La Segona Guerra Carlina, que es coneix com la Guerra dels Matiners, va ser un conflicte lliurat fonamentalment a Catalunya entre el 1846 i el 1849. L’historiador Josep Llord expressava, al seu llibre en edició facsímil Campanya Montemolinista de Catalunya, o Guerra dels Matiners (1926), que «es pot dir, sense por d’equivocar-se, que el montemolinisme (el carlisme a la Segona Guerra Carlina) fou una planta que sols arrelà a Catalunya». 

Així, si bé seria una mentida presentar la Guerra dels Matiners com una guerra nacional o d’independència, és ben cert que es tracta d’una guerra eminentment catalana i, com veurem, amb unes característiques molt allunyades dels tòpics que sempre hem sentit. En general, el plantejament que se’ns ha ensenyat a l’escola de les tres guerres carlines és extremadament simplista i esbiaixat. La seva interpretació s’ha fet des del prisma de l’anàlisi de «classe» i de «construcció de l’estat liberal», provocant una interpretació lineal de la història que no explica altres viaranys que hauria pogut prendre i menysprea les especificitats nacionals o regionals dels processos històrics. Els biaixos mai són casuals sinó que són sempre ideològics i, per tant, responen a una visió política: en aquest cas, la de l’estat central espanyol.

L’escola —i la cultura popular— han volgut presentar el carlisme com un moviment amb connotacions negatives. Ja fos quan anàvem a classe o quan actualment veiem l’apel·latiu «carlí» a la premsa, ens fa pensar en quelcom troglodita, retrògrad i fosc. A la vegada, se’ns presenten els governs centrals —en aquest cas, els dels isabelins— com una mena d’estat liberal avançat, que afavoria el progrés, l’economia i la representativitat.  La imatge final que acaba calant en la gent és la d’una pugna entre un bàndol avançat, demòcrata i progressista —els «liberals» isabelins— contra un bàndol de trabucaires, fanàtics religiosos i reaccionaris –els carlins.

Aquesta imatge no pot estar més lluny de la realitat, especialment a Catalunya. Encara que en història no som amics de fer analogies, si haguéssim de buscar un símil amb els governs liberals de mitjans del segle XIX a Espanya, diríem que s’assemblen més a la dictadura de Bashar Al-Assad de Síria o la Rússia de Putin, que a qualsevol estat liberal o democràtic. Aquest model dictatorial, sempre dirigit per  militars —els espadones— i sustentat per l’exèrcit i un conjunt d’oligarquies industrials, comercials i terratinents, aspirava a concentrar tot el poder dins la Península a través d’una economia extractiva i un estat policial i militar del qual va ser paradigma el règim del general Narváez, en l’anomenada Dècada Moderada (1844-1854).

Adonem-nos, doncs, que el carlisme català —els matiners— es configuren com un obstacle per les elits de Madrid que, després de dues dècades de guerres d’independència i civils, han aconseguit establir les beceroles d’un estat liberal a inspiració del model francès. La creació de la Guàrdia Civil (1844), per exemple, suposa una recentralització del poder coercitiu que les juntes havien regionalitzat durant la Revolució liberal, i la divisió en províncies (1833) i la llei de Municipis (1845) es plantegen com una racionalització i trossejament dels territoris de l’Estat des d’una lògica de control, disciplina i eficiència que, com a França, ignora i menysprea les divisions territorials històriques i les seves institucions. 

En aquest sentit aniran també les reformes administratives i de finances, d’aquí el caràcter políticament centralista, oligàrquic i poc o gens democràtic —la Constitució de 1845 permetia el vot només a les rendes més altes, l’1% de la població— del règim que s’acabarà configurant. Aquesta centralització del poder que afectava tots els àmbits, des del jurídic —amb el Codi Penal (1848), llei d’enjudiciament civil (1855), llei del notariat (1858), llei hipotecària (1861)—, a l’econòmic —amb la reforma de les finances públiques promoguda pel ministre Alejandro Mon (1845) o el funcionament del Banc d’Espanya (1856)—, passant per l’educatiu —amb la llei Moyano (1857)—, van construir, en diverses onades i amb l’ús de la violència d’estat potenciada per nova tecnologia i formes d’organització, un nou poder que oferia canvis i continuïtats respecte de la monarquia absoluta borbònica i que, a Catalunya, esdevindria manifestament incòmode ja des del 1843. 

