El 5 novembre de 1688 Guillem d'Orange desembarcava a Anglaterra amb el seu exèrcit. Tot i que la campanya va ser gairebé incruenta, va servir per deposar Jaume II Stuart i assegurar el matrimoni  de Guillem amb la seva filla, Maria Stuart. Les implicacions polítiques foren grans i persistents. D'una banda, les Províncies Unides neerlandeses col·locaven el seu Stathouder —una mena de quasimonarca— a Londres, tot assegurant un gran soci estratègic en la guerra contra França. De l'altra, el Parlament anglès s'asseguraria la seva preeminència davant qualsevol temptativa absolutista. En la seva traducció militar, aquesta aliança minava l'hegemonia marítima de les Províncies Unides: s'estipulava que al mar per cada 3 navilis de línia neerlandesos n'hi hauria 5 d'anglesos, mentre que les proporcions de les forces terrestres serien a la inversa. Amsterdam ja no estava al cim del poder que seguí les dues dècades posteriors a la victòria de 1648, i havia de trobar l'acomodament menys dolent possible en el nou marc estratègic.

Malgrat els alts i baixos de la història la relació propera del Regne Unit i els Països Baixos arriba fins als nostres dies. I és fàcil de comprendre: Londres necessita falques al Continent per prevenir qualsevol intent hegemònic mentre que Amsterdam necessita un soci estratègic per dissuadir pulsions expansionistes o coercitives dels estats grans. Com a darrer apunt, des del 1972 ambdós països disposen d'una força conjunta permanent per operacions amfíbies. Tant la història com l'estratègia són tossudes.

L'elecció del cas neerlandès no és pas casual. Anteriorment ja hem apuntat la necessitat que la nació catalana torni a esdevenir un estat marítim, justament pel fet de poder tenir un pes geopolític per damunt del que ens correspondria per demografia. Val a dir, però, que tota estratègia està sotmesa a un seguit de tensions que cal saber gestionar. Concretament les que fan referència als veïns continentals davant respecte al Regne Unit, l'estat marítim per definició.

Comencem pel cas del Regne d'Espanya. Hem de procurar no analitzar-lo segons els nostres paràmetres mentals. La pèrdua del 16% de la població i el 19% del PIB resultant de la sortida del Principat no té per què traduir-se en una posició militar més dèbil. Com en el cas rus, l'Estat espanyol acostuma a emprar els cataclismes per enrocar-se encara més. Sumat a les pors —fonamentades— de la possible pèrdua del País Valencià i les Illes, hem de comptar que Madrid mantindrà una actitud hostil de forma perllongada. De fet, el Regne d’Espanya representa l’única amenaça existencial en un futur previsible. 

Respecte a la República francesa —a banda de donar garanties sobre no  generar-li un forat negre en seguretat pel sud— hem d'entendre el seu pes específic. Amb 65,12 milions d’habitants, França és l’actor més important amb qui compartim frontera terrestre. És un dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, partícip de l’OTAN i la Unió Europea —i des de la sortida del Regne Unit d’aquesta, l’únic soci amb armes nuclears. Durant la darrera dècada ha mantingut una despesa en defensa mitjana de l'1,9% del PIB anual.  Recordem també que té un contenciós sobre la frontera marítima mediterrània amb el Regne d’Espanya. Quelcom que en un buit de poder temporal com la independència de Catalunya, podria aprofitar a favor seu. Si això sona molt abstracte, pensem en quin és l’únic lloc on poden ser rendibles els parcs eòlics marins. Exacte: a la sortida de l’embut de vent que formen els Alps amb el Pirineu. Això no vol dir un antagonisme constant, però no podem perdre de vista els interessos nacionals francesos.

El tercer veí a tenir en compte és Itàlia, amb 59,64 milions d’habitants. Aquesta ha aconseguit fer-se un lloc en el marc de la UE i l'OTAN —no en va, el quarter de la 6a Flota nord-americana és a Nàpols. Malgrat que la seva despesa en defensa sigui inferior a la francesa —un 1,38% durant el mateix període– la seva implicació internacional i posició estratègica han compensat aquest factor: en qualsevol dels dispositius militars permanents o temporals de l’OTAN i la UE s’hi pot trobar una contribució italiana. Alhora, disposa d'alguns dels principals ports de mercaderies de la Mediterrània. Recentment ha iniciat una política d’infraestructures energètiques a la riba sud i a l’est del Mare Nostrum, que li pot comportar un reequilibri respecte a la UE, tal com ha descrit en Miquel Vila. Més enllà de com pugui percebre Itàlia una Catalunya independent, és un actor que no podem deixar fora dels càlculs.

Assumida doncs la vulnerabilitat inicial de la nostra posició, és més que necessari disposar d'un gran soci estratègic —quelcom no tan complicat com pot semblar. Gràcies a la polaritat generada amb el Brexit, tenim marge de maniobra. Efectivament, al Regne Unit li pot interessar disposar d'una altra «falca» al continent. Recordem, les diferències entre el Regne Unit i França i Alemanya en el suport cap a Ucraïna, per exemple. Hem de tenir present, però, que comptar amb un soci estratègic —sigui qui sigui— no seria de franc. Així doncs, cal saber conduir-se de forma que l'estratègia catalana no acabés subsumida dins l'agenda britànica.

Assumits doncs els nostres interessos nacionals, els dels competidors i els dels possibles socis, cal dissenyar l'estratègia nacional. I en aquest cas ens referim al nivell «gran estratègic» —és a dir, el que compassa els elements militars, diplomàtics i econòmics. I aquest disseny s'ha de fer abans de la independència, doncs tots els actors esmentats ja tenen els seus plans de contingència per aquest escenari. El disseny d'aquesta estratègia, però, no és quelcom inabastable. Cal reunir un equip amb persones amb diferents bagatges professionals i acadèmics, que alhora tinguin un tarannà clarament executiu. Al nucli d'estrategs no hi ha lloc per divagadors, lletraferits ni gent que s'enamori excessivament de les seves pròpies idees —vinguin d'on vinguin—, la discussió productiva hi és imprescindible. 

Definida l'estratègia, cal posar a prova els plans de contingència mitjançant el disseny wargames professionals a mida, tal com es fa totes les institucions serioses dedicades a la política exterior i a la defensa. No cal inventar la roda, senzillament dotar-nos dels instruments que ja funcionen. Determinar la proporció justa entre la projecció marítima i els reptes i amenaces continentals serà quelcom difícil, no es pot negar. Però si els Països Baixos neerlandesos van reeixir i han trobat el seu lloc al Món, no hi ha excuses per no posar-nos-hi.