúncia de la repressió, però la realitat és que barrejar aquesta xifra amb el recompte de vots escrutats només ha contribuït a generar confusió.

Aquests fets que, sens dubte, deu sorprendre a alguns lectors, els han confirmat diversos testimonis directes del procés de recompte. Cito, per exemple, l’enginyer de telecomunicacions Marc Planagumà, voluntari informàtic durant l’1-O: «La participació real, sense estimacions ni aproximacions, la va recollir el servidor central del cens universal, que registrava cada DNI que havia votat. Aquella dada va circular per telèfon entre els voluntaris informàtics que érem als col·legis reconfigurant les noves IP i URL cada cop que el sistema era atacat i queia. Ens van donar uns números de telèfon, que ja no són operatius, on algú responia i et facilitava una nova IP/URL cada vegada que deixava de funcionar la web del cens al col·legi. Les participacions es van anar pujant des dels PC, mòbils i tauletes de les escoles, incloses aquelles que s’havien recollit a llapis mentre el sistema estava caigut. Durant les últimes trucades a aquell número, a més de noves IP, també es comentava que s’havien superat els 3 milions de votants registrats. La dada final no s’ha publicat mai, però va córrer per la central de dades del referèndum muntada a Mediapro, va córrer entre periodistes i també entre polítics. (...) Però aquella base de dades i el registre oficial de participació s’han amagat i/o destruït.»

Així mateix, l’expresidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, feia les següents apreciacions: «Mai no van donar la xifra oficial de vots registrats al sistema però no comptabilitzats perquè la policia s’havia endut l’urna amb els vots. En canvi, van difondre la dada dels 700.000 ciutadans del cens de col·legis tancats per la policia, que tampoc no era una dada real de participació, perquè molts —com jo mateixa al Ramon Llull— vam anar a votar a un altre col·legi. Ells mateixos van boicotejar que el referèndum es pogués prendre seriosament mitjançant informacions confuses. El mateix van fer obligant la Sindicatura Electoral a dimitir uns dies abans, malgrat que els síndics es van oferir a continuar i, vist amb perspectiva, de ben poc va servir, atès que els han perseguit igualment. Així, no se sap si aquests tres milions de votants són la suma dels 2,3 milions de vots comptabilitzats i aquests 700.000 que van indicar que corresponien al cens de col·legis tancats. Al meu entendre, això no seria realista, perquè la majoria vam anar a votar a altres llocs i els nostres vots ja estan comptats dins dels 2,3 milions. Però com que no s’ha facilitat mai la xifra total de vots registrats al sistema, tot plegat queda confús».

El resultat de tot plegat és una situació inconcebible: no sabem quantes persones van votar durant el referèndum de l’1-O. I cal preguntar-se com es volia aplicar un mandat democràtic, els resultats complets del qual no han estat publicats. Aquesta anomalia no pot ser qualificada d’altra manera que d’un escàndol, per tractar-se d’una burla als principis més elementals de transparència democràtica, i als mateixos votants. I especialment, a l’independentisme català. De fet, algunes persones al·leguen que vam perdre l’oportunitat de demostrar davant del món, de l’Estat i de nosaltres mateixos, que s’havia superat el 50% de participació. Des del meu punt de vista, atènyer el 50% de participació no crec que hagués canviat res tal i com van anar les coses posteriorment, però sí que podem concloure que l’impacte psicològic en la població hagués estat considerable, i s’hauria visualitzat el fracàs de l’estratègia espanyolista de boicotejar la votació utilitzant l’abstenció activa. 

En realitat, el problema de no haver publicat els resultats complets és més greu, i és que, senzillament, és un fet que mina greument la legitimitat i credibilitat de l’1-O, i no és precisament l’únic. Aquest episodi de manca de compromís amb la seriositat i legitimitat de la votació de l’1-O cal emmarcar-lo en una cadena d’accions amb la finalitat de minar l’aplicabilitat de la votació, començant per la decisió de renunciar a la sindicatura electoral contra la voluntat de diversos dels seus membres, sense que això evités la repressió posterior. La sindicatura és un òrgan neutral que ha de controlar i fiscalitzar la votació i els resultats, i que el Govern va haver de substituir de forma estrafolària. I acabant per l’incompliment de l’article 4, entre altres, de la Llei 19/2017 de 6 de setembre, del referèndum d'autodeterminació, pel que fa al termini per la publicació dels resultats, i les conseqüències previstes en cas de victòria del Sí. Les decisions preses pel Govern de la Generalitat les setmanes següents al referèndum ja les coneixem i, en aplicació de la doctrina dels actes propis, es conclou que és el propi Govern català qui, de facto, considera el mandat com a nul i no aplicable.

Per tot plegat, he considerat necessari activar els mecanismes de transparència que preveu la llei. Si la dada existeix, s’ha de poder facilitar. I si no existeix, cal explicar per què no existeix, què se n’ha fet dels registres i qui en va prendre la decisió. El que no és acceptable és que una informació tan bàsica quedi en una zona grisa indefinida, com si el pas del temps la fes menys rellevant. En cas que se’m denegui la sol·licitud, procediré a demanar-ho a la Comissió de Garantia del Dret d'Accés a la Informació Pública (GAIP). I si escau, caldrà anar a l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades atès que, posant-nos legalistes quant als drets individuals, els ciutadans vam facilitar unes dades —el nostre DNI— sobre les quals tenim dret a saber què se n’ha fet, i no pas conformar-nos que s’hagin perdut en el cosmos.

Per acabar, una última reflexió. Si finalment aconseguim les dades sol·licitades o, almenys, constatem de forma fefaent que els resultats no van ser publicats de forma completa, és cert que no serviran pas per ressuscitar el mandat de l’1-O. Crec, però, que sí que serviran per contribuir a la veritat que la ciutadania mereix en un episodi tan important a la història del nostre país. I no només servirà a la veritat sobre el referèndum mateix, sinó també sobre els polítics que van conduir-lo. La gent jutjarà.