Aquell any esclata de la Jamància, considerada la primera revolució contra l’estat liberal espanyol establert, a batzegades, a partir de 1833. No per casualitat, aquesta revolta tindrà la Barcelona de les bullangues —n’és la dotzena i última— com a epicentre i serà de caràcter democràtic —contra l’oligarquia combinada de la burgesia ascendent i la noblesa— i federal —contra el nou règim centralista. El cas de Catalunya era insòlit a l’Europa del moment; una regió o nació que comptava amb indústria i prosperitat econòmica, paradigma de la modernitat, era subjugada per un poder basat, sobretot, en una casta dirigent d’origen atàvic a la qual se sumava, ara, l’alta burgesia industrial i comercial catalana que havia perdut el mercat colonial americà. L’exclusió d’amplis sectors de la població catalana i la construcció d’un estat centralista i de matriu castellana explica el desencantament progressiu català amb el projecte de nació espanyola, que té una culminació el 1898.

Segons un altre estudi, La Guerra dels Matiners i el catalanisme polític (1846-1849) (1978) de Joan Camps i Giró, els carlins catalans d’aquesta guerra representen un moviment protonacionalista, precedent del catalanisme que podríem anomenar en certa manera regionalista: que apel·la a l’autogovern, a la proximitat i a legitimitats anteriors i oposades a la dictadura centralista, quelcom que podien compartir amplis sectors populars a les ciutats i al camp. La Guerra dels Matiners va ser un conflicte profundament arrelat al país, i els soldats de les files carlines —i, a partir de 1848, alguns grups de liberals progressistes i republicans— eren fills de la terra que comptaven amb un ampli suport de la població civil, que tenia una gran desconfiança amb l’Estat i els seus exèrcits —la majoria vinguts d’altres territoris d’Espanya parlant una llengua, el castellà, aliena i incomprensible per la majoria. A l’alteritat respecte del nou estat liberal va sumar-s’hi una greu crisi econòmica, entre 1846 i 1847, que va sacsejar Europa, fruit de pèssimes collites que va fer pujar els preus i reduir la demanda de productes industrials creant un atur paorós.

Així, quan Ramon Cabrera, cap dels exèrcits carlins a Catalunya, entra al país el 1847 ho fa dient: «Catalans, fa ja alguns dies que em trobo entre vosaltres i dins la meva estimada Pàtria». El mític  «tigre del Maestrat», escriuria l’any 1848 un article dirigit al diari francès L’Union des de Cubells (la Noguera) en què analitzava la greu situació política: «La premsa independent espanyola, sota la tirànica dictadura de Narváez, no pot publicar les meves protestes. Sense més fonts d'informació que les procedents de les notificacions oficials dels nostres enemics o de certes cartes de corresponsals que es limiten a informar del que es diu, aquesta premsa no es veu capaç d'aclarir el que passa a la guerra a Catalunya. [...] Catalunya està cansada de les accions arbitràries del govern de Madrid, del seu odiós sistema de corrupció. D'aquest jou vergonyós, vol desfer-se'n. Pel que fa als meus voluntaris, en gran part es tracta de fills de Catalunya, la qual està orgullosa del seu comportament, sobretot de la seva fidelitat i del seu coratge». 

