La visió liberal del món—sia aquesta més conservadora o postmoderna— parteix d’una noció implícita progressista. Aquesta és, en gran part, una herència del segle de les llums i de les posteriors revolucions liberals, que consoliden els règims d’aquest signe i generen la seva pròpia perspectiva de la història. En aquest context, tant les constitucions modernes, com l’estat-nació o el paradigma industrial són presentades com a «millores evidents en si mateixes» respecte de l’Antic Règim. Quan el marxisme apareix com a resposta—o continuació—al liberalisme, implícitament adopta el mateix marc de pensament, pressuposant diverses etapes que tota societat ha de transitar de forma successiva i lògica fins arribar a un estadi superior. En conseqüència, en major o menor mesura, totes les societats industrialitzades del present—la majoria de la població mundial—funcionen segons una visió progressista de la història.

El cicle més evident per als humans és el propi cicle vital: naixement, joventut, adultesa, vellesa i mort, alhora generador del mateix cicle en un altre ens.

Tanmateix, aquesta visió progressista—la recta ascendent arquetípica segons Haag—xoca amb una realitat molt més present en la natura: els cicles tancats. El cicle més evident per als humans és el propi cicle vital: naixement, joventut, adultesa, vellesa i mort, alhora generador del mateix cicle en un altre ens. Altres cicles ben clars són aquells de tipus astronòmic i climàtic: la nit i el dia, les marees, les llunes, els anys, les estacions o les temporades de pluja. De la interacció dels humans amb la natura n’emergeix el cicle agrícola, amb una necessitat de planificació a més d’un any vista. En perspectiva històrica, el cicle agrícola passa a condicionar moltes de les dimensions socials: quan poden ser combatudes les guerres, quan poden ser escolaritzats els infants, quan es cobren els impostos, quan puja la demanda de mà d’obra. En el context modern, diversos autors han postulat l’existència de cicles econòmics o inclús demogràfics, essent especialment destacable el cicle de les famílies pageses de Txaiànov.

La creença i identificació d’aquests diversos cicles podria ésser, de fet, una idea pròpia (entre d’altres) de la antiga cosmovisió indoeuropea. Els seus romanents són presents en el Mahabharata—el poema èpic vèdic fundacional—, on es defineixen quatre edats o yugas com a part d’un cicle dhàrmic etern: el Satya Yuga, el Treta Yuga, el Dvapara Yuga i, finalment, el Kali Yuga. En Els Treballs i els Dies d’Hesíode, les edats segueixen un patró metàl·lic descendent: l’edat de l’or, l’edat de la plata, l’edat del bronze, l’edat heroica i l’edat del ferro. A Les Metamorfosis, Ovidi mantindria les quatre edats metàl·liques d’Hesíode, descartant-ne l’heroica. Si deixem de banda els nombrosos possibles matisos i particularitats de cada tradició religiosa, la tendència compartida és la mateixa: una cosmovisió caracteritzada per diferents etapes decreixents—en virtud, vitalitat, energia—com a part d’un cicle en eterna repetició. En qualsevol cas, independentment de la perspectiva que s’adopti, sembla que els cicles formen part de l’existència humana en societat.

Spengler és associat—erròniament—al nazi-feixisme, Kondratiev és ignorat en tant que marxista heterodox purgat, i Deulofeu és passat per alt—possiblement per la seva condició de català i exiliat.

D’entre els pensadors moderns, qui més impacte té en relacionar el desenvolupament de les civilitzacions amb una noció cíclica és Oswald Spengler, que concep les cultures de forma orgànica i, per tant, amb un unes etapes i un temps de vida determinat. L’obra principal de Spengler, El Declivi de l’Oest (1918), influenciarà, entre d’altres, a autors com Toynbee o Huntington. És precisament en aquest context de principis del segle XX on Nikolai Kondratiev desenvoluparà la seva teoria sobre el cicle econòmic, segons la qual les economies capitalistes presenten períodes de creixement i depressió en cicles d’entre 50 i 60 anys. És també en aquest moment quan el català Alexandre Deulofeu postula la seva «teoria matemàtica de la història» segons la qual les civilitzacions es desenvoluparien en un cicle de tres fases d’uns 1.700 anys en total. Amb la fi de la Guerra Civil Europea, totes aquestes nocions cícliques desapareixen del mainstream econòmic, que en aquells moments es troba en plena reformulació. Spengler és associat—erròniament—al nazi-feixisme, Kondratiev és ignorat en tant que marxista heterodox purgat, i Deulofeu és passat per alt—possiblement per la seva condició de català i exiliat. Cap d’aquests models encaixa amb la visió lineal  i ascendent de la historiografia liberal.

