Hi ha llibres que construeixen mites, d’altres que els desmunten, Inside the Cuban Revolution fa les dues coses alhora. Publicat el 2004, el llibre de Julia E. Sweig (1950-) té la virtut d’oferir als seus lectors una visió redefinida de la Revolució Cubana (1953-1959), una que, desmuntant algunes de les llegendes més arrelades en l’imaginari occidental, manté intacta la pàtina heroica que envolta la insurrecció castrista. Descobrim, d’aquesta forma, el paper transcendental de la facció urbana de la revolta (el llano), aquella que, mentre Fidel i els seus acòlits rondaven per Sierra Maestra, va encapçalar els primers passos de la lluita contra Fulgencio Batista. Els icònics barbuts del Movimiento 26 de Julio no esdevindrien predominants fins als darrers mesos de la revolució i la seva proesa no hauria servit de res sense les aportacions fetes per gent com Frank País, caigut en la lluita urbana i injustament oblidat amb el pas dels anys.

Un altre dels mites que Sweig tomba és el de la d’una revolució popular i comunista. Basant-se en una àmplia documentació —en alguns casos inèdita—, l’autora posa de relleu que, si bé el malestar i l’oposició a la dictadura són generalitzats dins la Cuba de mitjans del segle XX, els líders de la revolta no pertanyen a les capes populars, les més castigades per la tirania. No són els «pàries de la terra» els que s’aixequen contra Batista, sinó un plegat de professionals liberals de classe mitjana: advocats, metges o professors. Els quadres del M-26-7 són joves —entre els vint i els trenta i escaig—, nacionalistes i, generalment, anticomunistes. Obviant els casos d’Ernesto «Che» Guevara i Raúl Castro —ambdós marxistes—, la resta dels líders del moviment pertanyen a diverses tendències polítiques (del socialisme al liberalisme) i, més que voler convertir-se en la base de l'URSS al Carib, pretenen continuar amb la revolució nacionalista iniciada per José Martí contra els espanyols. El de Fidel Castro va ser, en el fons, un cop d’estat independentista, continuador de l’esperit de 1868, 1879 o 1895, i és per això que d’ell se’n poden extreure diverses conclusions interessants, útils per qualsevol moviment nacionalista.

«Les tàctiques de la política i les de la revolució no són les mateixes» (Frank País, 1956)

Quan els vuitanta-dos tripulants del Granma van desembarcar a Los Cayuelos, res no feia pensar que alguns d’ells acabarien dirigint els destins de l’illa. Era el 2 de desembre de 1956 i Cuba exercia de prostíbul i casino dels Estats Units, un patio trasero, un garito. És aquesta humiliació la que impulsa als rebels del M-26-7, moviment nascut després del fracassat assalt a la caserna de Moncada (el 26 de juliol de 1953). Les idees hi són, però manquen els diners i les armes. En aquest context, el grup de guerrillers —amb poca penetració entre els estudiants i els treballadors— té poques opcions d’èxit. Si després d’un desembarcament accidentat el moviment pot continuar lluitant, és gràcies a l’activitat incansable del llano. El moviment clandestí a les ciutats té un nom: Frank País, un jove de només 23 anys dotat d’una tenacitat d’allò més lloable. És ell qui s’encarrega d’articular una xarxa insurreccional dividida en sis seccions: finances, treball, propaganda, organització, resistència cívica i sabotatge.

Comença a crear-se una estructura, però aquesta es troba molt lluny de ser sòlida. El moviment està desorganitzat, els canals de comunicació no són fiables i cada grup local actua amb una autonomia gairebé absoluta, anàrquica. Existeixen, a més, divergències estratègiques. País creu en una lluita liderada per grups petits, d’elit, altament funcionals i entrenats per actuar en un àmbit essencialment urbà. René Ramos Latour planteja, per la seva banda, la creació de milícies amb vocació massiva i destinades a actuar arreu del país. Es perfilen així dos punts de vista contraposats: el del llano i el de la sierra. La història —escrita pels guanyadors— ens dirà que el model d'èxit era el segon, el de la lluita frontal, però per molt que la sierra acabés imposant-se, va fer-ho, en part, gràcies a les tàctiques del llano i als coneixements i suports adquirits durant anys de combat urbà. Amb el pas dels anys, el moviment clandestí de Sierra Maestra acaba esdevenint un autèntic Estat en miniatura —amb escoles, armeries, administració i servei sanitari—, una organització agrària-militar que va desplegant-se de mica en mica en col·laboració amb els grups locals. La dictadura es replega i el nou règim es construeix, a trets, en els espais que aquesta va abandonant.