La dimensió militarista del règim dictatorial de Narváez que, com hem vist, de liberal només en tenia el vernís i ho era només per una absoluta minoria de la població, es va manifestar de forma especialment crua durant la Guerra dels Matiners. Tal i com explica Josep Llord i tota mena de cronistes locals i comarcals, les mesures repressives eren duríssimes i incloïen, de forma freqüent, afusellaments de la població civil. Menció especial mereixen les deportacions ja que, segons conclou Juan Luis Bachero Bachero (2017) «el Capità general de Catalunya va dissenyar una política massiva de deportacions a les colònies de combatents capturats, amb el objectiu de neutralitzar-los i evitar-ne la reincorporació a les files rebels. Posteriorment, a aquesta pràctica es va incloure a pobres i aturats, en un intent per aturar el rerefons social del conflicte, especialment després de la Revolució de febrer de 1848 a París. Pràctiques com aquesta constitueixen l'altra cara de l'estat liberal, que atorgava drets a uns quants, però no dubtava a l'hora de reprimir innocents i aprofitar-se de la seva feina quan en resultava un enfortiment dels seus interessos.»

Per contra, i com explica Joan Camps, el programa dels carlins incloïa posposar la detestada nova lleva, permetre que els soldats romanguessin a Catalunya, la persecució del contraban que perjudicava la indústria catalana, la promoció d’una nova reforma aranzelària o la resolució de dels béns eclesiàstics, entre d’altres. «Es tracta d’un programa polític redactat des de l’òptica dels interessos catalans», ens diu Camps. No és sorprenent l’heterogeneïtat dels guerrillers que combatran en la Guerra dels Matiners: hi havia joves que no volien ser quintats, proletaris aturats, antics carlins de la primera guerra (1833-1840), bandolers i camperols arruïnats. És per això que, a despit que es puguin datar manifestos i proclames, l’esclat de la Guerra dels Matiners és progressiu: ací i allà, disperses, van sortint partides de descontents amb el règim de Narváez que eludeixen la captura per part de l’exèrcit regular; colpegen i desapareixen.

El carlisme era l’única força a Catalunya, com explica Camps, capaç d’aglutinar una oposició al moderantisme; el republicanisme era encara massa feble, i el liberalisme no vinculat als moderats vivia hores baixes, afeblit pels fracassos de les bullangues i per la repressió del govern moderat. Tot i això, a les partides «carlines» a partir de la primavera de 1848 i a redós de la revolució europea, se n’hi sumaran de liberals progressistes i republicans. A partir de 1849, però, derrotades les partides, fetes promeses a la burgesia i al clergat i finalitzada la guerra amb una amnistia, ja no quedarà cap grup polític a Catalunya, esgotada per més de dues dècades de conflictes, que pugui fer trontollar el poder central establert. El Concordat amb la Santa Seu de 1851 reforçarà encara més el moderantisme a Espanya, i culminarà amb èxit la primera onada de construcció de l’estat espanyol liberal centralista.

En definitiva, la Segona Guerra Carlina és un altre d’aquests episodis —importantíssims— que han quedat amagats a la penombra no només del gran públic, sinó també de la historiografia catalana. Un oblit que manté espessa la boira que s’ha instal·lat sobre la història del nostre país entre 1714 i el final del segle XIX, com si la Catalunya posterior a la desfeta de la Guerra de Successió hagués perdut la seva ànima, la seva personalitat pròpia i el seu paper de contrapès respecte a Castella, fins a l’aparició del catalanisme polític. 

No ens ha d’estranyar que, de la mateixa manera que De Gaulle representava les minories catalanes, basques o bretones com a defensors de «l’Ancien Régime», la historiografia espanyola –sempre hereva de l’autoritarisme francès— ha fet el mateix amb el carlisme. Equiparant el progrés amb la centralització, la uniformització i la militarització, els carlins —contraris a aquest particular concepte de progrés— han estat presentats, seguint aquesta lògica, com uns mers reaccionaris i obscurantistes. La Guerra dels Matiners no va ser, doncs, un enfrontament entre el progrés i la reacció, sinó un aixecament interclassista de tots aquells catalans que van quedar al marge de l’estat liberal, durant el seu procés de consolidació i centralització conduït, sobretot, per les oligarquies castellanes.