L’onze de març del 1990, el Consell Suprem de la República Socialista de Lituània anunciava la seva intenció de restaurar la independència. Com era previsible, Moscou no va acceptar la legalitat del vot i el mes d’abril va iniciar un bloqueig econòmic que es va allargar tres mesos, fins que el govern de Vílnius va acordar una moratòria per posposar la declaració durant sis mesos. Tanmateix, aquest no fou un temps perdut. El 25 d’abril s’establia el Departament de Defensa Nacional —una mena de protoministeri de defensa— i paral·lelament, es cercava el reconeixement exterior, coordinant alhora accions amb Estònia i Letònia. Tot i els letals enfrontaments amb les forces soviètiques del 13 de gener del 1991, els lituans no van desistir. Només quatre dies després s’establiria el Servei Voluntari de Defensa Nacional (SKAT), que va agrupar els voluntaris destinats a protegir fronteres i institucions. Encara més, el 13 de març s’establia un estat major, el centre d’ensinistrament i una companyia a cadascun dels vuit districtes. Sabien que el govern de Moscou trontollava i van saber aprofitar el moment, que va presentar-se en forma de cop d’estat el 19 d’agost del 1991. Dos dies després es proclamava la independència, i el 2 de setembre els Estats Units la reconeixerien. Moscou faria el mateix el dia 4.
El cas de Lituània ens proveeix d’un exemple en unes circumstàncies nítidament més complicades que les que tenim en el cas català. La facilitat relativa del nostre cas, però, no és cap llicència per desdir-nos de planificar. Convé, doncs, fer-nos les següents preguntes: per què cal institucionalitzar la defensa? Com s’ha de fer? I en quin moment?
La primera té diverses raons. Per començar, s’envia un missatge clar a la població i a l’exterior. No només es disposa d’un programa sinó que a més ens dotem de les eines per executar-lo. L’absència d’aquest —revelada l’octubre del 2017 i en les declaracions judicials— va tenir com a resultat el tancament de la carpeta catalana als ministeris d’exteriors occidentals, així com la lògica desmobilització de l’independentisme. L’absència d’eines palesava, en definitiva, la manca de voluntat del comandament. D’altra banda, institucionalitzar la defensa és una qüestió d’eficàcia i eficiència. Per més que la voluntat popular i la fermesa dels lideratges siguin imprescindibles, sense estructures per canalitzar-ho perdrem un temps caríssim —i en un moviment de secessió, els fets consumats, compten. Institucionalitzar, doncs, aporta la combinació d’autoritat i burocràcia imprescindible.
Convé ara passar al «com». La política de defensa no és quelcom que es formuli en el buit: depèn d’una lectura curosa i honesta del marc geopolític i penja d’una estratègia de seguretat nacional, com ja hem esmentat anteriorment. És per això que s’ha de disposar d’aquest nucli d’estrategs amb diferents bagatges professionals i acadèmics destinats a formular-la. El voluntarisme ha donat resultats notables —que brillen més encara davant la deserció de l’independentisme oficial—, però també té els seus límits. No s’ha de descartar tampoc l’assessorament per part d’exmilitars i acadèmics estrangers. En aquest aspecte, només caldria que la SEM fes unes trucades, previ endorsement del lideratge polític.
Amb la radiografia del marc geopolític i l’estratègia de seguretat nacional dissenyada, el primer element per a formular una política de defensa creïble és abordar com s’assumiran les capacitats defensives que actualment aporta l’Estat espanyol. Ningú espera que amb la recuperació de la independència les aportem des del primer dia, però la proposta ha d’estar feta tant sí com no. Per exemple: quant de temps caldrà per a què Catalunya es faci càrrec del seu espai aeri? Aquesta és una pregunta que ens faran des de París, en virtut del tractat bilateral del 1985 per a la protecció conjunta de l’espai aeri amb el Regne d’Espanya. Què passarà amb l’Estació de Vigilància Aèria de Roses (EVA-4)? L’OTAN ens ho posarà sobre la taula en tant que peça del sistema de defensa aèria integrada de l’Aliança. Segurament ningú recorda aquesta mena de formulacions en els debats del «procés». Heus ací un dels motius del fracàs. En definitiva: la part alíquota de capacitats militars que aporta l’Estat espanyol no pot ser negligida.
Simultàniament, els responsables del disseny i planificació de defensa han de redactar els documents referents a pressupostos, personal, adquisició de material i infraestructura. Respecte a la dotació econòmica, hi ha un factor quantitatiu i un altre de qualitatiu —no podrem pressupostar menys del que faci Madrid, però hem de saber-ho fer de forma eficient. Dit de forma planera: si de cada 100 euros 60 se’n van al capítol de personal, existeix un problema seriós. Alhora, el dimensionament del personal anirà aparellat a si s’opta per una política més implicada internacionalment, o bé més neutral.
