El novembre de l’any 2023, l’expresident espanyol José María Aznar va pronunciar unes cèlebres paraules en un acte del Partit Popular a Madrid: «El que pueda hacer, que haga» («Qui pugui fer, que faci»). Aquesta crida a l’acció es va produir en el context de la formació de l’actual coalició de govern a l’Estat espanyol encapçalada per Pedro Sánchez i, en particular, per la intenció d’aprovar l’amnistia pels líders del Procés. Confesso que no entrava en les meves previsions haver de fer meves unes paraules de José María Aznar, ni encara menys que encapçalessin un article. Però la situació del nostre país, Catalunya, tal i com veurem a continuació, exigeix un marc mental com el que convidava a adoptar l’expresident espanyol als sectors nacionalistes espanyols. Un marc mental executiu, que crida a l’acció i que vol posar en marxa tota la maquinària i tots els recursos a l’abast. La mobilització que Aznar volia per aprofundir en el nacionalcatolicisme, és la que Catalunya necessita per fugir-ne i sobreviure com una nació viva, amb present i futur. Perquè els temps que venen no seran fàcils.

Catalunya es troba ara mateix en una etapa històrica més compromesa i perillosa que uns anys enrere per una conjunció de factors interns, estatals i internacionals. La perspectiva que els catalans ens convertim en una minoria desorganitzada i marginalitzada, nacionalment i lingüística discriminada per les institucions o altres sectors de la població, i econòmicament relegada, és més viva ara que abans. Altres països han viscut aquest procés al nostre voltant: comunitats nacionals que viuen, disgregades i minoritzades, en territoris sense identitat i convertits en perifèries, i sense oportunitats tret de per aquells que viuen de vendre’l a la metròpoli o als estrangers. Per tant, per a nosaltres ara mateix actuar és una necessitat. Perquè altrament, la nostra comunitat quedarà absolutament a la intempèrie i, per tant, exposada a diversos nivells de violència que poden anar des del nivell institucional, econòmic i lingüístic, fins al físic. En tot cas, vagi per endavant que això no és una declaració de debilitat ni una homilia per deprimir-se, sinó un recordatori de l’estat de les coses, i una crida a l’acció.

Entrem en matèria. Pel que fa al context intern de Catalunya, ens trobem amb diversos factors de risc per al futur immediat. Per una banda, des del punt de vista demogràfic sabem de sobra que la població conscient nacionalment i lingüística, és numèricament minoritària —cosa que és preocupant, tot i que no és un factor insuperable: després hi tornarem. El problema s’agreuja quan hi afegim l’afebliment de les quotes de poder d’aquest sector de població, que s’ha reduït en tots els fronts a més a més del demogràfic. Si ens fixem en el nivell polític, observem com els partits sense seu a Madrid es troben en retrocés, fora del govern de la Generalitat i fora dels ajuntaments de la majoria de ciutats importants. Si anem al nivell econòmic, constatem que la Catalunya d’avui ja no és la del 1830-1970: tal i com vam explicar en aquest article, la pèrdua de poder econòmic burgès i industrial s’ha anat aguditzant des de l’últim terç del segle XX. Per últim, des del punt de vista institucional, malgrat el Procés, no hem aconseguit consolidar un marc normatiu ni un reconeixement de la nostra comunitat nacional que ens pugui dotar d’una major protecció jurídica i econòmica.

Si en fixem en el context internacional —deixarem el context estatal pel final—, observem també el ja tan esmentat, però no per això menys cert, enduriment i recrudiment del panorama de les relacions entre els estats. La utopia liberal segons la qual aquest món rodolava cap a la democràcia interna i externa, que de manera tan fervent i naïf va creure l’independentisme català, ja és només un record llunyà. Els canvis polítics i econòmics, o els conflictes que s’han viscut a Ucraïna i el Pròxim Orient, ens recorden cada dia que ni Europa ni la resta del món són indrets on les minories tinguin la protecció i la supervivència assegurades només amb la força de la paraula i dels vots. Aquest d’ara és un món on les nacions sense estat haurem d’abandonar romanticismes i aprendre a moure’ns entre bambolines. La llengua i la nació catalanes no gaudiran de cap altra protecció que no impulsem nosaltres mateixos, aprofitant cada finestra d’oportunitat.