«La politiquería ha fet molt mal a Cuba i tornarà a fer-ne fora. Però hem aconseguit enviar la politiquería a l'exili i això és un pas endavant» (Fidel Castro, 1957)

La Revolució Cubana també tenia els seus processistes. De fet, el Movimiento 26 de Julio és tan sols un dels molts grups polítics que conforma l’oposició a la dictadura. En l’arc polític cubà hi ha faccions que dialoguen amb el règim i que no creuen en la insurrecció armada, sinó en exercir una pressió pacífica que acabi forçant el pacte amb les autoritats. Són els «politiqueros» i la seva (in)acció, la «politiquería». Quan Batista convoca eleccions, de cara al 1958, la major part dels partits opositors hi volen participar. Només una minoria defensa l’abstenció i tan sols l’M-26-7 defensa la insurrecció com a estratègia revolucionària. Per la major part de l’oposició «politiquera», la sortida a la dictadura ha de passar per un govern de transició —civil o militar—, reservant, pels barbuts de la Sierra, el paper d’icones romàntiques sense poder real.

No obstant això, gran part d’aquesta elit política es troba a l’exili —a Miami, a Houston, a Caracas—, des d’on sovint es limita a contemplar de forma tèbia el transcurs dels esdeveniments. Ells són els amos de la situació quan les coses estan controlades, quan la repressió queda dissimulada o es fa menys evident. Aquest és el pitjor escenari per a Castro i els seus, que mantenen amb la repressió el mateix vincle que un peix amb l’aigua. Cuba és una peixera en què la suspensió de les garanties constitucionals, les detencions arbitràries, les tortures i les execucions permeten als revolucionaris més radicals moure’s amb major comoditat. A més repressió i més escalada de violència, més rebuig de la població cap a la dictadura, i més facilitat pels revolucionaris a l’hora de realitzar actes de sabotatge contra símbols, infraestructures i personalitats del règim. Si hi ha més aigua, es pot nedar millor.

«Hem hagut d’actuar de forma un xic dictatorial, ens ha calgut donar ordres, ser un xic estrictes» (Frank País, 1957)

A diferència de Malaparte i Maurras, els revolucionaris cubans donen un pes central a l’exercici de la violència. El que per als dos autors anteriors era un simple complement de la tècnica o l’esperit, esdevé, en aquest cas, un punt clau de l’acció insurreccional. Castro —lector de Malaparte, tot sigui dit— no s’inspira en les gestes de Lenin i Napoleó, sinó en les lluites nacionalistes de Xipre, Indoxina, Algèria i Irlanda. Diferents són els referents, i diferents els mètodes. Els membres de l’M-26-7 no fan fàstics a la utilització de tècniques de sabotatge extremadament violentes. L’ús de bombes queda, però, restringit a 1) els mitjans de transport i les infraestructures de l’Estat; 2) les cases dels funcionaris i els polítics del règim; 3) les discoteques, els clubs i els bars. Aquest últim target, que pot recordar-nos a la famosa escena de La Batalla d’Alger en què els membres del Front Nacional d’Alliberament algerià col·loquen un explosiu en una sala de festes plena de civils, es justifica sota el pretext de «palesar el fet que estem en guerra». 

La guerra, per tant, és total. Ni la vida civil se n’escapa. Els enginyers silenciosos de Malaparte i els líders providencials de Maurras queden sepultats per una nova forma d’entendre la revolució. La repressió del règim de Batista és brutal i arbitrària, la reacció no es pot permetre fer un pas en fals. És per això que, a mesura que el moviment s’engrandeix i la possibilitat de delacions augmenta, les formes dels rebels es tornen més dures. «Hem hagut d’actuar de forma un xic dictatorial», explica País en una carta, deixant clar que, per derrocar un Estat, cal actuar, justament, amb mentalitat d’Estat. És per això que, a partir de cert moment, la traïció es comença a pagar amb la mort. «Qualsevol que sigui detingut i parli serà condemnat automàticament i aquesta condemna s'ha de dur a terme a la presó. La nostra maquinària de sabotatge ha de ser perfecta; no pot suportar els errors», ordena País. Quan l’idealisme pren les armes ha de començar actuar amb filosofia d’exèrcit, és a dir, aplicant el pragmatisme.