Tanmateix, cinquanta anys després de la guerra, William Strauss i Neil Howe publiquen els seus llibres Generations (1991) i The Fourth Turning (1997), on esbossen una teoria basada en els canvis generacionals que esdevenen en el transcurs de la vida d’una persona (entre 80 i 100 anys). En cadascun d’aquests cicles seculars, caracteritzats per les pròpies etapes vitals, transcorrerien quatre torns (“turnings”)—punt àlgid, despertar, aclariment i crisi—que marcarien respectivament l’arquetip d’aquella generació en concret: el profeta, el nòmada, l’heroi i l’artista. Cadascun d’aquests torns i arquetips representaria diverses posicions respecte la confiança en les institucions, l’espiritualitat, l’individualisme o d’altres actituds. Els autors apliquen aquest model a les generacions britàniques i nord americanes des del segle XV, identificant en cadascuna d’aquestes l’arquetip i període respectiu.

D’aquesta manera, la nació nascuda entre el 1901 i el 1924 seria la generació heroica que patia els efectes devastadors del crack del 29 i serviria a la 2a Guerra Mundial. Els nascuts entre 1925 i 1942 comprenen la «generació silenciosa», d’arquetip artístic, mentre que els boomers, nascuts entre 1943 i 1960 en un context alcista, apareixen representant l’arquetip profètic evidenciat en els moviments socials dels anys seixanta. La generació X—nascuda entre 1961 i 1981—estaria caracteritzada per el pragmatisme—fruit de la desatenció dels seus progenitors revolucionaris—representada per l’arquetip del nòmada, de l’espavilat. Seguint l’esquema dels autors, la generació milennial—nascuda entre 1982 i 2001—arriba al món en un moment d’individualisme, pragmatisme i sobreprotecció dels infants. Són aquelles persones que, d’adultes, hauran d’encarar-se a la crisi cíclica que necessàriament correspon a aquest període.

Encara que aquest model sigui qüestionable des de moltes perspectives, ens presenta un retorn de les nocions cícliques en l’estudi de les societats amb la generació, quelcom comprensible per a la pròpia experiència de tothom. Caldria veure, però, si aquest model és aplicable o adaptable al cas de Catalunya. Alguns, per exemple, han reconegut el paper dels boomers soixante-huitards en el Procés català. En qualsevol cas, la generació millennial, que s’incorpora ara als càrrecs de poder, seria segons el model anterior la generació heroica. La joventut d’aquesta generació ha crescut entre els atemptats de les Torres Bessones del 2001, la crisi econòmica de 2007-2008, el Procés (2010-2017), els alçaments de l’Estat Islàmic i la guerra d’Ucraïna (ambdós, del 2014 fins al present), així com la crisi de la Covid-19 (2019-present). Des d’un punt de vista sociològic, ha experimentat l’entrada abrupta de les noves tecnologies i, a Catalunya, de la immigració extracomunitària en massa.

A mesura que la generació de Quim Torra (1962) o Pilar Rahola (1958) es retira, la cohort continguda entre Pere Aragonès (1982) i Juliana Canet (1999) s’incorpora a l’acció política. Així doncs, els avalots al carrer—recurrents després de la desfeta del Procés—són protagonitzats pels darrers milennials i els primers zoomers, criats en perpètua crisi econòmica i descomposició social accelerada. L’experiència vital o la cultura política dels darrers res té a veure amb els relativament pròspers 1980s i 1990s. Resta per veure, emperò, com afectarà aquest canvi generacional a l’independentisme i, de forma més concreta, al nacionalisme català.