Nosaltres Sols! és l’obra més pura de Daniel Cardona i Civit, el més fidel reflex del seu ésser. Cardona mai va ser un teòric, sinó un home abocat a l’acció. Els seus textos no ofereixen un sistema d’idees ni elucubracions abstractes. «La ploma de “Vibrant” és tallant i verídica, talment una ferida oberta amb una espasa», n’escrivia el seu amic Salvat-Papasseit el 1923. Prat de la Riba ja havia dit tot el que havia de dir a La Nacionalitat Catalana, i Cardona, seguint en la distància l’Aixecament de Pasqua irlandès, pensava que el calia a Catalunya no era tant pensar, sinó fer. Als textos del cabdill hi vibra encara una mística, una empenta cap a l’acció i la batalla que és rara de llegir en llengua catalana.

Cardona va fer la seva obra durant el turbulent període d’entreguerres. Nosaltres Sols! és fill d’aquest context. El seu nom és una inexacta traducció del nom d’aquell Sinn Féin que fascinava entre els ambients del separatisme dels anys vint. Els joves que havien intentat assassinar Alfons XIII el 1925 i que van posar les primeres bombes del nacionalisme català vestien les trench coat a imitació dels irlandesos: sospiraven per un Aixecament de Pasqua català. Ja s’havien bregat per primera vegada a la Rambla, en les manifestacions de la Campanya per l’Autonomia de 1919, competint per qui apedregava amb més encert els militars i la policia, en trencava els sabres o n’estripava els uniformes entre burles i provocacions. El canvi generacional, que es va produir a tota Europa després de la guerra, va fer sortir a la palestra joves cansats de discursos buits i frustrats per les promeses incomplertes de la política liberal.

El final de la Gran Guerra va imbuir la política de militarisme i arreu el nacionalisme es reorganitzava i es militaritzava.

En aquells anys, el separatisme català va madurar i va optar per la via armada. Els anys entre 1919 i 1939 no van ser temps de pau a Europa, sinó de tensió, cops d’Estat, guerres civils, batusses als carrers, tirotejos, camions i altaveus de propaganda, escamots, atemptats i desfilades d’uniformats. El final de la Gran Guerra va imbuir la política de militarisme i arreu el nacionalisme es reorganitzava i es militaritzava. A Catalunya, desenes de joves van marxar de casa durant la Dictadura de Primo de Rivera per unir-se a la clandestinitat nacionalista.

Quan la Dictadura es va començar a descompondre, Daniel Cardona, barallat amb Macià i decebut amb les oportunitats perdudes, va decidir-se a fundar una organització armada pel seu compte. Entre la tardor de 1930 i la primavera de 1931 Nosaltres Sols i l’Organització Militar adjunta van anar prenent forma acompanyades d’un setmanari propi. A Cardona el preocupava el relaxament dels esforços dels qui pensaven que la flamant Generalitat autonòmica i la II República eren el final del camí. D’ençà els temps de la Unió Catalanista i el Règim de la Restauració, les institucions espanyoles es consideraven un fangar en el qual es perdien temps i energies vitals. Cardona ho deixava claríssim, avisant als qui pensessin en poltrones, càrrecs i prebendes: «No som un partit polític, sinó una milícia. El nostre lloc no és de vanaglòria personal, sinó un lloc de sacrifici».

Les revolucions obreres no eren del gust de Cardona, ni Nosaltres Sols! es proposava de fer-ne una.

La síntesi paramilitar de Cardona és difícil de catalogar ideològicament. Jo sóc del parer que a nivell europeu s’inscriu en l’anomenada «Revolució Conservadora». El cabdill era catòlic fervent, però mai parlava ni de Déu ni de l’Església als seus escrits. La seva obra presenta també un deix llibertari, recelós de l’Estat i afirmador de l’individu. A la vegada, però, existeix un fortíssim i radical component nacionalista. Les seves idees eren una síntesi eclèctica del liberalisme progressista de Valentí Almirall, del liberalisme conservador de Prat de la Riba i de les lliçons socialistes ètiques de Martí i Julià a la Unió Catalanista. Les revolucions obreres no eren del gust de Cardona, ni Nosaltres Sols! es proposava de fer-ne una. L’organització era amarada per una fascinació quasi mística pel model insurreccional irlandès, nodrida també pels sospirs, l’imaginari i la iconografia del Romanticisme—la Renaixença.

Nosaltres Sols! va ser sens dubte una organització paramilitar difícil de catalogar més enllà del seu nacionalisme. En ella hi convivien, a banda de nacionalistes demòcrates, alguns de filosoviètics o de filofeixistes. Més estrany encara, Nosaltres Sols! era netament independentista quan pocs se’n declaraven, i menys encara ho feien fins les últimes conseqüències. Que el 30% de la militància fos femenina, cosa gens comuna a l’Europa de l’època, afegeix complexitat a l’anàlisi de l’organització.

Sigui com sigui, l’obra de Cardona i de Nosaltres Sols! és atemporal. L’organització va tenir un paper de primer ordre en aquell desastre en dos actes que van ser els Fets d’Octubre i la Guerra del 1936. Els seus militants es van deixar la pell als carrers i a les trinxeres, defensant l’ideal de Catalunya. A l’estiu de 1936, Nosaltres Sols! va unir-se a les altres organitzacions del nacionalisme per conformar, de nou, Estat Català. Derrotats en la guerra i un cop a l’exili parisenc, formarien el Front Nacional de Catalunya amb un sol objectiu en ment: Catalunya.