«Però no podem defensar la unitat massa aviat, perquè estaríem a mercè de desacords eterns. Hem d'anar assolint la unitat amb el curs dels esdeveniments» (Fidel Castro, 1958)

Com ja hem dit, la Revolució Cubana no segueix una línia clara, dogmàtica. L’estratègia es va refent a mesura que evolucionen els esdeveniments; la teoria està condicionada per la pràctica. Fracassos com el de la vaga general de 1958 marquen el camí a seguir. És aleshores quan queda clar que l’aturament de l’activitat econòmica a l’illa no pot ser el pas previ a la presa del poder, sinó la seva conseqüència. Però el fet que la vella tàctica de la vaga revolucionària quedi descartada no impedeix, per exemple, que els líders del Movimiento comencin a aproximar-se al Partit Socialista Popular. Castro sentia certa aversió pel comunisme —«odio tant l’imperialisme ianqui com el soviètic», arribarà a declarar en certa ocasió. El fet que, arribat al poder, acabi abraçant el marxisme ha de ser entès, tan sols, com una hàbil maniobra de supervivència en un context de lluita entre capitalisme i comunisme en el qual els Estats Units, dominador colonial de Cuba, encapçalava el primer dels bàndols.

Aquesta capacitat d’adaptació, que no ha de ser confosa amb la feblesa d’esperit o el cinisme, serà una de les claus de l'èxit de Castro. Els equilibris del líder cubà, els seus intents d’eixamplar la base, neixen sempre d’una clara voluntat de poder, de la dialèctica entre el que s’ha teoritzat i les lliçons que dona la pràctica revolucionària. Tan sols cedeix quan sap que no està comprometent la seva independència, quan entén que són les seves tesis les que acabaran imposant-se… A principis de 1958 l’illa crema i els revolucionaris tenen ja molta experiència acumulada; morts als quals anomenar màrtirs, veterans que s’han endurit al llano o a la sierra. A partir de l’abril de 1958, gastat ja el cartutx de la vaga general revolucionària, la preeminència del moviment passa a la Sierra i a la guerrilla. La revolució és sempre dinàmica i elàstica. És aleshores, i no abans, quan Fidel Castro passa a ser el líder indiscutible de la Revolució Cubana.

«Endavant cubans / que Cuba premiarà el nostre heroisme / car som soldats / que anem a alliberar la Pàtria» (Marxa del Moviment 26 de Juliol, 1953)

Allò que diferencia la Revolució Cubana real de la versió que d’ella s’ha construït en les ments de milers d’aspirants a revolucionari és el seu component nacional. La força que guia Castro i els seus no parteix del materialisme marxista per alliberar una classe social; la convicció que impulsa als membres de l’M-26-7 és filla, sobretot, del nacionalisme cubà. Els revolucionaris tenen del seu cantó una mística romàntica, un simbolisme nacional i popular que enfonsa les arrels al cor del segle XIX. Davant d’aquesta riquesa, el règim de Batista no té un imaginari capaç de competir. El mite de la pàtria és una arma dels revolucionaris. És aquesta espurna patriòtica —només observable en aquells que lluiten per la defensa d’una terra concreta, d’un bocí del món— la que emparenta el cas cubà amb el de les lluites d’Algèria, Irlanda o el Vietnam. Si comparem les trajectòries revolucionàries de figures com Ho Chi Minh o Ben Bella, amb les dels líders de les Brigate Rosse o la Rote Armee Fraktion —més coneguda com a banda Baader-Meinhof—, és fàcil adonar-se que, tot i la seva simultaneïtat, els primers estaven dotats d’una capacitat de convicció del tot inabastable pels seus homòlegs europeus. Sense una base nacionalista qualsevol intent de revolució està condemnat al fracàs.

Aquesta màxima, fàcil de comprendre, lògica si s’hi pensa prou, ha estat sovint menystinguda per la llarga sèrie d’admiradors que Fidel Castro ha tingut en el món acadèmic i comunicatiu. Se’ns parla de la cubana com una revolució internacionalista, perfectament intercanviable per aquelles que el Che va provar d’impulsar al Congo o a Bolívia. Suposem que en aquesta malinterpretació, en aquest oblit volgut, hi han tingut algun pes els interessos —conscients o inconscients— de tota una generació d’historiadors marxistes que, de tant predicar sobre les revolucions, han acabat obviant que aquestes es produeixen en llocs concrets, amb fronteres delimitades, és a dir, en nacions. Per fortuna, les modes es superen, deixant-nos espai per tal que puguem tornar a mirar la història, revisitant-la, estudiant-la amb ulls nous, d’explorador. És així com, amb un xic d’esforç, en podrem extreure conclusions útils, vingudes d’arreu; d’absolutament tot arreu.