En el primer cas, les forces poden ser més estilitzades, en el darrer, han de ser més robustes. Respecte a l’adquisició de material, la proposta haurà de valorar (a) els requisits tècnics de cada plataforma i sistema d’armes —sigui terrestre, naval o aèria— (b) quins són els nostres socis estratègics per tal de proveir-nos i (c) fins a quina part pot ser produïda per la nostra base industrial de defensa. Aquest darrer punt té derivades notables i recomanem revisar-lo. Sobre la infraestructura, serà un punt previsiblement conflictiu per la manca d’espai dedicat a la defensa —aquarteraments com El Bruc, Sant Climent Sescebes i Talarn ens donen opcions limitades en l’espai i restringides a les forces terrestres. Ara bé, si un país com Singapur, amb una dimensió comparable a l’àrea metropolitana de Barcelona, ha aconseguit acollir unes forces militars més que respectables, no hi ha cap mena d’excusa. Certament, hi pot haver oposició a la creació de noves infraestructures, però de la mateixa manera que s’haurà de posar a ratlla el «nimby» per fer el pas a les renovables, també s’haurà de fer pels espais destinats a les Forces de Defensa de Catalunya.
Continuant amb el «com», hem de pensar en les relacions amb l’executiu i el legislatiu. Que la política de defensa no s’hagi abordat per part de l’independentisme oficial no és un problema derivat dels límits del marc autonòmic. Més aviat rau en la voluntat de romandre-hi. Així doncs, que la corresponent conselleria n’assumís les tasques de prospectiva, i que aquesta es debatés en una comissió parlamentària seria un missatge clar. Tan clar com el que feien els nacionalistes escocesos al Parlament d’Edimburg. Estem d’acord que Madrid no és Londres, però qui es posi el pegat abans de la ferida val més que es quedi a casa. Val a dir també, que no cal un 155 per impedir el debat sobre defensa. La feina ja la fa eficaçment el pacifisme català, un col·laborador necessari de l’ocupació espanyola, sigui per acció o per omissió.
Hem vist de forma reiterada a representants del Govern i el Parlament anar a fer el ploricó a diferents seus del poder polític a Europa i més enllà. Seria molt més eficaç anar directament a parlar del poder dur, amb els corresponents dossiers ja redactats. De fet, en aquests casos no caldria ni sortir a l’exterior, n’hi hauria prou amb convocar als respectius representants diplomàtics. Evidentment, aquí començaria el joc de «canvi de cromos»; però sota el guiatge d’una estratègia nacional i amb una voluntat ferma la resta s’esdevindria gairebé sola.
Entrem ara en el «quan». Tota la tasca de preparació documental s’hauria d’haver engegat com a mínim fa dues dècades, però això no vol dir que no hi siguem a temps. La primera fita seria que en el programa de govern d’una coalició independentista hi apareguessin els compromisos de (a) formular una política de defensa homologable i (b) donar garanties a la comunitat internacional que Catalunya farà honor als compromisos de la defensa col·lectiva. D’aquesta passa se’n derivaria la creació del nucli d’estrategs, les formulacions del qual no cal que siguin totes públiques més enllà de sumaris executius —i sí: tot en català i anglès. L’acumulació d’un corpus documental —bona part del qual ja està fet des de fora de les institucions— que serveixi de guiatge a l’executiu i de garantia a l’exterior ens porta a la fase de la ruptura.
Òbviament, aquesta no es fa només a partir de documents, però sí que hi ha certs elements contingents a tenir en compte. La diferència amb el cas dels Bàltics és que ni França ni la Unió Europea estan disposats a assumir una nova crisi de refugiats, oimés quan aquesta seria endògena, tot propiciant de rebot una nova crisi de legitimitat. Això no vol dir que, per sota del llindar de la guerra, els estats no tinguin opcions per la coerció. El ventall és ampli, i en el cas espanyol els llindars de tolerància de la població (espanyola) mai han estat un problema. Recordem cap pla sobre la protecció de les institucions i infraestructures crítiques, així sobre com obligar a pagar impostos a la nova administració, després de la suposada DUI del 2017? Una altra peça d’aquell fracàs.
Arribats a aquest punt, en el qual ja estem parlant d’un territori en disputa, hi ha un element ineludible: la creació de la Conselleria/Ministeri de Defensa. Un acte tan senzill com publicar-ho al DOGC, talment com es va fer el 1936. De fet, en el cas lituà no hi havia més que uns representants comissionats pel govern que podien actuar com a interlocutors amb els seus homòlegs internacionals. Tenint present que hi hauria bona part de la feina feta prèviament, amb contactes formals i informals, sumat al context que hem esmentat —evitar una nova crisi de refugiats a Europa— i jugant les pròpies potencialitats fins al final, es podrien anar assolint compromisos.
En definitiva, tenim el diagnòstic de tot allò que va fallar l’octubre del 2017, com també disposem d’exemples d’aquells països que han reeixit. Que el moviment d’alliberament nacional català estigui en la fase de bastir una alternativa a l’impàs actual —des dels marges i amb paciència— ha d’anar lligat a saber que no tot es podrà assumir des del voluntarisme. En aquest article hem donat les claus per bastir la defensa a nivell institucional, així com n’hem assenyalat les fites. Així doncs, aquelles línies d’un programa de govern que abordin la defensa seran el senyal, talment com l’encesa del foc d’Amon Dîn.
Il·lustració a càrrec d'Albert Sala
