«El desert creix. Ai de qui tingui el desert dins seu!», va escriure Nietzsche a Així parlà Zaratustra. El filòsof italià Julius Evola el citava al seu manual Cavalcar el tigre, escrit el 1961, durant la postguerra europea. Sempre va ser una de les seves sentències preferides: sense una «personalitat», una idea forta i supraindividual d’un mateix, oberta cap a la transcendència i, per tant, supeditada a un principi superior, l’ésser humà no podria afrontar la reducció del món a un desert —un desert econòmic, tècnic, mecànic, estandarditzat, inhumà. Evola ensenyava els secrets per erigir una fortalesa interior, un oasi que pogués subsistir a despit del desert exterior que tot ho engolia; tot preparant la reconquesta, la humanització —o divinització i ressacralització— del món a partir d’aquests oasis i vergers.

La victòria aliada havia liquidat el feixisme i el nazisme, tancant la Segona Guerra Mundial, però també havia destruït gran part del que quedava de l’Europa anterior a 1914, dels principis que anessin més enllà del que era merament individual i material —dels consumidors i dels diners. De mica en mica, el liberalisme triomfant acabaria amb les últimes romanalles del passat i el maig de 1968 l’autoritat (en general) cauria com un castell de naips. Com a tradicionalista, Evola ja havia tingut problemes sota el feixisme, havent de moure’s amb una escorta de guardaespatlles tot i comptar amb protecció i simpatia per part d’alguns dels jerarques del règim. Ara, amb l’ocupació americana d’Itàlia, figures com ell resultaven més incòmodes i perilloses encara. La seva posició era difícil. Per acabar-ho d’adobar, el 1945, a Viena, Evola havia perdut la mobilitat de les cames durant un bombardeig —un dels episodis més absurds i incomprensibles de la seva biografia. Resignat a tornar a casa, havia constatat la impossibilitat de lluitar contra les forces victorioses del liberalisme. Per Evola, era impossible de fer-ho, o si més no en aquell moment; tots els ressorts i institucions estaven contra els qui gosessin mantenir una vida tradicional, basada en principis transcendents, en la qual hi hagués alguna cosa més gran que l’individu. Aleshores, en diverses obres dedicades als seus seguidors, va proposar recuperar l’apolitia grega.

L’individu, «de fet, fora ja no troba cap suport. Els sistemes i institucions que en una civilització i societat tradicional li haurien permès realitzar-se plenament, organitzar la seva existència d'una manera clara i unívoca, defensar i aplicar creativament els principals valors que reconeixia internament en el seu propi entorn, són inexistents. No es tracta, doncs, de continuar proposant-li línies d'actuació que, adequades i normatives en tota civilització normal, tradicional, ja no sabrien ser-ho en una civilització anormal, en un ambient social, psíquic, intel·lectual i material totalment diferent, en un clima de general dissolució, en el règim de formes d’un desordre mal contingut i, en qualsevol cas, desproveït de qualsevol legitimitat superior». El camí era, després de 1945, tot un altre, i es desenvolupava a l’interior de l’ànima, del Jo de qui gosés emprendre’l —com un passatge al bosc.

La idea de l’enfortiment de la personalitat i del conreu d’un oasi interior es conjuga en Evola amb una idea política, amb el símil del tigre. Conten les llegendes de l’Orient que, en una ocasió, un home va trobar-se cara a cara amb un tigre. Tots dos es van mirar de fit a fit, l’un a l’altre. Davant la impossibilitat de fer-se enrere per la velocitat del tigre, i desarmat per abatre’l en un enfrontament directe, l’home va triar un tercer camí: cavalcar-lo. Així, li va saltar al damunt, encerclant i estrenyent amb força el seu coll. L’home seria allà, amb el tigre, i l’acompanyaria en els seus estirabots, en el seu rugir, en els salts i en els moviments desesperats i rabiüts. Sabia que si era pacient i aguantava, arribaria un moment que el tigre s’esgotaria i cauria baldat a terra. I aleshores, podria escanyar-lo amb la sola força dels seus braços, ofegant-lo amb facilitat.

Aquesta idea de cavalcar el tigre forma part d’una cosmovisió en què s’accepta la superioritat de Cronos, el temps, a tot el que és humà. Totes les coses terrenals són peribles i s’acosten cada vegada més a la mort ja d’ençà del mateix moment en què neixen o es manifesten. Per descomptat, cap cosa humana escapa aquest fatal destí. Quan no es té prou força per capgirar una situació, cal cavalcar-la, tot esperant el moment idoni per transformar-la. Seguint els mites orientals sobre els tigres, o els misteris de Mitra a la conca del Mediterrani, el filòsof italià Julius Evola defensava que «l’única solució és, doncs, “cavalcar el tigre”, és a dir, no afrontar directament les forces i els processos d’un món en crisi». Calia continuar-hi aferrats sense descavalcar, amb fermesa, a l’espera del moment idoni per poder matar la bèstia. Com en la tradició taoista, arribaria un moment en què el verí podria ser transmutat en medicina. Tard o d’hora el món tornaria a entrar en crisi, i se’n podria reaprofitar tota la força per a un redreçament. Nodrint oasis i erigint fortaleses, calia reunir i preparar els qui viurien aquest moment.