Per últim, respecte el context de l’Estat espanyol —i de França— podem afirmar que l’equilibri en què viu Catalunya penja d’un fil. Atès que ni abans del Procés -ni després- no hem pogut consolidar un marc jurídic-constitucional propi per Catalunya, el catalanisme ha posat tots els ous al cistell del govern espanyol del PSOE amb la finalitat que faci de dic de contenció contra els sectors ultraespanyolistes de l’Estat. Una funció que els socialistes, també espanyolistes, exerceixen per pura necessitat aritmètica. I en aquest delicat i temerari equilibri hi participen gairebé totes les forces polítiques catalanistes. Ara bé, aquest statu quo pot canviar bruscament d’un dia per l’altre, i amb més profunditat que no ens pensem. L’arribada d’un govern del PP i Vox a Espanya, com del Reagrupament Nacional (RN) a França implicaran, amb tota seguretat, un augment substancial de les agressions lingüístiques, judicials, econòmiques i ètniques contra la comunitat nacional catalana a banda i banda dels Pirineus. Això no és cap hipòtesi incerta, sinó una realitat que ja s’està vivint al País Valencià, les Illes o Perpinyà.

Cal tenir molt present que el PP i VOX, com també el RN en certa mesura, seran molt més bel·ligerants contra les comunitats nacionals dels seus estats com pot ser la catalana, que no pas contra fenòmens com ara la immigració. Tornem-hi, perquè aquesta pel·lícula ja l’hem vista: ni el PP, ni VOX ni el RN han fet res substancial per aturar el flux migratori allà on governen, mentre fan tot el que poden contra la catalanitat. I aquesta situació podria no ser només circumstancial o electoral sinó que, tenint en compte el context internacional abans esmentat, podria traduir-se en una involució democràtica cap a formes diverses d’autoritarisme. En els temps que ens ha tocat viure darrerament, tot és possible i no s’ha de donar res per descartat. No tenir-ho en compte seria d’una imprudència imperdonable.

Per tant, i a tall de resum, podem afirmar que la comunitat nacional catalana i catalanoparlant podria trobar-se en un futur immediat sense un marc jurídic-constitucional sòlid, minoritzada demogràficament no només a l’Estat sinó també al seu propi territori, sense poder polític important al país, i amb un poder econòmic minvat. Tot això, a més a més, es produiria dins d’estats amb governs obertament hostils a la catalanitat que podrien derivar en formes autoritàries, en un entorn mundial amb escassa primacia del dret internacional i protecció de les minories. Sens dubte, cal prendre’s el repte seriosament, i sembla clar que és el moment que qui pugui fer, que faci.

I això què vol dir? Doncs que qui tingui diners, que els posi a treballar en favor del país: hi ha moltes entitats que en necessiten. Qui tingui temps, que el dediqui també al dia a dia per a les entitats o associacions del barri o el poble. Qui treballi al món de la justícia, que aprofundeixi en les vies per protegir els drets dels catalans. Qui estigui opositant, que ho faci per als llocs de poder a l’administració catalana, i fins i tot espanyola. Qui s’encarregui de contractar treballadors, que contracti els qui utilitzen la llengua catalana. Qui tingui una empresa, que etiqueti i/o retoli en català. Qui tingui un altaveu mediàtic o artístic, que reivindiqui i normalitzi la catalanitat en la seva obra. Qui treballi en una multinacional, que no invisibilitzi la seva llengua ni la seva catalanitat. Qui hagi de consumir béns i serveis, que ho faci en empreses arrelades al país. I també: qui cregui que pot influir en un partit polític, que hi militi. La llista podria continuar infinitament, i per fer tot això no cal una majoria demogràfica. Cal teixir xarxa des de tots els àmbits, perquè com més gruixuda i espessa sigui la teranyina catalana més difícil ho tindran els nostres adversaris per perforar-la, encara que no siguem els més nombrosos.

Cal no caure en el cofoisme, però tampoc en el catastrofisme. Venen temps difícils, però hem de tenir en compte que la nació catalana té, encara, un capital humà i organitzatiu molt gran. I, sobretot, recordem que el millor remei contra la depressió és l’acció. Llegir, escriure i reflexionar està molt bé, però el més útil és posar les cames, el temps i els diners a treballar sobre el terreny de la realitat de cada dia. Si avui qui pugui fer, fa, demà ens haurem guanyat l'oportunitat de tenir futur com a nació. Així que, parlant d’autoorganització, permeteu-me que acabi l’article citant un fragment que em van enviar d’una publicació feta, recentment, als fòrums de Racó Català. No crec que es pugui expressar millor: «El nostre poble té un capital humà molt gran encara, més de dos milions de persones, moltes altres que no és que siguin anticatalanes, senzillament no són catalanes i tampoc no tenen oportunitat de ser-ho. Si construïm una comunitat nacional forta, cohesionada i orgullosa molta gent en voldrà formar part. Marge encara n'hi ha, poc, però n'hi ha, i si bé ara el català pot semblar quelcom carrincló i desfasat, si avui treballem i fem les coses bé, futures generacions, en un món cada cop més desarrelat i sense identitat, poden intentar cercar la seva identitat en la dels seus avantpassats, i voler participar d'una reconstrucció nacional i lingüística».